‘Diamant blau’ la novel·la més personal de Care Santos

Després de Desig de xocolata l’escriptora catalana s’endinsa en una història familiar protagonitzada per la seva àvia.

diamant-blau_care-santosA ningú se li escapa que Care Santos està vivint un bon moment, l’any 2014 rebia el premi Ramon Llull amb la novel·la ‘Desig de Xocolata’ que més tard seria guardonada també amb el IV Premi L’Illa dels Llibres. Aquest 2015 també ha estat un bon any per l’escriptora mataronina al rebre el premi Edebé i veure com la novel·la ‘Habitacions tancades’ es convertia en sèrie de televisió.

Acostumada a escriure novel·les sobre nissagues familiars, Care Santos s’enfronta amb Diamant blau’/Diamante azul (Columna/Destino) a la narració sobre un passat familiar protagonitzat per la seva àvia Teresa Pujolà, una dona que va lluitar contra els cànons establerts a principis del segle XX.
Una de les particularitats de l’univers creatiu de Care Santos és donar veu a les dones i aquestes acostumen a tenir un fort caràcter i a ser lluitadores.


‘’és lleter és diu Claudi Torres i té la mateixa edat que la Teresa, potser uns mesos amunt, tot i que sembla més gran perquè ha vist més món i la sap més llarga.

Sap, per exemple com mira una dona quan li desperta algun interès, encara que sigui una dona com cal, com la Teresa. És una brillantor als ulls que no es pot amagar però que s’ha de saber veure. Avui l’ha vista en la mirada blava com cap de la filla del tintorer’’


Diamant blau’ no n’és una excepció i serem testimonis com la filla del tintorer Florià Pujolà, la Teresa, tenia plans per casar-se amb el notari Casimir però ella no voldrà perquè en realitat està enamorada d’en Claudi, el noi que porta la llet a la casa dels Pujolà. Aquesta història que arrenca a principis del segle XX portarà a la Teresa a abandonar la llar familiar i renunciar a les comoditats que ofereix formar part d’una família benestant. Teresa es revela i decideix ser ella qui porti el timó del seu propi destí i no la seva mare, una dona amb fort caràcter i controladora.


‘’Ara la gent tria a qui vol estimar, amb qui vol passar la seva vida; això d’arreglar matrimonis és de l’edat mitjana.

-La gent tria? Quina gent? Els nois de la llet? No veus que aquest paio t’entabana?’’


Però ‘Diamant blau’ és molt més que la història d’amor entre la Teresa i en Claudi Torres i per aquest motiu Care Santos es remunta fins al segle XVIII per oferir al lector una història que també amaga misteris i una maledicció familiar.

El lector coneixerà la història dels Pujolà durant gairebé 200 anys però l’habilitat de Care Santos és oferir una narració on no existeix un ordre cronològic i la lectura de ‘Diamant blau’ va fent salts en el temps.
Tot comença amb un piano que sona a la casa dels Pujolà on la Teresa i les seves germanes estan aprenent a tocar-lo, però la novel·la també està marcada pel so d’un rellotge que ha passat de generació en generació i que té la particularitat d’anunciar la mort d’algun familiar.


‘’En aquest moment el rellotge de paret comença a sonar de cop. Són tocs molt seguits, que no tenen res a veure amb les hores, llargs, forts, greus. Tothom sap què volen dir. Les germanes petites s’espanten, ofeguen crits, es duen les mans a la boca i al pit’’.


La novel·la és testimoni dels canvis que va suposar el creixement de les indústries a Mataró a principis del segle XX, la lluita i diferències de classes i la burgesia catalana. Un fet extrapolable a qualsevol gran ciutat catalana de l’època, com també ho és les discussions i contradiccions que va provocar l’aparició del cinema i que Care Santos ha inclòs en la novel·la per fer-nos veure com els nous invents també eren font de conflictes. La burgesia no veia amb bons ulls el cinema perquè ho relacionaven amb les classes baixes i l’església ho considerava gairebé un pecat.

Care Santos reconeix que si avui en dia és escriptora, molt possiblement ho és gràcies a les històries que li explicava la seva àvia quan ella era petita. Era una gran narradora i sabia perfectament com captar tota l’atenció d’una jove Care Santos que amb el temps s’ha convertit en una escriptora amb una carrera literària molt consolidada.

Tal com assegura a l’inici de la novel·la; ‘Per això serveixen les històries, no és veritat?, per fer tornar els morts. Per retrobar allò que vam perdre. Per això escrivim’’
Podem afegir que les històries també serveixen per llegir bones novel·les com aquesta.