L’últim quadern de José Saramago.

L’últim quadern / El último cuaderno.
José Saramago
Edicions 62 / Alfaguara
192 pàgines.

L’últim quadern recull els darrers textos de José Saramago, escrits entre el març de 2009 i novembre de 2009. Un volum  en què el Nobel portugués expresa les seves idees i opinions sobre diferents temes de l’actualitat i de la seva vessant personal.
Coincidint amb la publicació de L’últim quadern se celebrarà el 17 de febrer a Barcelona un homenatge a l’autor a les 19.00 hores, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, acte d’homenatge amb un recital de Paco Ibáñez i lectura de textos de l’autor.

Fragments de L’últim quadern.

No necesita saltar el poder [Berlusconi] porque ya es suyo, tiene suficiente dinero para comprar todos los cómplices que sean necesarios, incluyendo jueces, diputados y senadores. Ha conseguido la proeza de dividir a la población de Italia en dos partes: aquellos a los que les gustaría ser como él y los que ya lo son. […] y colmo de los colmos, prohíbe que los niños de los padres emigrantes sean inscritos en el registro civil. Catilina, el Catilina histórico, no lo haría mejor.
¿HASTA CUÁNDO?
Maig de 2009. Día 15

Otras veces me he preguntado dónde está la izquierda, y hoy tengo la respuesta: por ahí, humillada, contando los míseros votos recogidos y buscando explicaciones al hecho de ser tan pocos […] No es posible votar a la izquierda si la izquierda ha dejado de existir.
PARADOJA
Juny de 2009. Día 9

No hay noticia de que un solo haitiano rico haya abierto sus bolsas o aliviado sus cuentas bancarias para socorrer a los siniestrados. El corazón del rico es la llave de su caja fuerte.
¿CUÁNTOS HAITÍS?
Febrer de 2010. Día 10

L’últim quadern compta amb un pròleg de l’escriptor Umberto Eco

«En aquests escrits breus Saramago continua fent experiència del món tal com és dissortadament, per després veure’l des d’una distància més serena, sota la forma de moralitat poètica. A més de la gent que odia, també hi ha la gent que estima, i és aquí on tenim els articles afectuosos dedicats a Pessoa o a Amado, a Fuentes, a Federico Mayor, a Chico Buarque de Hollanda, que ens mostren fins a quin punt aquest escriptor és poc envejós dels col·legues i els sap teixir tendres i amables miniatures. Per no parlar (i aquí és on tenim el retorn als grans temes de la seva narrativa) de quan salta de l’anàlisi de la quotidianitat als grans temes metafísics, a la realitat i a l’aparença, a la naturalesa de l’esperança, a com són les coses quan no les mirem. Llavors torna en escena el Saramago filosòfic i narrador, ja no emprenyat sinó meditatiu, i incert. Amb tot, no ens desagrada quan s’enfurisma. És simpàtic.»