L’escriptor i periodista analitza ‘El misteri d’Arthur Rimbaud’ de Miquel Esteve


“La història explica el que va passar, la poesia el que hauria d’haver passat”.
Aquesta reflexió és del pensador grec Aristòtil i s’escau per parlar de la novel·la de Miquel Esteve que li ha valgut el Premi Mallorca de Narrativa, ‘El misteri d’Arthur Rimbaud’ (Univers,2020). Perquè la novel·la no ens parla només d’un misteri- el del poema perdut, prohibit i maleït La Chasse spirituelle de Rimbaud- que és un esquer que funciona per enxampar el lector àvid de respostes. Si no que, com en altres ocasions, Esteve aborda el joc de la dualitat. Un binomi que ja l’havia plantejat en anteriors novel·les i de diverses maneres, per exemple a ‘El joc de Sade‘ (EdsB) o ‘No deixis mai de mirar el cel’ (Columna).

En aquesta però, s’entreveu un estira-i-arronsa entre dues maneres d’entendre la vida exemplificada a partir del combat fictici que manté la poesia versus la realitat.

La poesia d’Arthur Rimbaud i la seva època. La creativitat davant de les normes imposades. La passió i la professió. Àngel i dimoni. La vida i la mort.

A favor d’aquest joc hi juga l’habilitat i traça que té Miquel Esteve per vertebrar i trenar relats que es fan llegir i, novament, ha parit una novel·la que t’atrapa des de la primera pàgina. I ho fa amb una escena exquisida: quan un avi revela un secret al seu nét mentre són a l’interior de l’almàssera familiar. Una revelació que més que suposar un premi es convertirà en una condemna.

‘El misteri d’Arthur Rimbaud’ està concebuda com una estructura que funciona com aquest “giny que fa moure el molí de l’oli”. Un text ben greixat amb imatges molt suggerents d’una època -sobretot la del París de Rimbaud i Verlaine, però també la del Reus de Josep Boule i Antoni Pascual– i ben equilibrat perquè res grinyoli per poder parlar de desmesures, de diverses i inquietants realitats paral·leles, de poesia, de secrets, de reflexions i accions que basades en el poder de la paraula et fan passar pàgines. I sobretot et fa venir ganes -no només de convertir-te en rimbaldià- sinó de voler avançar en la novel·la fins al final malgrat la intrigant i mefistofèlica presència d’un personatge, Auguste Aphinar, que és igualment temptador que llegir el poema maleït de Rimbaud.

La nostra sort, la dels lectors, és que llegint aquesta novel·la de Miquel Esteve no caurem en cap maledicció, al contrari: és una benedicció perquè ens porta a pensar que, gràcies a la poesia, a la literatura, ens poder imaginar què hauria passat si s’hagués revelat el secret.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’  ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’. A finals d’agost publicarà ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’.