La periodista publica la seva primera novel·la protagonitzada per dues dones; una periodista al Pròxim Orient i l’actriu i activista siriana Fadwa Suleiman.
Jordi Milian – Barcelona
Cristina Rivas arrenca amb força en el seu debut com a escriptora. Amb un “Un tigre a París” descriu una història d’amistat i de lluita entre dues dones que es troben a París. Ella, la Fadwa Suleiman és una famosa actriu siriana que va posar-se al capdavant de l’alçament popular contra el govern de Baixar-al Assad i que s’ha convertit en una icona d’aquella revolució.
L’altra dona és la narradora de la novel·la, una periodista catalana que va ser ferida de guerra al Pròxim Orient que arriba a París per amor.
Un tigre a París (Angle Editorial) és una novel·la basada en els records, una història de lluita i dol on es barregen situacions dramàtiques amb fets quotidians.
-“Un tigre a París” és la teva primera novel·la. Què t’ha motivat escriure-la? Quin va ser el punt de partida?
Molt sovint a la vida, tot passa perquè algú et doni una oportunitat. Jo sempre he escrit: dietaris, contes, articles periodístics, poemes, entrades de bloc. L’escriptura em fa molta companyia, igual que la lectura. Ara bé, publicar em semblava figues d’un altre paner, cosa de fer volar coloms, un privilegi reservat per a ben pocs fins que un amic no va poder assumir una feina i me la va passar: vols escriure una novel·la per encàrrec? Aquesta va representar tota una prova, va ser la primera oportunitat per llençar-me a l’abisme que representa escriure una novel·la amb data d’entrega! I així vaig aprendre que potser sí havia d’atrevir-me amb una idea més personal que em voltava pel cap. La segona oportunitat, la grossa, la que feia més por, me la va donar Angle, editorial que ha fet possible “Un tigre a París”.
Tot i comptar amb elements autobiogràfics, “Un tigre a París” no és una novel·la autobiogràfica.
“Un tigre a París” està feta de veritats a mitges, però també de grans veritats, d’alguna mentida i de moltes omissions. No, no vol ser una novel·la autobiogràfica. Fer aquest llibre m’ha permès ser elegantment mentidera, jugar a deformar allò viscut i a viure a través dels personatges qui hi apareixen.
-Assegures que t’ha resultat curiós que un acte tan solitari com és l’escriptura et fes tanta companyia
Sí, és que és un acte solitari en el sentit que només depèn de tu, del teu esforç, del teu temps, etc. Si va bé, tot el mèrit és teu. Si va malament … Però resulta que al mateix temps, viatges i et mous per escenaris diversos, assages formes de diàlegs, vesteixes i despulles personatges, els crees, els elimines, mai no estàs realment sol.
A més, he fet trucades, he investigat, he sortit a caminar per parlar amb els meus personatges, per mirar-me la gent del carrer: per robar formes de caminar, de parlar, de vestir …
-Com has viscut el procés d’escriptura de la novel·la?
Oscil·lava entre la festa i el patiment. Per sort, he comptat amb amics lectors amb qui compartia algun fragment de tant en tant: soc de necessitar confirmacions.
-Sorprèn el to en com narres la història. Una novel·la basada en els records que barreges imatges sobre situacions molt dramàtiques a descripcions quotidianes. T’ha costat trobar el to per explicar la història?
La veritat és que trobar el to no ha estat el més difícil. Em va costar molt més creure’m que la pròpia experiència vital podria transformar-se en material literari. Després, vaig patir amb l’ordre del relat. Vaig comptar sempre amb savis consells editorials, això no vull deixar de dir-ho.
-A “Un tigre a París” com a una de les protagonistes a l’actriu siriana Fadwa Suleiman, exiliada a París.
He volgut donar a la Fadwa, dins la novel·la, la forma de “l’amic perfecte” de Montaigne. Ella era va ser aquell interlocutor utòpic de qui parlava Martín Gaite: tothom busca algú amb qui explicar-se el món. I amb la Fadwa jo havia gaudit moments de profunda connexió. Vull pensar que les dues ens fèiem créixer en una mena de comunió que només es pot experimentar des de l’amistat. Alguna cosa ens havia lligat des que ens vam conèixer en un restaurant sirià de París, l’any 2012.
La Fadwa és una presència invisible i discreta que em visita de tant en tant, fins i tot després de la mort, igual que li passa a la narradora del llibre. Com no voler rescatar algú així de l’oblit? Com podria quedar-me-la per mi sola?
“La novel·la em serveix per preguntar-me què condueix algú a lluitar per un país, per unes idees”
-La Fadwa té una doble lluita; pel seu país Síria i també la lluita contra el càncer que pateix.
Sí, la novel·la em serveix per preguntar-me què condueix algú a lluitar per un país, per unes idees. Quina és la força que mou algú a oferir el propi cos, la vida, per una causa? Jo ho faria? Tu o el lector arriscaríeu la vida per uns ideals? Ella no en va tenir cap dubte. I quan ja ho tenia tot perdut, mai no es va penedir d’haver-ho provat, d’haver traspassat un límit: no tenia por. N’estava orgullosa, del que havia fet, malgrat haver-ho perdut tot. La Fadwa també lluitava per trobar el seu lloc al món: com a dona, com a mare, com a ciutadana i com a artista. La Fadwa, que no havia estat mai una dona a qui fos fàcil silenciar malgrat els mecanismes de la dictadura i d’una societat molt controlada pels serveis secrets i més aviat conservadora, va ser silenciada per un càncer. Aquesta mort sempre m’havia fet molta ràbia. Era com de mal guió, no tocava. La malaltia li va retornar la por que havia perdut durant la seva època d’activista a Síria.
-La novel·la arrenca en un cementiri on la protagonista busca la tomba de la seva amiga morta i partir d’aquest moment apareixen els records d’una amistat viscuda.
Sí, la novel·la comença amb un “spolier·. El dia de Tots Sants, la narradora decideix fer una visita que tenia pendent i a partir d’aquí entrem al món d’aquestes dues dones que han lluitat i han perdut. O potser “perdre” és guanyar …
“A mi m’agrada conviure amb les ferides que tinc”
Una novel·la vista com un homenatge, per tancar ferides?
Sí, la novel·la vol ser un homenatge. Quan la Fadwa va morir, jo em vaig preguntar què en sabia realment, d’ella. Vaig voler-ho posar tot per escrit. Era una forma de recuperar una amiga, d’allargar-li en certa forma la vida, d’endreçar el temps viscut amb ella. També vaig voler recuperar la seva lluita. Això de tancar les ferides, no sé, per ser honesta no m’ho havia plantejat així. A mi m’agrada conviure amb les ferides que tinc. A partir d’una certa edat, viure és acumular ferides.
-Has volgut escriure una novel·la sobre l’amistat o un cant a l’amistat…
Sí, de fet, el personatge de la Fadwa no és només la Fadwa. Vull dir que la vaig dibuixar pensant sovint en altres amigues meves. Tinc una obsessió amb això de l’amistat, que probablement és la forma més elevada d’estimar.
-Una narració a través del record de la protagonista. Amb els records tenim a idealitzar moments i situacions viscudes?
Sí, també tracta d’això, el llibre. Dels camins que recorre la memòria, de com ens fa trampa i deforma la realitat. Necessitem construir-nos un relat, per explicar-nos. Finalment, res no és veritat, ni tan sols la veritat mateixa.
-Has escrit la novel·la per tornar a veure la teva amiga morta, però també per veure’t a tu mateixa.
Bé, escriure a partir de la pròpia experiència et confronta constantment a un mirall. Jo insisteixo que m’he basat en la imatge que em tornava el mirall, però l’he deformada. De vegades, faig autoparòdia, de vegades construeixo de zero el que no soc i m’agradaria ser, de vegades robo frases que caço al vol a les cafeteries, al metro, a reunions, a sopars amb amigues …
“Escriure sobre els records serveix per endreçar-los, per reinventar-los, per endreçar-los si ens cal en forma de relat”
-Escriure sobre el record pot resultar terapèutic?
Bé, potser escriure és terapèutic, però l’escriptura terapèutica és de difícil publicar. Jo la teràpia me la faig d’altres formes. Amb terapeutes de debò, eh? En conec uns quants! És que si et poses davant de la pàgina en blanc a fer teràpia, et surten coses que no aguanten. Escriure sobre els records serveix per endreçar-los, per reinventar-los, per endreçar-los si ens cal en forma de relat. Aquest relat resultant és potser un nou record que no té res a veure amb la veritat.
-Sobre els records a la novel·la escrius “Mai no escoltem amb la intenció de recordar-ho tot, suposo, o amb la idea que qui ens parla ha de morir aviat. Igual que tampoc parlem perquè ens recordin”.
És que parlem tant per parlar i prou, per omplir silencis! I som tan aliens a l’efecte que poden produir les nostres paraules! En aquest parlar per parlar, podem dir frases enormement sanadores i paraules més que feridores. Quantes vegades no ens hem penedit de les paraules dites? O de no haver escoltat suficient? A això també li dono prou voltes … És que les paraules tenen poder!
“París, és la ciutat que m’ha permès ser qui soc ara”
-Tant la narradora com l’actriu siriana són dues dones lluitadores que buscaran la seva llibertat, precisament a París. Què significa París per a tu?
París és un gran escenari. Cadascú hi està convidat a interpretar el paper que li resulti més convenient. Jo adoro París, és la ciutat que m’ha permès ser qui soc ara.
-París és una ciutat de fugitius com ‘s’afirma a la novel·la?
A la novel·la, m’interessa que París sigui la ciutat de l’amor i també la dels fugitius que hi troben consol. I funciona! Però malauradament, París (França, Europa en general, de fet …) ja no és un lloc d’acollida. Sovint París expulsa més que no pas acull …
“Dels meus viatges per l’Orient Mitjà vaig aprendre també que se’ns ha negat una part de la història”
-En el rerefons de la novel·la hi ha el conflicte a Síria on a través de la mirada de la periodista explores situacions viscudes com a enviada especial al Pròxim Orient. Què recordes d’aquella època?
Jo tinc molta memòria -de vegades sento que és un dels meus grans defectes- o sigui que ho recordo tot. Aquella època va ser un privilegi. Vaig aprendre molt, vaig conèixer persones increïbles, i vaig ser conscient de com desconeixem una part de món que és bressol de la nostra civilització. Dels meus viatges per l’Orient Mitjà vaig aprendre també que se’ns ha negat una part de la història: tot al-Àndalus reduït a un parell de pàgines de llibre de text. Ah: també vaig importar d’allà el ritual de convidar els amics a pa amb oli i zatar, una barreja d’espècies que em revifa l’esperit i que és símbol de benvinguda.
-Tornaries a fer-ho?
Respecte a això de tornar: bé, em fas aquesta pregunta en plena massacre de palestins a Gaza. Per descomptat que preferiria formar part d’algun equip de periodistes dels quals s’han desplaçat a la zona a mirar-m’ho des de lluny, com a espectadora impotent. Però la meva trajectòria professional ha canviat i ara per ara la idea de tornar no entra en els meus plans. O millor: tornaré al Pròxim Orient, però potser no com a enviada especial per cobrir un conflicte.
-La periodista al Pròxim Orient que decideix marxar a París per amor i deixa una bona feina per amor. Per amor són capaços de deixar-ho tot?
L’amor és una font inesgotable de frustracions, però proporciona tants bons moments! La periodista protagonista de la novel·la és impulsiva i s’equivoca sovint, però n’assumeix les conseqüències. És víctima de l’amor romàntic i al mateix temps troba eines per riure d’ella mateixa. A més, el pitjor és no estimar o estimar a mitges i ella, la narradora del llibre, té clar que vol viure intensament.
-La visió i el tractament de la maternitat de la Fadwa i de la protagonista és un dels temes que tractes a la novel·la amb una idea d’una maternitat no idealitzada.
Sí, la narradora i Fadwa són mares “estranyes” si les comparem amb allò que el sistema espera que faci una mare. La Fadwa es divorcia amb un nen ben petit al Damasc de Baixar al-Assad: és ella qui pren la decisió en una societat on el divorci és gairebé sempre decisió unilateral i irrevocable de l’home. No dubta quan decideix convertir-se en activista contra la dictadura: la Fadwa rebel guanya la Fadwa mare, que no podrà tornar a veure el seu fill. La narradora, en canvi, és arrasada per la maternitat. Ella es negava a creure que ser mare li canviaria la vida. De sobte, la maternitat es converteix en el conflicte més gran que mai hagi cobert.
“Em sedueix moltíssim la idea de ser estrangera”
-“Diuen que un és d’on neix, però jo estic segura que també s’és d’on es pareix”. És difícil tenir un sentiment de pertànyer a un lloc concert quan s’ha viscut intensament en diferents llocs?
Tots estem fets dels llocs que ens han fet créixer, d’allà on hem estimat i allà on hem après a ser “altres”. És impossible no estimar-se aquests llocs, almenys com a retorn i per gratitud.
Però sobretot, ara ja parlant fora de la cita del llibre, a mi com a Cristina em sedueix moltíssim la idea de ser estrangera.
“Creure en coses que ja sabem que no existeixen té la seva gràcia”
-La protagonista de la novel·la no creu en l’horòscop, però el llegeix. Necessitem creure en alguna cosa o simplement intenten justificar el que vivim.
Allà on no podem fer llum amb el coneixement, hi posem la imaginació. D’aquí també neix la literatura. Creure en coses que ja sabem que no existeixen té la seva gràcia. És acceptar que som humans vulnerables. La màgia ens ajuda a suportar el dolor i més, en una societat que sembla acabada. I qui sap: potser els astres sí que hi tenen alguna a veure, amb tot plegat!
-Després de l’experiència d’una primera novel·la, podrem llegir de noves en un futur?
Diuen que les segones novel·les són les més difícils. Jo no deixo d’omplir llibretes i vaig rumiant sobre alguna idea que va prenent força, però de moment encara estic gaudint del tigre!
