Jaume Subirana guanya el 10è Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria Gabriel Ferrater.

 
 
Localpress

Jaume Subirana ha estat guardonat amb el 10è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per la seva obra Una pedra sura.

El Premi, dotat amb 7.250 €, contempla la publicació de l’obra guanyadora, al proper mes de novembre, en la col·lecció de Poesia d’Edicions 62.
Organitzat per l’Ajuntament i Edicions 62 amb el suport de la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater, és un dels més ben dotats de la literatura catalana.
Una pedra sura s’obre amb una citació del poeta nord-americà d’origen serbi Charles Simic: “El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura”. A partir d’aquesta imatge inicial, pedra i aigua, sòlid i líquid, s’alternen a la recerca d’un impossible que malgrat tot els versos van convertint en realitat. Una pedra sura és el sisè llibre de poemes de Jaume Subirana, i manté un cert vincle amb l’anterior, Rapala (2007).
El jurat format per Jordi Cornudella, Xavier Folch, Francesc Garriga, Imma Monsó i Marta Pessarrodona. L’acte ha comptat amb la presència del tinent d’alcalde de Cultura, Xavier Escura, l’editor del Grup 62, Jordi Cornudella, i el mateix guardonat, Jaume Subirana.

Doctor en Filologia Catalana, Jaume Subirana (Barcelona, 1963), és professor als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ha ensenyat també a la Universitat Pompeu Fabra, a Duke University i a la University of British Columbia, i ha treballat per al programa internacional de Trinity College. A la UOC, va posar en marxa i dirigí (2000-2004) el portal Lletra. A més, del 2004 al 2006 va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes.

Per immersió

He ficat les dues mans

a la peixera dels dies

i l’aigua se m’esmunyia

com si fos un animal,

com el vi si l’aigualia,

com la llengua de l’amant,

com el nus que ningú tiba

i la lletra d’aquell salm,

com el nom que se m’oblida,

com els jocs al pis de dalt,

com un record quan el colles.

A la peixera dels dies

he ficat dues mans buides,

i n’he tret dues mans molles