Analitzem la novel·la ‘El crit’ de Blanca Busquets(Proa)

Una teranyina, una cadena, una ronda com la d’Arthur Schnitzler tot li escau a ‘El crit’ de Blanca Busquets, publicada per Proa. La Blanca situa la trama de la seva novel·la entre els dos fets que van sacsejar el nostre país la segona meitat del 2017.

En el fons hi ha una certa connexió entre els dos, malgrat que d’entrada no hi hagi un lligam. I tant l’un com l’altre encara ens afecten en tant en l’àmbit de la seguretat com en el de la política. Així doncs amb una incidència tan clara sobre aquesta societat no és estrany que es converteixi en matèria literària.

M’estic referint a l’atemptat del 17 d’agost a la Rambla de Barcelona i el referèndum per la independència de l’1 d’octubre. Diu Javier Cercas que la meitat d’una novel·la pertany a l’autor i l’altra al lector i en aquest sentit arran del detonant d’El crit, és impossible no subscriure aquesta màxima. I ho és perquè qualsevol que es disposi a entrar en la ronda, la teranyina, la cadena que suposa el relat que ha bastit la Blanca, sigui quin siguin els seus orígens, ideals, orientació sexual, formació i adscripció política, se la farà seva. I no només perquè tenim aquests dos fets molt presents sinó perquè sabem què fèiem, on érem i amb qui estàvem aquells dos dies.

Els protagonistes d’El crit també però no els convé dir-ho gaire alt on eren i amb qui estaven, no fos cas que aquest fràgil equilibri en què es belluguen s’acabés trencant. Això forma part de la història que ens recorda a la d’Schnitzler amb La ronda, on hi ha parelles que es repeteixen i s’entrecreuen.

Històries que es descabdellen i que comparteixen la Judit, en Martí, la Xènia, l’Eduard, en Gerard, la Rosa, en Francesc, la Nàdia, l’Adelaida, la Matilde, en Pitus i la xocolata, que té el poder de fer parlar a qui la tasta. Perquè si una cosa té aquesta novel·la és que és addictiva com la xocolata. I en voldries més però com tot s’ha de dosificar.

T’enganxa no només per com està escrita sinó perquè empatitzes amb els personatges, els entens, els veus. Hi estàs tan enganxat a les seves respectives històries que necessites saber què els passa. I el que els passa és que són persones normals i corrents, com nosaltres, amb il·lusions i projectes que els engresquen, amb maldecaps i frustracions, que els ofeguen i miren de sortir-se’n amb ajuda d’algun professional de la psicologia o del sexe que són les dues vàlvules d’escapament, dues vies per respirar i seguir endavant.

Malgrat tot, la Blanca ens demostra que els catalans som gent de pau però que, de tant en tant, no és que ens agradi, és que per la nostra salut mental, ens convé cridar per esbravar-nos.

 


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’  ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’.