L’escriptora presenta “La meva pròpia història” (Edicions 62 / Seix Barral) on ofereix un repàs de la seva biografia, abans del gran èxit de les novel·les protagonitzades per Guido Brunnetti.
Fa més de vint anys, Donna Leon va escriure per diferents mitjans suïssos, alemanys i anglesos una sèrie d’articles. L’editorial suïssa de Donna Leon li va suggerir poder reunir en un llibre alguns d’aquells articles. L’escriptora no va dubtar a donar el vistiplau .
Al prefaci de l’obra, Donna Leon recorda “Com la majoria d’esdeveniments a la meva vida, la idea d’escriure aquest llibre se’m va acudir de manera accidental. Fa uns quants anys, en un sopar a Venècia, seia al costat d’una persona amb qui havia treballat a l’Iran, i mentre xerràvem d’amics que hi havíem conegut, amics amb qui encara manteníem el contacte, i vam començar a recordar algunes de les coses que havíem fet, vaig tenir l’oportunitat de reviure-les. Com havien format part de la meva vida quotidiana, no havia pensat mai que aquells fets fossin particularment interessants”.
A “La meva pròpia història”, fa un repàs de la seva vida i en especial la seva biografia, abans del gran èxit de les novel·les protagonitzades per Guido Brunnetti.
Donna Leon parla dels seus orígens.
“El meu avi matern, Joseph A. Noll, va néixer fa més de cent anys a Nuremberg, Alemanya. I això és tot. Bé, això per a qui vulgui més informació sobre els seus orígens. El meu altre avi, Alberto de León, va néixer a Llatinoamèrica, tot i que sembla que no va esmentar mai en quin país. De fet, no recordo haver sentit mai cap dels meus avis parlant sobre el país on van néixer. És com si haguessin desembarcat del vaixell, un com a alemany, l’altre com a ciutadà d’aquell país oblidat, i haguessin posat els peus a terra com a nord-americans.”
L’escriptora narra històries autobiogràfiques, des d’una infantesa a Nova Jersey, amb estades freqüents a la granja familiar envoltada d’animals i venent tomàquets de collita pròpia a la vora de la carretera, a una decisió gens meditada, el 1976, que la va portar a ensenyar a l’Iran, just abans de veure’s arrossegada als primers dies de la Revolució.
Després de fer classes a la Xina i l’Aràbia Saudita, finalment va aterrar a Venècia, la ciutat amb la qual ha viscut una història d’amor que ha durat dècades, tot i que, admet, els darrers anys amb el turisme de masses ha anat perdent atractiu.
La Venècia que va conèixer i enamorar fa unes dècades ha canviat “hi viuen al voltant de 50.000 persones, però la ciutat rep més de 30 milions de turistes l’any”. Assegura que “sortir a comprar pa, vi o formatge, és una experiència molt diferent, perquè has d’esperar i esperar per la massificació de turistes”. Davant d’aquest fet, assegura “que la ciutat sembla menys atractiva del que és”.
Ja fa un temps que va abandonar Venècia per anar a viure a un petit poble Suïssa, “envoltada de vaques i en un ambient molt tranquil amb un aire molt net a 14 kilòmetres de la frontera amb Itàlia”, afirma Leon.
Sempre ha estat una gran defensora del medi ambient i ara es dedica a cuidar el seu jardí i les seves plantes que van creixent saludables gràcies als fems de les vaques del seu veí.
Malgrat comptar amb una vida plena d’aventures, Donna Leon es defineix “com una persona normal i corrent”. Afirma que “Em preocupen i m’interessen les mateixes coses que a molta gent i la persona que va escriure ara fa vint-i-cinc aquells articles, també es considera una persona normal i corrent que ha passat per aquestes experiències”. Recorda una frase de l’historiador grec, Tucídides, autor de “La guerra del Peloponès”, on afirmava que “Les històries pertanyen a aquelles persones que les poden explicar”.
Malgrat ser crítica per la situació del canvi climàtic i altres qüestions més socials, assegura que “continuo despertant-me cada matí feliç”. Recorda que ha trobat la felicitat en les coses petites. Sobre el seu caràcter amable i feliç, confessa que “El caràcter i esperit de les persones es desenvolupa durant els primers anys de vida i vaig tenir la gran sort de viure en la meva infància en una família feliç”. “L’estat normal del meu caràcter és la felicitat i això no ha canviat”.
Donna Leon confessa que “Escric perquè és divertit i perquè pots fer el que vulguis” i recorda que “Si escrius ficció pots fer que passi qualsevol cosa”. Escriure “Potser té a veure amb el poder, però pots fer que la gent faci el que tu vulguis bo i dolent”
Una de les coses que més diverteix a Donna Leon quan escriu les seves novel·les “és afegir jocs de paraules que funcionen molt bé en el text en anglès”.
Considera que “Sempre hi ha alguna cosa del que escriure”, una afirmació que el comissari Guido Brunetti ho sap perfectament, després de compartir més d’una trentena de novel·les i ser reconeguda com una de les grans autores de novel·la negra.
Amb cinquanta anys va començar a escriure novel·les i als seixanta va aconseguir el gran èxit internacional i consolidació. Ara, amb vuitanta anys continua escrivint i gaudint d’una vida plena.
Sobre l’èxit de les seves novel·les no té clares quines són les causes. Els articles escrits a “la meva pròpia història van ser escrits abans que Brunetti fos famós. Inclús els articles més recents, no es va veure afectat per Brunetti”. Assegura no parlar gaire dels seus llibres quan es troba amb els seus amics i no mencionar els seus llibres en els seus escrits o les cartes que habitualment escriu”. Assegura que “Els escriptors de ficció no podem parlar del que fem” i que “Si treballés en una fàbrica de pilotes, no em dedicaria a parlar de la meva feina”.
“La meva pròpia història” compta amb poques referències a Brunetti i a les seves novel·les , però Leon confessa que “espero que hagin mes llibres del comissari i no penso en la seva jubilació”.
De la seva mare afirma que va heretar la falta d’ambició i sobre l’èxit recorda que “buscar la fama és patètic i et pot arruïnar la vida”.
És coneguda l’afició de Donna Leon per la música i en especial per l’òpera. Des de fa molts anys, apadrina l’orquestra Il Pommo d’Oro amb qui té previst enregistrar Jephta, Giulio Cesare, Berenice i Semele de Händel.
Sobre l’òpera i la literatura, Leon confessa “totes dues són meravelloses i em commouen al cor, la poesia més que la prosa, exposen emocions crues, sense cap mena de maquillatge o disfressa”. Afegeix que “Aquesta passió en cru i no impostada em sembla increïblement commovedora i això, de nou té a veure amb la meva fascinació per les persones que em semblen el més interessant del món”. Si es comparen “En la literatura i sobretot en l’òpera s’eliminen els actes quotidians i ordinàries i queden les vísceres del ser de les persones”.
La banda sonora de la seva vida la formarien principalment, la que anomena “trilogia de Déus” amb Händel, Bach i Mozart.
I pels seguidors de Brunnetti espera “poder passar més temps amb el Guido, la seva família, els seus amics i col·legues, i donar-li l’oportunitat de revelar més coses sobre mi mateix, el seu passat què pensa i què sent”. Als seus vuitanta anys, Donna Leon no s’atura “malauradament, la idea d’establir-se en un lloc i fer una cosa o, encara pitjor, no fer res, no m’atrau gens“.
