“Cada vegada em costa menys dir que soc escriptora”, confessa l’escriptora
Mar Bosch va rebre el premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2012 amb la seva primera novel·la, Bedlam: darrere les hores càlides. Després arribaria Les generacions espontànies i La dona efervescent, obra guanyadora deel 10è Premi l’Illa dels Llibres- L’any 2021 El dia de l’esquerda i L’edat dels vius, guardonada amb el Premi Crexells.
1-Com i a on busca inspiració per escriure?
Amb els anys he vist que això d’inspirar-se és un mite que va en contra de que es prengui seriosament el nostre ofici. Que un fuster no fa cadires si no està inspirat? De què viuria? Fa cadires -per dir alguna cosa- perquè les fa bé i algú les compra i s’hi asseu, per això s’hi dedica. L’ofici d’escriure no és diferent de qualsevol altre ofici. Que es faci amb certa pretensió artística, ja és una altra cosa.
Sí que és veritat que hi ha moments on la creativitat flueix més, que l’estat mental i les emocions s’alineen amb la velocitat dels dits. I sembla màgia! Però no, són neurones que ballen i s’ho passen bé. Neurones dionisíaques, dits apol·linis. Neurones i dits. Tots dos s’ho passen bé observant el món i les petites coses de cada dia, induint, extrapolant, trencant l’experiència i maldant per tornar-la a recompondre sobre la pàgina. Escriure no consisteix només en el moment d’escriure. És tot el que passa abans i després. I durant, el durant val molt la pena.
A més, la nostra feina no és només creativa o, si més no, la creativitat no té tan a veure amb aquesta concepció romantitzada de l’ofici tan lligada a la paraula “inspiració”. Ep! Que tampoc estic defensant una visió purament científica de l’escriure, eh? Això no només és la pràctica reeixida d’una tècnica, és l’harmonització d’aquesta tècnica amb el talent de cadascú. I cadascú surt d’una posició diferent. Tant si venem menys o més, tinguem més o menys bon concepte de nosaltres mateixos com a escriptors, tothom sap quins son els seus punts forts i en què flaqueja. La inspiració existeix i les muses treballen si tu també ho fas. És un tòpic que constato. I constato que un bon got de vi també ajuda, el dia que tens ganes de deixar-te estar de punyetes. Per editar-lo, això sí: dejuni i abstinència. Inspiració també és la proesa de la concentració màxima i l’encert. Estar inspirat també vol dir saber tornar sobre el text, ser prou analític per veure-li les vergonyes, per exemple. I reescriure’l, això si que vol inspiració!
Ajuda molt estar tranquil i parentesiar la idea de perfecció. No escriuries res amb la pressió de fer un text per a la posteritat. Un d’aquells que signaries cada dia de la teva vida. Qui n’està tan segur per afirmar-ho? No escriuries si fas cas a l’impostor que portes a dins i que et diu, constantment, que et dediquis a una altra cosa. També et diu que t’esperis a estar inspirat de debò per escriure. I llavors és quan no escrius res. Res de bo, res de dolent. La inspiració no s’espera, es persegueix mentre treballes i mires de guanya la partida contra tu mateix.
2-Quin seria el seu escenari ideal per escriure?
Per escriure segons què, tant se val el lloc. S’ha d’entregar i has d’anar per feina. Però per escriure literatura, quan pretenc fer literatura, el lloc és el silenci. Una mania? Espais on hi predominin els blancs i on es pugui controlar la llum i les hores. Vol dir que n’has de tenir moltes per endavant. Si pogués estar en un lloc ideal per escriure, seria a la sala de l’esperit del temps, de Bola de Drac. Allà hi entraven els protagonistes per entrenar-se, lluny de tot, i per a ells el temps no passava allà dins. Quan sortien s’havien tornat molt forts –“mamadísimos” que diu el meu fill, per desgràcia de tots. Quan en sortís jo, hauria escrit uns quantes pàgines i estaria d’un bon humor imbatible. Imbatible! I mai em faria vella escrivint, perquè a fora el temps passaria molt més a poc a poc… En fi: Ja ho veus, em preguntes per l’escenari ideal i et parlo d’un món impossible. QED.
3-Quin és el primer llibre que recorda haver llegit?
El drac de Bagastrà. De la Dolors Garcia Cornellà.
4-Quin llibre li va fer lectora?
El perfum de Patrick Suskind.
5-En quin moment va decidir ser escriptora?
Fer d’escriptora o ser escriptora? De fer-de, de prendre-m’ho com una feina, quan treballar d’una altra cosa em feia nosa a l’escriure. I quan vaig veure que enfocant les energies en un sol camp, potser podria viure’n. D’això fa dotze anys i ja quasi ho tinc. Guanyo igual que si hagués triat qualsevol altra feina. Els filòsofs en podem triar moltes i ens paguen molt bé. Hi ha tanta oferta!
Cada vegada em costa menys dir que soc escriptora, que de petita escrivia per a la meva germana. Perquè l’estimava. Que després escrivia poesia pel meu pare. Perquè m’estimés. La meva primera novel·la, ja de més grandeta, la vaig escriure per a la meva mare. Per agrair-li tot l’amor. Sí, escrivim per amor. Per tornar-lo, per atrau-re’l, per vindicar-lo, per honrar-lo.
I des d’aleshores, des de la meva primera novel·la, no he parat d’escriure. Per a mi. Perquè m’agrada i m’actualitza. Perquè em diu la necessitat de llegir, d’aprendre a través de tot el que observo. De ser conscient d’això quan em queixo i dir, què carai! Quina sort que tinc que m’agradi mirar així i així les coses! Espero no oblidar-ho. Tinc una memòria pèssima.
6-Completi la frase: la literatura és…
“La literatura es el conjunto ordenado de relatos, mitos, disertaciones y elaboraciones poéticas producidos por la humanidad, cuyo elemento común es la utilización de la palabra y el lenguaje verbal de manera distinta, extraordinaria, alejada de lo común”. Ho diu el diccionari. Mai qüestiono els diccionaris. Només que això de “alejada de lo común” potser és una mica de sobrats. La literatura ha d’estar enganxada a allò comú per dir l’extraordinari. O a l’inrevés. És el viatge (lent i segur o al·lucinat i veloç, depenent de la ploma) de la sensació primària a l’experiència elaborada amb múltiples combinacions de sentits i referents.
7-Quin gènere no escriuria mai i per què?
No faig fàstics a res. Una altra cosa és que ho sàpiga fer bé.
8-Quin autor o autora admira i per què?
Vicenç Pagès Jordà. Perquè era un clàssic pop amb potes. Perquè era un pou de saviesa amb arrels. Perquè no em resultava pedant. Perquè llegint-lo aprenia a escriure i aprenia a llegir. Perquè ho havia llegit tot. Perquè em feia sentir que em quedava molt aprendre i perquè era generós amb els companys. Perquè em reconec en el seu sentit de l’humor i en la nostàlgia constructiva, no estetitzada. Perquè érem molt diferents. I perquè va escriure Els jugadors de Whist, que és molt bona.
9- Què busca en una novel·la?
Literatura. Vegi la definició més amunt.
10- En una novel·la el més important és…
Que estigui ben escrita. Bé, això no és el més important: és el mínim que hauríem de demanar per publicar alguna cosa. I que no m’avorreixi. Que vagi a algun lloc i, si pot ser, que aquest lloc sigui nou per a mi. I això no es fa amb arguments brillants o històries xocants. El més important és el com. Però això va a gustos.
11-Quina és part més complicada en el procés de creació d’una novel·la?
Tenir una idea que se sostingui i es pugui desgranar al llarg de més de 150 planes. Per això faig novel·les curtes. Encara no he tingut un idea prou resistent capaç d’aguantar per ser estireganyada a través d’un història de més de 150 pàgines. I perquè soc molt impacient.
12-Quin llibre ha rellegit vàries vegades i per què?
Els meus. Per penedir-me’n una mica. Perquè soc masoquista.
13-Quina novel·la li hagués agradat escriure?
He llegit La perla (Steinbeck), últimament. Quina proesa! També m’hauria agradat escriure Pedro Páramo o qualsevol del contes de Borges. Pensar en això em recorda a una pel·li que va d’un paio que coneix totes les cançons dels Beatles, però el món les ha oblidat: han oblidat els Beatles. Un llestet usurpador amb ganes de fama que aprofita la conjuntura i s’emporta el mèrit. Un desgraciat, al final. M’hauria agradat escriure el que va escriure Borges, però això suposaria concebre un món on ell no existís i això, senyors, no ens ho podríem permetre. Tenir una mala imitació sense consciència de l’original ha de ser nefast.
14-Quin personatge literari li hagués agradat crear i per què?
Això és com preguntar quin fill d’un altre t’hauria agradat tenir a tu. Jo no els conec, els fills dels altres. A casa seva creixen molt ràpid. Però cadascú sap com costa, això de peixar-los! Hi ha personatges literaris que t’encanten, que et cauen bé o els detestes o els tems… Quan ho aconsegueixen, mai penso que m’agradaria haver-lo escrit jo. Penso que que bé poder-lo llegir. Així és com ens fem nostres els personatges dels altres, els lectors escriptors.
15-Alguna fórmula per atreure lectors?
Ser molt guapo. O ser molt ric i pagar perquè et llegeixin. O ser molt llest i saber què volen llegir exactament. I escriure-ho. I per escriure tampoc hi ha fórmules.
16- Quin novel·la no faltaria mai en la seva biblioteca?
Els llibres de casa s’enfilen per les parets per culpa de plantejaments com aquest: llibres que no puc no tenir. Hedera hèlix. Creixen com una heura i al final ens hi fondrem sense haver tingut temps de llegir-los tots.
17-Recorda alguna anècdota viscuda com a autora?
Real o imaginària? Suposo que això segon: trobar un noia (desconeguda) llegint un llibre meu al tren. I no tenir nassos de dir-li gràcies.
18- Ser escriptora és…
Una manera de viure. Com diria Mansfield: La vida de la vida. O la meva cambra pròpia, el meu espai de llibertat i, per tant, una parcel·la per a un tipus de realització que jo necessito. Realització no només en el sentit d’autoexplotació o d’estar satisfet amb la feina, sinó en l’existencial. Em faig real, em concreto, a través d’altres facetes que també ho impregnen tot: ser mare, ser filla, ser germana, ser dona, ser amiga i ser una irredempta de tots aquests estats de coses, en general. Ser escriptora és tenir pàtria per tot això i l’expectativa constant d’alliberar-la. Per això escrivim.
19-Un consell per a futurs escriptors?
Que s’apuntin a l’Aula d’escriptura de Girona, per exemple. Jo he estat una escriptora autodidacta i he perdut molt el temps. I no en tenim tant de temps per perdre. M’he plantat a escriure seriosament als trenta anys. Si hagués començat a fer-ho bé abans ara seria millor (res, excuses que va molt bé dir-se). Finalment he trobat el meu camí perquè he tingut la sort i la perseverança necessàries perquè aquestes dues forces es retroalimentin. I l’ambició. Però no es tracta només d’això, un no es converteix en escriptor perquè li faci il·lusió -i salivera-. M’hauria encantat anar a classes d’escriptura, entendre que no tot és talent i inspiració de bon principi. Estalviar-me temps en enfocar el fet d’escriure, en errar lectures, en entestar-me a voler ser un tipus d’escriptor que no seré mai. M’hauria agradat no tenir tanta vergonya quan era més jove en compartir-ho. Ser més conscient de les qüestions relatives a la naturalesa del text i a l’estil. De la importància de llegir bé per escriure millor. I reescriure. Refer. Esborrar. Tot sense perdre la confiança perquè hi ha algú, a l’altra banda, que et diu que no estàs sol. Doncs això, aspirants a escriptors: no esteu sols. Hi ha tanta gent que escriu com gent que llegeix. Potser, fins i tot, hi ha més gent que escriu que llegeix. Això és molt o poc? Mira, no ho sé, però et diu tres coses que cal recordar: que no ets tan especial, que amb la necessitat expressiva no n’hi ha prou i que el talent es treballa.
20-Com li agradaria ser recordada?
Respondre’t aquesta pregunta suposa imaginar que ja m’he mort. Això no és important per a l’espècie en general, ja ho sé. Ho diu molt bé l’Antonina Canyelles, poetessa granada: “Em moriré i no passarà res, però a mi sí”. Llegiu-la, recordeu-la en vida quan compreu un llibre seu.
No escric per ser recordada, escric per viure de l’única manera que la meva existència sembla que obeeix a algun patró de sentit: viure escrivint és una constant en el temps que em valida. Que em diu que soc com un d’aquells peixets del discurs de Foster Wallace, que es pregunta per la naturalesa de l’aigua. Doncs l’aigua és això: el medi on habito, la condició de possibilitat.
Quan escric sé una mica qui soc i em veig com suposo que es veuen tots els escriptors, gent que viu d’entrar i sortir dels detalls cap amunt i concebre’ns petits, prou per poder pensar-nos i interpretar-nos dins un caparró humà, tan menut i misteriós. Hauré mirat aquesta terra, que deia l’Espriu. No escric per ser recordada, repeteixo: escric sovint per recordar-me de mi, que soc una manera d’explicar la mirada. Si, a més, tinc la sort que em llegeixen alguns vius coetanis, ja en faig prou.
No, ara seriosament: m’agradaria ser recordada com la primera autora catalana a guanyar el premi Nobel. El de la marca de tabac, l’altre està sobrevalorat.
