Avançament editorial del primer capítol d”Etheria’, la nova novel·la de Coia Valls

L’Illa dels Llibres gràcies a l’editorial Ediciones B publica un avançament del primer capítol de la novel·la ‘Etheria’.

L’autora d’El Mercader i La cuinera publica el 30 de març la sisena novel·la.  Torna a la novel·la històrica amb una narració ambientada en el  darrer terç del segle IV . Un període de canvis profunds on els valors s’inverteixen i els perseguits es converteixen en perseguidors. El senat romà està dividit i la permanència de l’estàtua de la Victòria és el símbol de l’enfrontament entre pagans i cristians.
En aquest escenari de fi d’una civilització, l’Ethèria, una dona noble de Gal·laècia emparentada amb l’emperador Teodosi, emprèn un viatge a Terra Santa perseguint el seu somni. Durant el seu pas per Lugo, Saragossa, Tarragona, Barcelona, Girona, Roma, i altres ciutats, escriurà un diari per transmetre aquesta experiència a les seves deixebles.
Sovint, però, les coses no són com les havíem previst. L’aparició d’Irene d’Aveleda, una patrícia que sota l’aparença de lluitar per una noble causa cerca venjança, obligaran la pelegrina a prendre decisions insospitades i enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions.
Dues dones capgiren els seus destins en aquest calidoscopi d’un temps en crisi. Un cant a la tolerància i l’amistat, a la capacitat de convertir el viatge en una experiència de vida. Perquè res no està escrit a les estrelles.

 

PRIMER CAPÍTOL

ETHERIA CAT

1

Brigàntium, Gal·lècia, març del 381

La Irene ha fet un llarg recorregut abans d’aturar-se al bell mig del pont i mirar enrere. Només percep foscor i una intensa sensació de soledat. Es mossega els llavis en com­provar que els genets ja són a cobert. Han estat uns companys fidels des de la llunyana Roma, però ara tots cinc han desa­paregut a la gola de llop que devora la ciutat de Brigàntium. Tenen ordre d’esperar el resultat de les seves indagacions, de romandre a l’aguait. Per uns instants pensa que aquella unió, la de la dona noble i els homes d’armes que la prote­geixen, es podria desfer en qualsevol moment. Sap que ha de jugar bé les seves cartes, aprendre a prescindir-ne, mal­grat el neguit i la inquietud pel que està a punt de comen­çar. La Irene, xopa i enfebrada pels darrers dies viscuts sota la pluja, mira el carrer incert en ascensió cap al cim i s’em­passa un crit. Els bramuls de la tempesta impedirien que s’escoltés el seu lament.
Per conjurar els dubtes, intenta trobar un mirall a les aigües del riu Mandeo; potser també per dedicar-se un somriure. Ha estat valenta durant aquestes setmanes de viatge, fins i tot més que alguns dels seus protectors. Però la superfície és un sutge negre que corre en petits remolins cap a la mar, com si s’hagués proposat netejar el món. Des­prés es gira en direcció a la petita ciutat de Gal·lècia. Cap altre camí no li està permès i tant és que convoqués els déus o els homes.

Tan sols mitja dotzena de llums esmorteïdes desvelen la presència humana en aquell turó que sembla surar entre dos rius. La Irene recorda les paraules dels savis antics i no aca­ba de creure’s el que es mostra als seus ulls. Com pot ser que aquelles cases primitives, els carrers sense empedrar, la pudor i la brutícia del raval que travessa siguin els de Flavium Brigàntium, el gran port dels galaics del qual parlen els antics geògrafs? Ja li havia advertit el seu oncle, el senador Simmac, que el món estava canviant, que el gradual abando­nament del vell ordre suposaria una intensa transformació.

La jove sent el cos adolorit i les cames entumides. Les estira i agafa aire. Es proposa que l’alè humit del ventre de la terra la vigoritzi. Sap que el proper pas l’ha de fer en soli­tari. Així es va decidir i així ho farà. Tanca els ulls per uns instants i es diu que en obrir-los tan sols mirarà endavant. Poc després, carrega sobre les espatlles el fardell i es vincla lleugerament. La pluja continua marcant el seu territori, com si no estigués disposada a admetre la presència de cap ésser humà. Un pas rere l’altre enfila el dificultós ascens. Aigua i fang li barren el camí. «Potser és un avís dels déus», murmura. Però, en el seu interior, hi reconeix la veu de la por. Cal que ho faci pel món que li ha estat transmès, per l’honor de la seva germana.

Avergonyida davant d’aquelles debilitats, s’aixeca la túnica, pesada per l’acumulació de fang, i desafia el cel, que sembla afavorir-la instants més tard: la resplendor d’un llampec dibuixa la silueta que corona una edificació a la llunyania. És una creu de pedra, basta i fuetejada pels elements, però, tanmateix, immutable. És el senyal que buscava. I, aleshores, malgrat l’alegria que sent per la des­coberta, la Irene s’atura un instant, tot just per serrar fort els punys i, sense perdre de vista l’ombra del crucifix albi­rat, escup a terra.

En aquell temps, cap ciutadà curiós no li surt a l’encon­tre, cap soldat no li pregunta per les seves intencions. Pot­ser perquè el sender entre cases que mena fins a la part alta és un garbuix de llot i les sandàlies s’hi queden clavades a cada pas. Té la impressió que no avança, que el seu objectiu és sempre a la mateixa distància. Entén que Brigàntium té poc a veure amb altres ciutats romanes que ha vist de lluny durant el seu viatge, en les quals es feia palesa la presència de Roma.

Mentrestant, la pluja es referma, el petit rierol que baixa pel centre del carrer lluita per vessar dels seus marges. La Irene ensopega i cau de bocaterrosa sota el pes de les seves pertinences. Durant uns segons no es mou. Una fiblada al canell li fa pensar que se l’ha malmès en el sotrac. Es per­met un sol gemec ofegat per la ràbia. Després s’aixeca i in­tenta caminar més a prop encara de les cases, buscant un recer improbable. Ha de continuar l’ascensió, atès que el seu destí comença a jugar-se en aquell cim.

—Qui ets? Què vols?

La dona que li obre la porta aixeca la llàntia per con­templar el rostre de la Irene. Però la nouvinguda és lluny de poder respondre; malmesa i desconcertada, gairebé agraeix els estralls que la pluja i el fang han causat a la seva aparença. Després de la caiguda la seva roba ha perdut qual­sevol rastre de l’excel·lència que podria distingir-la; tanma­teix, els cabells conservarien la perícia del millor perruquer de Roma si no fos perquè el llarg viatge els ha convertit en grenyes desmaiades. Què en queda, de la Irene? El dilema es perd en l’aire; ha de respondre els dubtes que comencen a instal·lar-se en aquells ulls.

—És la casa de Gai Licini, aquell que anomenen senyor de Candàs? — pregunta tot tement que la foscor l’hagi fet equivocar-se.
—Qui el demana? — la interroga la dona gran amb des­confiança; té la mirada una mica perduda, però, en el seu gest, s’hi endevina una gran determinació.

La Irene sent uns sorolls que vénen del fons de la casa. Podrien ser petjades que se’ls acosten, però és difícil sa­ber-ho. De sobte, un cop sec, com si algú ensopegués amb un moble fora de lloc, les interromp.

—Amb qui parles, Hermina? Com se t’acut obrir la porta en una nit com aquesta? — La veu sona uns passos al darrere de la dona, és la veu d’una ombra; no n’hi ha prou amb la claror de la llàntia per donar-li un rostre.

Els músculs de la Irene es tiben, desplaça la mà per dins de la seva roba fins a trobar l’empunyadura de la daga que sempre porta a sobre. A poc a poc entra en l’escena un home ja gran que coixeja i es toca la cama. Ella sap alesho­res que és l’antic legionari, un guardià del vell ordre, tal com li va dir en Simmac. Els ulls de peix passat i una ex­pressió amable, li havia assegurat.

—Qui ets? No és el millor dia per demanar almoina…

Tot i el dubte que la recorre, deixa el fardell a terra. Hi remena per fer-li a mans el present del seu oncle: una petita figura d’Afrodita. L’home ha aturat les seves exigències en distingir la mirada decidida de l’estrangera. Després, men­tre ella continua buscant, descobreix els brodats que ador­nen la seva túnica i que el llot gairebé ha ocultat.

—Irene? — pregunta amb timidesa, mentre la dona gran, sense entendre què passa, els mira alternativament.

—Ets el senyor de Candàs? — Ja ha trobat la figura, però encara no vol mostrar-la, vol assegurar-se’n.

—És clar que sí, però passa, si us plau — respon l’home mentre sembla estendre una catifa invisible als peus de la noia—. Fa molt que t’esperàvem.

—Sí? — exclama la dona gran alhora que deixa el llindar i s’arrauleix en un racó de l’estança.

—Deixa’ns sols, Hermina, i prepara-li un bany. Es que­darà amb nosaltres. — Abans que la dona s’esvaeixi en la foscor, una darrera petició atura els seus passos—. Afa­nya’t! Porta alguna cosa calenta per beure i una manta per cobrir-la. Aquest temps no és el de Roma, i sens dubte haurà agafat fred — afegeix amb veu més temperada, com si la presència de la Irene el fes viatjar en el temps, quan era un jove de maneres cultivades.

L’home i la Irene es queden sols i passen a una cambra propera. Hi ha una taula de fusta polida per l’ús i quatre tamborets. El foc encès proporciona una mica de llum, es­calfa l’aire. I, a sobre, una olla suspesa sobre les brases des­prèn una agradable aroma de peix.

—M’alegra veure que has arribat bé — diu l’home amb un entusiasme poc realista, atès l’aspecte de la Irene—. Quines notícies portes de Roma? Hi ha algun senyal que faci pensar en un canvi de rumb de l’emperador? No, és clar, si fos així, la vostra presència a Brigàntium seria innecessària.

—El meu oncle Simmac t’envia aquest present, Gai Li­cini — diu la Irene mentre li posa a les mans una bella figura d’alabastre.

L’home la deixa en un prestatge de fusta que hi ha a la paret de l’entrada. A penes l’ha mirada. Després es manté expectant, sense que sembli satisfet amb el present. La Ire­ne busca dins la seva roba mentre l’antic legionari l’observa amb prevenció. De seguida n’extrau una bossa amb monedes.

—També hi ha això, és clar. Però havia d’assegurar-me que eres el senyor de Candàs.

—Ja ningú no em diu per aquest malnom. Té a veure amb un episodi que no vull recordar. Han canviat molt les coses des que vaig deixar la Legió.

—Per què ho vas fer? — Sap que és una pregunta in­oportuna, però és curiosa de mena i en la seva situació qualsevol informació pot ser un avantatge.

—A tots ens arriba l’hora, en un moment o en un altre. L’exèrcit no accepta debilitats i el pas del temps te les pro­porciona a dojo.

El senyor de Candàs acull la bossa i, més que sos­pesar-la, és com si apreciés la tebior del cos de la Irene, en­cara present a la tela.

—Podràs ajudar-me a aconseguir el llibre? La situació a Roma és desesperada. Els cristians estan disposats a tot per tal de fer desaparèixer l’antiga religió i només el pla d’en Simmac sembla tenir sentit.

En Gai Licini obre encara més els ulls de peix i s’acosta aprovant amb un moviment de cap les seves paraules. La Irene pensa amb desgrat que potser l’olora i també que no deu ser gaire agradable el que percep després de forçar tant els cavalls durant les darreres etapes del viatge.

La dona gran crida des d’una altra part de la casa que vindrà de seguida amb tot el que se li ha demanat, però cap dels dos no li para atenció. En Gai fa un pas enrere, es gira en direcció al foc, aixeca la tapa i, amb un cullerot de fusta, tasta el caldo que bull a l’olla.

—Em penso que va massa de pressa — diu mentre s’ei­xuga amb la llengua els bigotis en senyal d’aprovació—. Brigàntium no és Roma i ens haurem d’acollir a altres normes.

—Potser no m’he explicat prou bé. No he vingut a per­dre el temps i no penso…

—Un instant, jove. Admiro el teu coratge, sé que el camí fins aquí no és un passeig i que la missió és de gran importància. Però si no vols que en sortim tots escaldats, hauràs de tenir paciència. No hem d’aixecar sospites o el pla se n’anirà en orris.

La Irene serra les dents i estudia el canvi d’actitud de l’antic legionari. Assenteix amb el cap. Després, amb des­confiança i una veu seca, li pregunta:

—El meu oncle m’ha dit que tu saps on és aquest indret perdut, que m’ajudaràs a introduir-m’hi… Ho faràs així?

En Gai, per tota resposta, tanca els ulls i mou el cap afir­mativament. A la Irene aquella parsimònia la neguiteja, però no tornarà a precipitar-se donant-li motius per a un altre sermó. L’Hermina anuncia que la cambra i el bany estan preparats. La jove es retira i aprofita l’oportunitat per tranquil·litzar-se. Sap que va molt forta, que, ara per ara, l’antic legionari és el seu únic contacte a Gal·lècia. Potser les penúries del viatge li han fet oblidar que el tacte és el seu millor aliat.

Mentrestant, els propietaris de la casa es troben vora el foc…

—No penses dir-me de qui es tracta? Qui és aquesta Irene? Per la manera com la mires…

La dona gran disposa la taula per sopar. Ho fa de mala gana i no dissimula el seu disgust colpejant la fusta cada vegada que hi col·loca un plat.

—No deixis la llengua solta, dona. Que no te n’adones, que podria ser el seu pare? — diu en Gai amb aires fote­tes—. Mira, com menys sàpigues millor, creu-me.

—O em dius qui és o…

—O què? Mira que n’arribes a ser, d’obstinada! D’acord, tu ho has volgut, però ni una paraula a ningú. Si algú pre­gunta direm que és un familiar llunyà, que ha vingut a fer-nos una visita, que està de camí.

—Entesos, però de quin llibre parlàveu? — l’interromp l’Hermina. En Gai deixa de remenar la sopa que acaba d’enretirar del foc i se la mira de fit a fit.

—Has estat escoltant, oi?

—Com volies que no escoltés! Em tractes com si fos una esclava i…

—D’acord, d’acord. Seu. Recordes que fa uns quants mesos va venir un emissari de Roma?

—Sí; em vas dir que les coses no anaven gaire bé, que els vells senadors s’enfronten cada dia a la pressió dels cris­tians. Això ja ho entenc. Mira’ns a nosaltres, que hem de lloar els déus d’amagatotis.

—Em pensava que això ho havíem deixat clar fa molt de temps, Hermina. Si no abraçava el cristianisme m’era im­possible fer negocis amb la gent principal. I són els únics que tenen diners.

—Però ara en tenim, de diners. He vist la grandària de la bossa que t’ha donat l’estrangera.

—No és tan fàcil. El senador Simmac m’ha demanat ajuda i no m’hi he pogut negar. Li devia un favor. Va ser el seu pare qui em va donar suport per ascendir a la Legió. I no ho oblidaré mai! La Irene és la seva enviada. Volen aconseguir un llibre de Cató que relata els orígens de Roma. Estan convençuts que ajudaria molt la causa. I tu hauries d’estar-ne agraïda; ets la primera que es queixa dels fanàtics i insurrectes que han abandonat el culte dels nos­tres déus. Espero que sigui en privat, però…

—No em vinguis amb discursos, que sóc gallina vella, Gai. Jo només dic que aquesta dona ens portarà problemes. No tinc el do de la paraula, tampoc no te’n sé donar mo­tius. És alguna cosa que sento aquí, al pit, com un pressen­timent.

—Em sembla que estar sempre tancada comença a afec­tar-te l’enteniment! Fas massa preguntes! Vaig ser un le­gionari de l’Imperi i això no s’oblida. Les ordres són que li

 

En Gai deixa de remenar la sopa que acaba d’enretirar del foc i se la mira de fit a fit.

—Has estat escoltant, oi?

—Com volies que no escoltés! Em tractes com si fos una esclava i…

—D’acord, d’acord. Seu. Recordes que fa uns quants mesos va venir un emissari de Roma?

—Sí; em vas dir que les coses no anaven gaire bé, que els vells senadors s’enfronten cada dia a la pressió dels cris­tians. Això ja ho entenc. Mira’ns a nosaltres, que hem de lloar els déus d’amagatotis.

—Em pensava que això ho havíem deixat clar fa molt de temps, Hermina. Si no abraçava el cristianisme m’era im­possible fer negocis amb la gent principal. I són els únics que tenen diners.

—Però ara en tenim, de diners. He vist la grandària de la bossa que t’ha donat l’estrangera.

—No és tan fàcil. El senador Simmac m’ha demanat ajuda i no m’hi he pogut negar. Li devia un favor. Va ser el seu pare qui em va donar suport per ascendir a la Legió. I no ho oblidaré mai! La Irene és la seva enviada. Volen aconseguir un llibre de Cató que relata els orígens de Roma. Estan convençuts que ajudaria molt la causa. I tu hauries d’estar-ne agraïda; ets la primera que es queixa dels fanàtics i insurrectes que han abandonat el culte dels nos­tres déus. Espero que sigui en privat, però…

—No em vinguis amb discursos, que sóc gallina vella, Gai. Jo només dic que aquesta dona ens portarà problemes. No tinc el do de la paraula, tampoc no te’n sé donar mo­tius. És alguna cosa que sento aquí, al pit, com un pressen­timent.

—Em sembla que estar sempre tancada comença a afec­tar-te l’enteniment! Fas massa preguntes! Vaig ser un le­gionari de l’Imperi i això no s’oblida. Les ordres són que li facilitem allotjament i protecció, després l’he de posar en contacte amb el cercle de dones pietoses de Calavario. I això és, exactament, el que faré!

—Et refereixes a les que es reuneixen per…

—Per pregar, Hermina, per pregar i estudiar els seus textos sagrats. Entesos? Elles són dones innocents, com tu mateixa; això sí, potser no han tingut les ensenyances ade­quades.

—Està bé, com tu diguis. Però jo tot això no ho veig gens clar. Disculpes tothom que et proporciona uns guanys. Nosaltres no fem res més que ser fidels als déus dels nostres pares, i aquests cristians ens volen imposar la seva manera de veure les coses.

—Per això ha vingut la Irene! No ho entens? Hem de ser amables amb ella, és aquí per defensar les tradicions ro­manes!

—Que passa alguna cosa? — interromp la Irene, que ha entrat a l’estança portant una túnica que li queda molt fol­gada.

—Res. No passa res. Seu a taula. Lamento no tenir roba per oferir-te d’acord amb la teva posició. Demà mateix rentaré la que portaves quan has arribat i podràs dispo­sar-ne — diu l’Hermina, que, per primera vegada, li adreça més de dues paraules seguides.

La Irene seu en silenci. Porta més roba al fardell, però la guarda per a un altre moment, un que hauria d’estar molt a prop.

Ni un jaç esparracat pels anys, ni la humitat que regali­ma parets avall i els atorga una tonalitat verda, poden mal­metre aquell moment. La Irene s’ha reclòs a l’estança que li ha estat designada. No sap durant quant de temps aquesta cambra petita a l’extrem nord de la casa serà el seu refugi, però no està disposada a esperar gaire. Comprova amb alegria que té una finestra minúscula i estreta, ben perfilada, pensada per oposar-se al vent que sovint fueteja aquella terra extrema. Amb el cansament del viatge com a excusa, s’ha endut la patina de piris per assaborir-la amb calma. No esperava que la vella fos capaç de preparar un àpat tan deliciós. Feia tant que no en menjava… I li porta tants records!

Primer aspira les aromes del comí i el garum i intenta aïllar-les de les altres olors que ocupen la cambra. El que més li sobta és el contrast del pebre amb la dolçor de les peres. És una olor molt especial que la fa tornar al passat i que l’empeny amb ràbia cap al seu present.

La primera vegada que la seva mare n’hi va deixar tastar no aixecava un pam de terra. Recorda que tots reien davant les seves ganyotes i que havia acabat amb els ulls plorosos. Va passar molt de temps abans que s’atrevís de nou a tas­tar-ne. De fet va ser anys després, quan en Drus n’hi va oferir un dia de primavera. La Irene es lliura a la memòria d’aquell moment…

—Com pot ser que no t’agradi, estimada? Això és que no estaves preparada per gaudir-ne. Deixa’m fer.
Amb moviments lents li havia aixecat el vel que abans li trenava els cabells i el va fer servir per tapar-li els ulls. Tota ella tremolava en sentir el contacte dels seus dits als llavis, la coïssor de la patina sobre la llengua.

—Ho veus, la mel la fa tan dolça… Tan dolça com tu, Irene.

La noia es passava la llengua per les comissures a l’en­calç d’un altre bocí mentre ell la feia esperar, delectant-s’hi.

—Ara un tros de pera i un petó.

Un glop de vi dolç li va regalimar coll avall, el que l’amant li va donar per beure després d’haver-lo retingut a la conca de la seva boca. Llavors, tot es va precipitar…

—Maleït siguis! — exclama la Irene asseguda a l’interior de la casa de l’antic legionari; no pensa continuar amb aquells records, aparta la patina amb un gest violent i el vas de fang acaba estavellat als seus peus.

Davant la desfeta, la jove manté els músculs en tensió, les dents serrades, els punys tancats. Només afluixa la man­díbula un instant, tot just per repetir la seva maledicció, aquesta vegada paladejant cadascun dels mots.

Després de lluitar contra la seva voluntat, s’ajup per re­cuperar els fragments. Treu l’aire pel nas, descompassada­ment, i prem els ulls amb força per barrar el plor.

Només si deixa de banda les seves debilitats tindrà for­ces per acomplir la missió que li va encomanar en Simmac. És l’encàrrec del senador, és clar, el que l’ha portada fins a terres llunyanes, però també el seu propi encàrrec. Aquell que oculta i que l’envileix.

«Em pensava que et trobaria, Drus Vesali, encara que hagués de mirar sota les pedres. M’havia dit que les aixeca­ria una a una si era necessari, però ja només penso a aconseguir el llibre i portar-lo a Roma a corre-cuita. Després… després no hi haurà qui m’aturi.»

El vol inesperat d’una ratapinyada dins l’estança la treu dels seus pensaments. De bon grat li hauria llançat els frag­ments de terrissa que encara duu a la mà, però atura el gest. No és prudent cridar l’atenció d’en Gai, ni tampoc de la seva dona. L’Hermina pot ser un obstacle. S’haurà d’esfor­çar si vol tenir-la del seu costat. Necessitarà aliats si, tal com diu l’antic legionari, les coses són d’una altra manera a Gal·lècia. Però ja hauria d’estar preparada. El seu oncle no va dubtar a l’hora de confiar en ella. La Irene sap que no­més si fa servir la intel·ligència podrà reeixir en la comesa.

Ajaguda sobre la màrfega, es pregunta com serà la comunitat de dones dedicades a l’oració; tot indica que tenen de part seva l’autoritat eclesiàstica. No és poc, en temps d’heretgies i concilis. En Gai ha dit que l’origen noble del seu membre més actiu, una tal Etheria, amb fama d’il·lumi­nada, ho fa possible. Potser també perquè és una parenta llu­nyana de l’emperador Teodosi. Per uns instants li sembla estrany que unes dones de bona família acceptin el fanatisme dels cristians. On és el seu orgull? Que potser en aquestes terres no s’hi van adoptar amb força els costums romans? No ho entén. Pensa que en Gai Licini deu tenir respostes.

Mentrestant, s’haurà d’esperar. Segons li ha dit el seu amfitrió, el primer pas seria guanyar-se la confiança de la dona que sembla comandar-les, però són propòsits massa venturosos. Sigui com sigui, ha d’aconseguir que el llibre torni a Roma per acomplir el pla d’en Simmac.

Malgrat el cansament li costa agafar el son. Escolta la remor de l’aigua que ve de l’exterior i s’apropa a la finestra. La presència dels dos rius li recorda la seva estimada Roma, però la diferència en les seves dimensions és enorme. La pluja continua caient amb força; per moments sembla com si Neptú volgués castigar els homes per renegar del seu culte, per desoir la veu dels elements, aquella que es barreja amb la vida que els envolta.

Per uns instants pensa en aquella dona que aviat tindrà l’oportunitat de conèixer. No pot ser tan especial com diuen, l’ensarronarà fàcilment fent-se passar per una dama cristiana, una pagana convertida que desitja refermar la seva fe. Serà senzill. Després, els seus homes, els que en Simmac va escollir com si es tractés de protegir la seva prò­pia vida, faran la resta.

S’adorm, doncs, imaginant la reacció de l’Etheria, i aquesta es transforma en el seu somni. Un malson en què ja no és la noble devota i desvalguda que l’estrangera ha creat a partir de totes les informacions.
De bon matí ja no arriben els sorolls de la pluja, ni la claror sobtada dels llamps. El temps sembla haver donat un respir a Brigàntium, els déus han aturat la violència dels cels. La Irene es desperta i sent el cos baldat, com si descan­sar en un llit per primera vegada en molts dies tingués l’efecte contrari al que es podia preveure.
La veu d’en Gai Licini, més poderosa i ferma del que s’esperava, la crida des de l’altre costat de la cortina que se­para la cambra de la resta de la casa.