Entrevistem a Erik Valeur, autor d”El séptimo niño’

” Vaig passar-me els dos primers anys de la meva vida en un orfenat perquè la meva mare no em va poder cuidar”

Erik Valeur

Periodista de professió, Erik Valeur  és força conegut a Dinamarca, gràcies als treballs realitzats  en diversos mitjans a la televisió, premsa  i ràdios. 
Ara debuta com a escriptor amb ‘El séptimo niño’ (Maeva)  un thriller que tracta  qüestions referents a l’adopció, el poder i també el paper que juguen els mitjans de comunicació.

A l’orfenat de Kongslund, al nord de Copenhaguen, no tot és el que sembla.  Magna, dirigeix el centre amb mà dura des de fa més de quaranta anys.  Poc abans del seu seixantè aniversari, sis persones que van viure  a l’orfenat en els anys seixanta reben una mateixa carta que fa referència a un gran secret relacionat amb les més altes esferes de poder del país.
Una de les persones que rebrà una de les cartes és un periodista que voldrà començar una investigació pel seu compte per saber qui
envia les misterioses cartes.

Com a tota novel·la de gènere, l’escriptor danès també ofereix una certa dosis de crítica de la societat actual.
El que començar com un  reportatge periodístic va acabar per convertir-se en una novel·la.
portada-el-septimo-ninoCom va començar la seva vocació pel periodisme?
La meva família s’ha dedicat al món del periodisme des de fa més de cent anys. El meu besavi ja era periodista, va ser l’editor d’un diari  molt important a Dinamarca i fa un temps, quan jo era bastant jove, vaig trobar una caixa a les golfes  amb un munt dels seus escrits i dels diaris on feia ell feia periodisme de recerca contra el Govern, la qual cosa em va fascinar.
Fins llavors jo havia pensat a ser artista i dedicar-me al dibuix.

I com va arribar a convertir-se en escriptor?
Vaig començar escrivint ja des de nen, havia inventat rondalles i contes de fades.

El seu treball com a periodista de recerca suposo que li haurà ajudat en el moment d’escriure la novel·la.
Jo em dedicava al periodisme de documentació per al servei de notícies danès. El que passa és jo vaig pasar-me els dos primers anys de la meva vida en un orfenat perquè la meva mare no em va poder cuidar  i això va implicar que durant molt temps em va interessar poder explicar perquè havia estat tan vergonyós cinquanta anys abans tenir un tipus d’història com aquesta.

Vaig plantejar-me  no fer un llibre, sinó fer un tipus de documental, on pogués reunir els altres set nens amb els quals jo havia viscut i conviscut: poder fer una història, entrevistar-los, fer un cas real.

Però finalment va decidir escriure una novel·la?
Les identitats  reals d’aquestes persones no poden ser revelades, perquè van adoptar noves identitats en ser adoptats. Llavors, vaig poder trobar a un o dos; em vaig bloquejar durant dos anys sense saber què fer: vaig pensar que la història havia acabat, però em vaig adonar que, un dia assegut en una platja, en l’Algarve, a Portugal, en comptes de pensar en una història de no ficció, podia fer una de ficció; simplement havia d’inventar-me a aquests altres set nens.

On no arriba el periodista amb les seves informacions, pot arribar amb la ficció per escriure una història?
Com a periodista vaig poder entrevistar a molts nens, a molts pares, a infermeres que havien estat en casos d’adopció i moltes de les històries que tinc són reals.

Llavors, com sol passar, la realitat supera moltes vegades la ficció i les històries que semblen les més fantasioses i les més rocambolesques són reals.
Així que el que tenim en el llibre, en molts casos, són part de les entrevistes convertides en ficció a través d’un argument que uneix totes aquestes històries.
L’argument, que té una part de thriller molt important, que és el que m’he inventat, però molt dels detalls tenen a veure amb les entrevistes.

La novel·la se centra en diversos temes com l’adopció, l’abús de poder i el paper que exerceixen els mitjans de comunicació.
A causa de la meva feina he conegut moltíssimes històries també molt fantàstiques i que semblen irreals.

Per dedicar-me a treballar en mitjans de comunicació he conegut l’abús de poder i tinc molta experiència en el que han estat també escàndols mediàtics; he vist com els mitjans de comunicació treballen malament i, de fet,he estat crític en mitjans de comunicació.
També he publicat columnes d’opinió on parlo, precisament, de quan els mitjans menteixen i  com es comporten.
El que volia amb aquesta història era, precisament, utilitzar a varis d’aquests personatges per retratar com hi ha un personatge que és molt poderós: un polític poderós, un altre un presentador de televisió famós i així barrejar-ho amb coses del thriller; barrejar la història real amb el que és una història de fantasia: una història de ficció.

De fet vostè descriu gairebé un segle de la història de Dinamarca
Exacte i de com l’Estat del benestar, que es funda després de la Segona Guerra Mundial, desenvolupa un govern molt específic i un tipus de política també molt específica.

Seguirà amb noves novel·les després d’El séptimo niño’’?
La meva próxima novel·la té a veure amb el que implica créixer en un barri diversos nois alhora, en un barri molt concret i que després, al llarg de la vida, prenen camins molt diferents i per un misteri argumental, per alguna cosa que passa, es reuneixen una altra vegada.

Ens pot avançar una mica més?
Puc dir que el personatge principal és un nen, una ànima curiosa, fosca, estranya, que té pensaments i idees rars: li fa por que mori la seva mare, li fa por que ho enverinin, coses que sap ocultar molt bé. M’interessava poder explicar com la gent té molts secrets i alguns s’oculten bé, uns altres ha de ser exposats en algun moment i no ho jutjo, tots hem de fer-ho en algun moment de la nostra vida o tots ho fem.