El periodista i co-fundador d’Espai Literari, Aureli Vázquez presenta a L’Illa dels Llibres el segon capítol de ”Manual de supervivència per a escriptors”
És una veritat àmpliament constada que a ningú de nosaltres ens agrada que ens demanin diners –que aixequi la mà qui pensi el contrari–. Tot i així, les plataformes de crowdfunding o micromecenatge –que ajuden a demanar diners per finançar una iniciativa– proliferen a costa de la paciència i la generositat de milers de persones. Sovint som més sensibles a causes humanitàries, projectes col·lectius i iniciatives solidàries. Al capdavall, això ens fa més humans, més persones.
Als últims anys s’ha popularitzat entre els escriptors el costum de finançar la publicació –la impressió, en realitat– dels seus llibres a través d’aquestes fórmules. És una moda que em crida l’atenció perquè, que jo sàpiga, les vendes dels llibres serveixen precisament per sufragar aquesta despesa. Però entenc que potser algun/es escriptors/es senzillament no volen córrer el risc d’invertir els seus diners i no recuperar-los. Això em fa pensar, d’entrada, que no tenen gaire confiança en les possibilitats del llibre, i per tant em convida a concloure que potser no val gaire la pena fer de ‘mecenes’.
Però, és clar, aquest dubte desapareix quan el promotor/a de la iniciativa és un amic, familiar o conegut. En aquests casos, un té tendència a aportar el seu granet de sorra perquè per això estem els amics, i perquè al cap i a la fi és una despesa relativament petita que farà feliç a una persona estimada.
La cosa comença a grinyolar quan la proposta prové d’una persona a qui no coneixes de res. Un dia reps un mail en què et convida a ajudar-la a finançar el seu llibre a canvi d’un exemplar –vaja, una pre-venda de tota la vida–. A partir d’aquest moment, vulguis o no, estaràs puntualment informat de l’evolució del ‘projecte personal’ (és a dir, el pagament de la impremta) d’una persona a qui no coneixes, sobre un llibre del que no en saps res.
Potser per mala sort o potser per casualitat, però el cas és que els crowdfunding que he rebut de persones a qui no conec tenen en comú un element: els missatges contenen faltes d’ortografia, els blogs que el recolzen estan mal escrits i, en definitiva, arribes a la conclusió que aquell llibre-projecte té poc futur.
Personalment, opino que comercialitzar un llibre d’aquesta manera –insisteixo, entre desconeguts– és un error. Sóc dels que creuen en un marketing amable, conciliador. Els llibres han de ‘competir’ per ser vistos i llegits, és cert. Però crec que, per aconseguir-ho, han de seduir, mostrar la seva qualitat, exhibir els seus plantejaments. Això requereix temps i paciència.
A mi no em sedueix que em convidin a finançar un llibre que no ha sortit, d’una persona a qui no conec, i amb una temàtica que, en realitat, desconec.
Si un autor que vol publicar el seu llibre em preguntés quina és la millor opció per fer promoció i finançar-lo, li proposaria que destinés molt de temps a compartir la història que explica a través de fragments, idees, vídeos, articles complementaris, recomanacions de bibliografia, músiques que l’han inspirat… Hi ha centenars de maneres de fer-ho. I, si vol finançar-lo a través d’un crowdfunding, li diria que ho fes amb la gent més propera. D’altra forma, es corre el risc imperdonable que el nostre llibre caigui antipàtic abans d’haver-lo tingut a les mans.
Potser una campanya de mecenatge ens ajuda a no arriscar diners, però és una mala idea arriscar la imatge del propi llibre.
