L’escriptor publica ‘Vae Victus’ (La Campana), les noves aventures del personatge protagonista de ‘Victus’, per explicar els fets que van continuar després del setge i la derrota de l’11 de setembre de 1714.
Albert Sánchez Piñol rep L’Illa dels Llibres a casa seva per parlar de ‘Vae Victus’ i valorar com ha viscut l’èxit i la bona rebuda ara fa tres anys de ‘Victus’ la seva anterior novel·la.
‘Vae Victus’ comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yames en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarem a Catalunya, però també anirem a Londres, Alemanya i f ins i tot Nova Zelanda.
A la novel·la també es retrobarà amb personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.
Jordi Milian – BARCELONA
Han passat tres anys de la publicació de ‘Victus’. Com valora tot el que ha viscut en aquest temps?
Quan publiques un llibre no saps mai que passarà i et poden succeir coses de tot tipus com per exemple que et censurin una presentació a Holanda.
La novel·la va rebre més crítiques ideològiques i polítiques que no pas historiogràfiques o literàries, fet que en certa manera, parla molt bé del llibre.
Jo crec que un llibre com aquest, et demostra que hi ha obres que estan molt implicades en el moment que apareixen i invoquen una sèrie de ressorts morals, intel·lectuals i anímic als lectors,. Aquest és un lligam molt autèntic entre la literatura i els lectors.
Setge i resistència. La literatura encara és un acte heroic?
Cada cop més i és potser resultar una paradoxa perquè mai s’havien publicat tants llibres i mai havia estat tan difícil que la literatura pugui ser la teva professió.
Hi ha dos elements dels que caldria fer un debat. Primer de tot els diners que es queda un autor del seu llibre que avui en dia és d’un 10% del preu de venda al públic. A més tenim el tema de la pirateria que és insultant i indignant i no em val que em diguin que és un fet cultural. És una qüestió de lleis.
El cànon bibliotecari també té una part de culpa perquè jo he anat a biblioteques on el director em comenta que els meus llibres són els més prestats. Però què he cobrat jo d’aquests llibres? Zero euros.
És una història molt lamentable. A Anglaterra el cànon bibliotecari, tot i que ara ha canviat una mica, era fins fa poc una de les fonts d’ingressos dels autors.
A Espanya quan la Unió Europea li diu al govern espanyol que ha de pagar el cànon als autors, l’estat prefereix pagar la multa.
Si hi ha un menyspreu a la cultura que es pugui quantificar sense cap mena de dubte és aquest. És com si l’estat té muntat un bar on qui paga les begudes és el bàrman, al final no hi haurà beguda ni llibres.
Llavors no es pot sentir afortunat al 100%?
Sóc una persona afortunada pel que fa a la crítica o el públic però ja no em puc plantejar escriure una novel·la de més de 500 pàgines. Posem-nos d’acord i valoren si el llibre és un producte cultural o és comercial.
O almenys respectem a la cultura o al comerç, però menysprear-ho tot, al final et situa en un terreny de ningú.En sento molt afortunat perquè el més bonic de tot és el feedback amb els lectors i que t’agraeixin que hagi escrit un llibre.
No em vull queixar i la meva protesta és sobretot de gremi. Si els poetes poguessin cobrar pels préstecs dels seus llibres de poemes tindrien una rellevància que ara no tenen tenint en compte les vendes escasses dels seus llibres.
Victus ha substituït a la pell freda?
Era molt difícil superar el fenomen de La pell freda perquè avui en dia encara és la novel·la en català més traduïda de la història. Pensava que em quedaria aquí i ser reconegut només com l’autor de La pell freda.
Victus l’ha desplaçat en popularitat i tot publicar-se molts llibres sobre la Guerra de Successió s’ha consolidat entre els lectors.
Això és bo per un autor.
És un fenomen molt curiós. Penso que un autor s’equivoca quan intenta que el proper llibre ha de ser el millor. Penso que ha de ser diferent i cal ser polifacètic i reinventar-se.
La frase que diu que els autors sempre escriuen el mateix llibre, crec no ha de ser així i cal ser diferent.
Està clar que sempre tinc una cosa en comú a les meves novel·les i és que jo escric de cara al lector i vull que s’ho passi bé i s’enganxi a la novel·la.
No sóc partidari d’una literatura elitista i si optes per aquest tipus de literatura, no et queixis si després no tens lectors,
Després de la bona rebuda de Victus ara una segona part formada per quatre relats.
Des de l’inici vaig anunciar que volia explicar el segle XVIII a través de la mirada de Martí Zuviria perquè per mi era molt interessant comptar amb un personatge que hagués viscut de molt jove el setge de Barcelona i amb la possibilitat de si hagués arribat a una edat avançada, hagués viscut la revolució americana o francesa.
La seva vida seria un pont entre el món antic el modern. Continuo en el projecte i per explicar la vida d’un personatge amargat pel que va significar l’11 de setembre però al mateix temps molt sardònic i divertit.
Quan escrivies Victus ja tenies present una segona part?
I tant i molt més. Jo vull veure a Martí Zuviria a la revolució americana assessorant a Washington sobre com atacar les fortaleses angleses.
Jo el vull veure a la Prússia de Frederic II al Berlín de l’època on estaven els intel·lectuals francesos,
Al segle XVIII havia tot un seguit de societats que tenien conflictes molt interessants tal com explico a Vae Victus.
Immediatament després de l’11 de setembre explico el que no s’havia fet fins ara i és explicar el 12 de setembre.
Narrativament crec que mai s’havia fet i menys amb un detall tan acurat perquè he comptat amb l’assessorament de persones com Antoni Muñoz que m’ha permès utilitzar a la novel·la fets que encara estan en procés d’elaboració historiogràfica
Si veieu unes dades diferents a Viquipèdia o a la novel·la, féu cas a Vae Victus, perquè està més actualitzat.
En un moment de la novel·la Berwick assegura a Martí Zuviria que el 12 de setembre de 1714 tot va continuar igual com si res hagués passat
Era una mentida que l’endemà els catalans van seguir treballant com si res. Què volien que vengessin a les botigues si s’ho havien menjat tot?
Durant un temps els habitants de Barcelona se’ls reconeixia ”por su triste tez pálida i gris’ per les penúries que havien passat. Com que Berwick havia estat educat a Versalles no l’interessava la fama de bàrbar i per tant ja li anava bé aquesta mentida. I també a alguns defensors també els hi anava bé per salvaguardar la seva dignitat.
El que realment va passar l’11 de setembre és l’ensorrament de l’aparell institucional català però no la nació catalana. Em sorprèn com a les muntanyes s’omplen de miquelets i aquesta és una història molt desconeguda i un exemple és en Carrasclet. Es tracta d’un personatge poc conegut, i que si hagués nascut a Missouri enlloc de Tarragona, avui seria més conegut que el Jesse James Carrasclet va aconseguir reunir a milers de miquelets que lluitaven contra els borbònics.
Fins i tot Carrasclet va fer una aliança amb Berwick
Exacte. Tenim una història, que quan llegeixo els documents, em donen la novel·la escrita i haig d’afegir poca cosa.
Berwick li ofereix a Carrasclet les constitucions i les llibertats que els catalans van perdre el 1714 a canvi d’aliar-se amb els francesos. Com et pots creure a Berwick si va ser ell mateix qui va conquerir Barcelona?
I un com més m’anava molt bé l’aparició de Martí Zuviria explicar aquest fet.
A Vae Victus a diferència de ‘Victus’ ha decidit incloure notes a peu de pàgina.
Precisament per aquest fet, perquè penso que les notes són delicioses per entendre el que estàs llegint forma part de la veritat documental, perquè sinó no t’ho creus.
A Victus les notes em podrien alentir la lectura però aquí en ser quatre relats m’anava molt bé.
Molts dels que van sobreviure a la desfeta del 1714 van viatjar a Viena però en canvi Martí Zuviria inicia un viatge a Amèrica.
Ell és un ‘’invertit’ perquè l’exili patrici va a Viena perquè té possibilitats però el poble no s’exilia perquè ho fa a les muntanyes.
Martí Zuviria emigra cap a l’oest perquè quan em documentava per escriure Victus vaig trobar-me amb una documentació d’uns fets que van succeir l’any 1715 a Carolina del Sud. Es tracta de la guerra entre els indis i els anglesos i més concretament els indis yames que van estar a punt de guanyar a l’exèrcit anglès.
En aquest viatge a Amèrica de Martí Zuviria apareix el Sánchez Piñol antropòleg.
El segle XVIII és apassionant perquè en el segle XIX els exploradors van amb metralladores però un segle abans no hi havia tantes diferències.
L’equilibri de poder entre indígenes i colons és molt semblant. Submergir a Martí Zuviria en una societat xamànica em semblava molt interessant des d’un punt de vista d’una novel·la d’aventures. I si vols saber com morirà Verboom hauràs d’haver llegit aquest primer capítol.
Berwick i Verboon continuen sent els enemics de Martí Zuviria i aquí viurem un capítol de venjança
Diguem que justícia històrica. Martí Zuviria es passa bona part de la novel·la a dir a tothom si sap com ell va matar a Verboon. No sé si faré els deu o dotze volums sobre la vida de Martí Zuviria però per si de cas no hi arribo, ara l’havia de matar. Els dos personatges són molt diferents, Berwick és un personatge molt complex, però Verboom és un sanguinari. Berwick va morir exactament vint anys després del setge de Barcelona
En el tercer relat parlant de Joris Van Verboon parles de la Ciutadella que precisament no servia per defensar la ciutat de Barcelona sinó per atacar-la.
A Victus explico com eren els processos d’enginyeria militar i com es construïen fortaleses per defensar les ciutats, però nosaltres tenim el cas únic, d’una fortalesa creada per controlar la ciutat.
L’endemà mateix de la caiguda del 1714 comença a erigir-se la Ciutadella. Si tens un poder que ocupa un 20% de la ciutat per fer aquesta construcció i que està allà per reprimir-te, que vols que pensi la gent?
Quan arriba una de les primeres alcaldies democràtiques a la ciutat, la primera demanda que fa és carregar-se la Ciutadella.
Aquesta pugna entre el poder i l’anti-poder ens l’han imposada. Ja m’agradaria ser islandès, perquè segur que existeix una relació amb l’estat i el govern diferent de la nostra.
Per tant trobem similituds entre les dues èpoques?
Trobem supervivències i continuïtats però afortunadament la societat i el món evoluciona. És molt difícil que ens arrenquin el passat, tot i que ho han intentat.
En els darrers anys s’han publicat moltes novel·les històriques però cap ha generat la polèmica de Victus. Existeix un poder polític, que no suporta certes versions de la història, per molt que siguin legítimes i coherents.
El que més els hi molesta és la perspectiva.
Un dels punts en comú amb Victus és la utilització de l’humor en relat.
Una mica d’humor m’anava molt bé. Pensa que la darrera pàgina de Victus la vaig escriure més de cinquanta vegades.
Ara Zuviria pot explicar el que va venir després amb un altre to. Com a personatge aquest humor el té interioritzat.
L’11 de setembre va ser una gran catàstrofe i una gran derrota però no va ser el final perquè està ple de personatges d’una alçada històrica increïble malgrat ser poc coneguts per la majoria de persones.
Ara ja t’ho pots mirar amb una mica d’optimisme i d’humor
Aquest humor produeix un cert contrapunt en un entorn hostil
Hi ha un principi narratiu que assegura que les tragèdies les has d’explicar en clau còmica i les comèdies en clau tràgica.
El que vols és que el lector s’ho passi bé i has de donar una visió didàctica perquè la gent no coneix el que va passar en aquella època.
Si amb Victus hi havia gent que creia que Villarroel era només un carrer de Barcelona, que han de pensar d’en Carrasclet?
Hi ha una suma de tècniques que serveixen perquè la gent gaudeixi llegint. El meu objectiu és escriure novel·la popular d’una certa qualitat. Hi ha obres que llegeix molta gent i no valen res però aquesta no és la meva opció.
Martí Zuviria segueix amb la seva admiració per Villarroel
En una història militar el comandant sempre ho té més fàcil per ser el protagonista i em sorprenia que en una gesta com la catalana, Villarroel havia quedat en un segon pla.
La literatura romàntica catalana sempre havia amagat una mica que era d’origen castellà. A la societat catalana actual com la del segle divuit els hi era irrellevant l’origen de les persones.
Si llegeixes les seves paraules recollides per Castellví, penses caram!!
Quan a Victus escric que a l’ultim dia del setge. Villarroel es posa a plorar, és que està registrat. Té por perquè no vol que els seus soldats el preguin per un desertor, perquè ell té la possibilitat de marxar de la ciutat, però al final es queda.
Martín Zuviria continua dictant la seva història a Waltraud Spöring i entre ells encara s’estableix una relació d’amor odi.
Molta gent es pensa que el protagonista de les novel·les és l’alter ego de l’escriptor però en el meu cas no és així, justament perquè jo vinc del món de l’antropologia. L’antropologia el que t’ensenya és a aprendre a com pensen les altres persones com per exemple els pigmeus o els esquimals. Aplico aquesta idea als meus personatges literaris perquè vull conèixer com pensen.
Si hi ha un alter ego meu és la Waltraud Spöring. En la relació i entre Martí Zuvuria i ella el que realment estic escenificant és la relació que hi ha entre un autor i la seva obra creativa.
Els personatges et tracten així, i ets tu qui els ha de domesticar, donar sentit i coherència lineal a una narrativa que ells te l’expliquen desbocada.
Podríem anar més lluny, però en realitat es tracta d’un procés xamànic. Un xaman surt del seu cos i veu coses rares per després explicar-les.
El procés literari és això i hi ha uns personatges que et dicten i ho has d’ordenar. Imagina’t dialogar amb un tipus com Zuviria!!. (riu)
Francesc de Castellví important per les seves Narraciones Históricas, cròniques sobre el 1714 també té una aparició a la novel·la..
Ell les va escriure en castellà i es tracta d’un personatge increïble. Una de les coses que més em sobtava quan cercava informació d’aquella època, és la quantitat de personatges extraordinaris que van coincidir en un espai i un temps tan reduït.
Castellví era un home de la petita noblesa catalana que va lluitar al setge de Barcelona com a capità d’infanteria i després es va haver d’exiliar a Viena on va escriure les 10.000 pàgines de les seves Narraciones históricas on explica tota la Guerra de Succecció entre el 1700 i el 1725.
Va fer un esforç d’objectivitat molt gran perquè no és traca d’un panflet català. El seu objectiu era explicar la lluita heroica dels catalans. Va morir sense veure publicada cap pàgina, però el seu llegat i esforç va servir perquè una certa idea de la catalanitat continués en el temps.
Ells van morir creient que havien fracassat però no va ser així. Ara ho tenim més fàcil perquè almenys no ens disparen amb canons.
Comenta que la història de Martí Zuviria podria tenir una continuïtat
Penso que si, però tinc altres projectes al cap i no els puc fer tots. Sobre si es publicaran més títols de la sèrie de Martí Zuviria també ho diran els lectors.
I el final de la trilogia iniciada amb La Pell freda?
Encara trigarà un temps i aquesta afirmació em fa sentir com els polítics que fan promeses i no les compleixen. Et puc assegurar que ho he intentat diverses vegades però no m’ha acabat d’agradar el resultat. Mai presentaré una novel·la si no me la crec. És molt possible que l’escrigui però també escriuré altres coses.
Són els libres els que decideixen quan han de ser escrits
Fa temps que és parla de l’adaptació al cinema de La pell freda.
Em consta que el rodatge de La pell freda començarà el mes de gener o febrer de 2016 a Lanzarote. Això és cosa de les productores i jo visc al marge d’aquests temes.
I sobre Victus s’està explorant aquesta possibilitat
