Joan Carreras ‘el llibre va ser meu però ja no ho és, ara és de cada lector’.

Joan Carreras publica  la quarta novel·la  Carretera secundària.

Ja fa 20 anys de la publicació del primer recull de relats,  ara l’escriptor Joan Carreras publica, Carretera secundària. Es tracta de la quarta novel·la després de la publicació de La gran nevada, Qui va matar Floquet de Neu i L’home d’origami.
Després de rebre molt bones crítiques, Joan  Carreras  torna a reivindicar-se  com a escriptor.
El protagonista de la  Carretera secundària (Proa),  Jonàs Moll passa un cap de setmana a casa del seu pare, a Malzinelles.  El seu pare vidu té més de 80 anys i sap que li queda poc temps de vida.

La relació entre  pare i fill centren la primera part de la novel·la per evolucionar cap a una investigació policíaca arran d’un fet tràgic.
Girs argumentals i una bona galeria de personatges formen part dels bons ingredients de Carretera secundària
L’illa dels llibres ha entrevistat a Joan Carreras. Jordi Milian

 

Després de publicar tres novel·les ara publica Carretera secundària.   A on ens porta aquesta  carretera?
Confio que porti cada lector fins a la mena de respostes que busquem quan obrim una novel·la. Confio que porti cada lector fins a les emocions particulars que connecten la seva vida de debò amb la ficció que li proposo.

Va començar la teva carrera literaria fa 20 anys amb la publicació de dos reculls de relats Les oques van descalces i La bassa del gripau. Després arribarien Les seves novel·les sempre han comptat amb moltes bones crítiques. Què en pensa?

Fa vint anys que la crítica professional m’acompanya amb els seus elogis. És un privilegi i els agraeixo molt tots aquests comentaris encoratjadors.

Carretera secundària és la novel·les més ambiciosa? Què n’espera d’aquesta novel·la?
Cada llibre respon a una ambició nova, a un altre repte. Si no ho fas així, camines enrere.
Espero que cada lector hi trobi motius per connectar amb un o altre personatge, amb l’home madur o amb el jove, amb la dona o amb l’home, i espero que que la història que explico interessi, emocioni, agradi, si pot ser que fascini i sobretot que doni la mena de satisfacció que busquem quan llegim: respostes que no es diuen de manera explícita a les preguntes de sempre.


El protagonista de la novel·la en Jonas veu com al seu pare li queda poc temps de vida. El lector coneixerà al principi la relació entre tots dos. Una relació entre pare i fill que no compta amb gaire comunicació….
És un tema universal, la mort dels pares i la nostra capacitat per afrontar l’abisme que s’obre davant nostre quan arriba el moment, perquè ja no hi ha res més entre nosaltres mateixos i el final i perquè perdem la referència fonamental.
He volgut acarar aquest tema mentre els meus pares encara són vius, de manera que no és una experiència viscuda sinó una construcció literària. Diversos lectors que ja coneixen aquesta situació m’han fet saber que s’hi han vist molt reconeguts.

D’això es tracta. Escriure és això. Inventar un món i fer que sigui versemblant, que el món creat se sostingui almenys en el territori de la ficció, i que emocioni el lector que hi entra.


Carretera secundària també és una novel·la on destaquen els silencis
És que en la relació entre un home madur i el seu pare ja vell hi ha molts sobreentesos, molts silencis que diuen moltes coses.


Aquesta relació entre pare i fill és només l’inici de la novel·la. A partir d’aquest moment el lector es trobarà tota una galería de personatges molt ben definits i molt propers a nosaltres. Com també ha fet en anteriors novel·les.
Sempre vols oferir personatges diferents, que entre ells tinguin contrastos que facin avançar l’acció i que puguin connectar amb lectors diferents.


Els girs durant la narració és també un dels punts característics de la seva literatura.
No és que sigui un tret característic, és que si no sorprens, si no hi ha alguna descoberta que vagi més enllà, corres el risc de fer un retrat costumista més o menys interessant però poc del meu gust. Alguns crítics han dit que tendeixo a la fabulació… sempre m’ho he pres com un gran elogi. Els retrats ja els fa els periodisme, o els hauria de fer. A mi m’agrada inventar, crear, crear un món i fer que giri i que la gent que hi entra ho trobi natural. És el poder més bell que hi ha.


A la novel·la apareix el nom de Malzinelles. Quina carretera hauríem d’agafar per vistar aquesta població?
Haha! La carretera de la ficció. És un poble inventat però estic segur que molts lectors hi veuran un “lloc conegut”, perquè és l’abstracció d’una de tantes poblacions de l’entorn de Barcelona on van anar a viure moltes persones com els pares del protagonista.

No és la primera vegada que utilitza poblacions de ficció per ambientar les seves novel·les.
De tota manera, que el poble tingui o no alguna semblança amb la realitat és irrellevant, el que compta és si “funciona”, és a dir, si el lector té la sensació que és un lloc de debò, de debò en el món inventat de la novel·la. Per això, vaig voler deixar-ho ben clar i, quan els pares del Jonàs, que és el protagonista, trien a quin poble van a viure, dubten entre Artià (que és el poble on passava la meva novel·la “La gran nevada”, Burjau, que és on vivia el protagonista de “L’home d’origami”, i Malzinelles, que és a on van a viure).

O sigui que la seva tria és entre pobles de ficció, no n’existeix cap… però tots existeixen, perquè jo els he creat, he dit qui hi viu, n’he descrit algun aspecte…

La ficció té aquesta força, fa que el que no és real ho sigui en un món especial, el lloc on ens trobem l’autor i el lector. Tots els lectors de “Carretera secundària” hauran estat uns quants dies a Malzinelles encara que el poble no surti a cap mapa. Aquesta màgia és el que m’interessa, perquè és en aquests llocs on hi ha el contacte.

No puc conèixer els lectors, però sé que ens trobem durant unes hores en un lloc que només ells i jo coneixem a fons, un lloc que no existia fins que jo el vaig crear. Estic fascinat per aquest encontre, que he tingut tants cops com a lector i que, des de fa vint anys, també aprenc a tenir com a autor. Em sembla una de les forces sobrenaturals més imponents i és la mateixa dels primers contadors de llegendes i rondalles. És un dels primers trets humans. Vinc de lluny! Haha!


A l’anterior novel·la L’home d’origami el protagonista era un escriptor d’èxit i ara és un dibuixant de còmics. Segueix en  el terreny literari……
Tenir un personatge relacionat amb la creació permet parlar d’aquest exercici misteriós que consisteix a donar vida a allò que abans de la creació no existeix. Però no és una marca personal, en altres narracions que he escrit els protagonistes eren un administratiu d’un hospital, un petit empresari, una dona sense feina…

Carretera secundària és una novel·la que tracta el tema de les relacions personals. Quina és la relació de Joan Carreras amb els seus lectors?
Em sembla que abans m’hi he referit. En principi, els lectors i l’autor tenen un lloc on es troben: la història que expliques, el món que has creat. Aquesta és la millor relació amb els lectors, impossible de superar.

Ara bé, si hi ha clubs de lectura que et conviden a conversar una estona o tens l’oportunitat de fer una lectura, potser també està bé. No ho sé perquè no em sol passar. A més, en aquest país no hi ha costum de les lectures que solen fer-se en altres indrets, és una llàstima, m’encantaria anar a algun lloc del país, llegir un fragment del llibre, no gaire estona, i després respondre cinc o sis preguntes. Però és un format quasi inexistent.

 

Avui en dia amb les xarxes socials és més fàcil aquest feedback amb el lector. Et condiciona o pot condicionar a un escriptor alhora d’escriure?
Les xarxes socials digitals serveixen per donar a conèixer l’obra, per fer saber que has publicat una altra història. Però no són el marc ideal de relació autor-lector perquè el lloc millor per a aquesta trobada, ja ho he dit, és la història que expliques, la que llegeixen.

 

El fet d’escriure quatre  novel·les en vint anys demostra que vosté marca el ritme de les publicacions. S’ho agafa amb calma?
Deixa’m corregir-te lleument. Són sis llibres en vint anys, quatre novel·les en dotze anys. No és un ritme tan pausat com sembla. I no depèn sempre de tu, hi ha una indústria editorial amb els seus projectes… De moment em va bé.

 

Quin és el seu mètode alhora d’escriure?
Posar-m’hi. No ho dic per mofar-me de la pregunta. És que és la veritat. No hi ha una altra manera. Tens ple d’ideees al cap, potser fins i tot has pres quatre notes, qui sap. Però l’única manera és posar-s’hi. Escriure la primera frase, després una altra…

Tendeixo a traçar la història a partir dels personatges, em centro en els personatges i procuro que siguin ells els que facin avançar la trama.

Escric tongades llargues, per anar estirant la història fins a on vull, i després hi torno per atendre cada escena. Després hi torno per atendre els detalls. És a dir que treballo una mica a partir de cercles concèntrics i vaig fent zoom per arribar als cercles diminuts que hi ha al mig de tot.

Però com que tinc un pensament molt sintètic, quan m’hi poso, això que deia de posar-s’hi, ja tinc l’essencial al cap, no sé exatament totes les evolucuions que hi haurà, però en tinc un esquelet clar i, sovint, ja hi ha detalls que estan elaborats del tot. De vegades tinc la frase final i tot.

Però la meva manera de treballar, per resumir-ho, és simple: escric tantes pàgines com calgui i quan em sembla que he arribat al final reescric i reescric, trec i poso, copio i enganxo, elimino i afegeixo… Això d’escriure frases definitives des de la primera fins a l’última marca un ritme massa lent, necessito arribar fins a on vull anar sense entretenir-me amb els detalls, tant me fa si aquest porta una camisa verda o grisa, ja me n’ocuparé quan calgui… excepte que això sigui tan rellevant que en ralitat sigui la primera cosa que vulgui anotar.

 

És força actiu a la xarxa. Internet és actualment el gran mitjà per promocionar o divulgar la literatura?
No hi ha grans mitjans excepte la tele i una mica la ràdio. Internet és una xarxa global de comunicació molt útil que en els pròxims cinquanta anys canviarà el món de dalt a baix. Però la millor promoció, per fer servir la teva paraula, són els lectors. Quan algú diu que un llibre li ha agradat i el recomana és el millor que li pot passar a l’autor. No hi ha cap premi més important.

Després, esclar, els llibreters són essencials, quan parlem de llibres de paper, perquè ells solen llegir força i bé, saben recomanar… I, per fi, hi ha els mitjans de comunicació. Si et treuen vint segons al telenotícies l’endemà és com si t’hagués vist mig país.

Dit això, les xarxes digitals permeten que el missatge dels lectors que dèiem abans circuli amb fluïdesa. He obert una pàgina al Facebook (http://www.facebook.com/CarreteraSecundaria) inaixò permet que la gent recomani el llibre en el codi d’aquesta xarxa, amb un “m’agrada”.

Crec que val la pena oferir aquests recursos als lectors i és una bona manera de circular per les xarxes socials mentre els altres mitjans decideixen si tenen espai per a donar-te a conèixer. Aquí ho fan les persones, lliurement, i em sembla magnífic. Aprofito per donar les gràcies a totes les persones que ja han clicat a la pàgina de “Carretera secundària”.

 

Ha pensat en escriure alguna novel·la només a internet? Via twitter o facebook?
Una novel·la és un conjunt de frases que expliquen una història. De moment, es poden explicar amb paper i tinta o bé amb bits en forma de llibre digital. Les eines que esmentes són canals, no formes d’escriptura.

Un cop tens una història, que es pugui llegir en paper o en una pantalla és només una qüestió de l’època i depèn sobretot de la indústria editorial, que en general es mostra molt poruga i que, si no canvia, corre el risc que la seva covardia l’acabi enfonsant.

Però no és cosa dels editors, de la gent que edita llibres, sinó dels directors generals i els gerents, que la majoria de vegades ni tan sols saben ben bé què és una novel·la i que tenen de llibres preferits els llibres de comptabilitat. Tots els amics que tinc al sector editorial pateixen des de fa una mica més d’una dècada aquesta situació estrambòtica.

 

Per què hem de llegir Carretera secundària?
Perquè explica una història propera sobre la nostra relació amb els pares i els fills i ho fa amb la creació d’un món misteriós i ple d’intriga, amb personatges que arribem a creure que són com nosaltres i d’una manera que, durant unes quantes hores, ens podrem trobar en un lloc que només existeix quan el lector obre el llibre.

Abans he dit que com a autor creo un món. Em faltava afegir-hi un aclariment. Jo creo el món, sí, però no existeix del tot fins que algú el llegeix. El món que jo creo reviu cada vegada que un lector nou obre la porta i entra a la casa de Malzinelles.

Els escriptors, en comptes de dir totes les coses que de vegades diem, potser n’hi hauria prou si diguéssim: “Benvingut a aquesta història, ara és teva”. Perquè és així: el llibre va ser meu però ja no ho és, ara és de cada lector.

Per tant, milloro la resposta: el lector trobarà a “Carretera secundària” un altre mirall narrat de la seva vida, dels seus pares, dels seus fills, dels seus germans i dels seus amors, tot això que és un cant a la vida, però un motiu clar per llegir la novel·la és que quan obrin el llibre reviuran un món, gràcies a cada lector, Malzinelles existirà. És una bona raó, oi? Fer existir un poble i tota la gent que hi viu!