L’autora de les novel·les històriques “El mercader”, “La cuinera” i “Els camins de la llum” publica “L’alquímia de la vida” (Columna /Destino).
Jordi Milian – Barcelona
Coia Valls vol dedicar la novel·la a totes aquelles persones pioneres, valentes i creatives, motors reals de l’evolució del món. Situada al segle xv en un món que està canviant, però la medicina es troba ancorada en la vella fórmula de la triaca establerta en l’antiguitat clàssica. Amb tot, sempre hi ha homes i dones que busquen noves formes de guarir el cos i l’ànima i sovint passen per bojos o bruixots. Assagen fórmules alquímiques per aconseguir la pedra filosofal o l’elixir de la vida. En Magí Surroca és un d’ells.
D’altra banda, la Beatriu és una jove rebel que intenta sortir de la seva pròpia trampa. Aconseguir-ho no serà gens fàcil, però la força de l’amor i l’amistat i l’entrega absoluta a un ideal li permetran assolir una vida autèntica, de llibertat i plenitud.
Dos destins marcats per la gosadia d’oposar-se al poder i als valors d’una època. Una lluita carregada d’esperança, si es vol poètica, però vital i científica alhora.
“L’alquímia de la vida” és una novel·la històrica que, entre Vallbona de les Monges, Barcelona i la vila de Llívia, preludia l’instant en què l’ésser humà començava a ser la mesura de totes les coses.
-El títol de la novel·la ja és tota una declaració d’intencions.
Exactament. Alquímia vol dir transformació. En la novel·la hi trobarem diferents lectures d’aquest significat. Hi ha tota una trama al voltant de l’alquímia com a ciència i en Magí Surroca com a alquimista i precursor de Paracels. L’altra la protagonitza la Beatriu Montells i fa referència a la capacitat per tractar de forma constructiva cada experiència, per transformar el dolor en evolució.
-Defineix la novel·la com una novel·la d’aventura en el sentit més ampli de la paraula.
Sí, perquè en el seu interior hi batega la vida. Deia Piglia que els relats o expliquen una investigació o un viatge i que el narrador o és un viatger o un investigador i que, sovint, aquestes dues figures es superposen. Crec que a L’Alquímia de la vida succeeix exactament això.
-Descriu una època on es comença a qüestionar que les malalties i les catàstrofes siguin càstigs divins.
Cert. Alguns dels personatges principals s’atreveixen a proposar-ne el debat i n’assumeixen les conseqüències.
A l’Edat Mitjana l’església utilitzava la figura i el poder de Déu per imposar la seva voluntat. Atrevir-se a qüestionar els seus principis es pagava, sovint, amb la vida.
Al segle XV es comença a posar l’home com a centre de totes les coses. Hi van haver circumstàncies, com la invenció de la impremta, que van afavorir la difusió de les noves idees. Poc abans, tímidament, ja es va iniciar una separació entre religió i filosofia, entre raó i fe. Un primer pas que albira l’aparició del Renaixement.
“La por al desconegut porta a l’immobilisme, que sempre és sospitós i respon sovint a interessos personals.”
-Amb L’alquímia de la vida vol retre un homenatge a totes les persones pioneres, valentes i creatives que han estat el motor real de l’evolució del món.
Sens dubte. Fer les coses “com s’han fet sempre” només ens porta al mateix lloc. Sense canvi no hi ha progrés possible. Fer aquest primer pas, nadar contra corrent, és de valents que molt sovint han estat incompresos, criticats i assenyalats. La por al desconegut porta a l’immobilisme, que sempre és sospitós i respon sovint a interessos personals.
-Ens parla de persones que han anat fins i tot en contra dels valors i poders establerts.
Tots aquells que han fet avançar la història. En el terreny de l’alquímia hi apareixen noms força coneguts com: Isaac Newton, Roger Bacon, Tomàs d’Aquino, Aristòtil, Goethe, Arnau de Vilanova, Ramon Llull, el Parmigianino… Ments privilegiades que han fet possible la transmissió d’aquesta ciència segle rere segle.
Tenim figures com Miquel Servet que, independentment de la importància dels seus descobriments fisiològics o de la seva tasca com a polemista religiós, esdevé rellevant com a màrtir de la llibertat de pensament i d’expressió de les idees, tant se val les que fossin, en clar desafiament a qualsevol que volgués coartar-la.
-Creu que encara queden persones així?
Si no ho cregués la meva fe en la humanitat es veuria molt malmesa. Evidentment que encara en queden i, sovint sense fer soroll, son les que ens redimeixen com a espècie.
-Malgrat que l’església ho prohibeix i veu les disseccions del cos humà com la profanació d’un temple sagrat, s’inicia aquesta pràctica per poder avançar en el seu coneixement.
És un dels molts exemples que podem trobar a la novel·la. Transgressió com a motor de canvi, que s’evidencia com a punt d’inflexió per iniciar un canvi de pensament imprescindible per avançar. Es posa de manifest la necessitat d’una actitud crítica i reflexiva sense donar res per bo per allò de que “sempre s’ha fet així”.
-L’elaboració de la triaca centra bona part de la novel·la. Una substància que era capaç de curar-ho tot, o almenys és el que pensaven. Què era i com es preparava la triaca?
Era un preparat que integrava un centenar d’elements del mon mineral, vegetal i animal on es podien trobar la totalitat de les característiques dels medicaments màgics.
Va recórrer la història de la humanitat des del s II a.C fins el 1950. Va ser receptada a reis i plebeus de diferents cultures durant 2000 anys.
Al s. XV, doncs, quan se situa la història que avui presento en societat, la triaca estava en plena vigència. De fet a un dels capítols de la novel·la podreu assistir a la seva preparació en una solemne cerimònia a la plaça Sant Jaume, on, entre d’altres convocats hi havia els apotecaris més ancians i de més prestigi, els prohoms de la ciutat, el president del Consell de Cent i el bisbe, com a màxima figura eclesiàstica.
-Sobta el fet que la triaca va ser utilitzada fins a l’any 1950.
Us apropo unes paraules que, potser, esdevindran aclaridores en aquest sentit. Les va dir Francisco Javier Puerto en el seu discurs per a l’ingrés com acadèmic a la Real Acadèmia de Farmàcia: “Des de la nostra talaia de vana suficiència científica pot semblar un frau gairebé supersticiós. Si ho observem en profunditat, al llarg del desenvolupament històric i sense prejudicis del present, trobarem raons suficients per considerar-la sinònim d’esperança i de fe en la ciència aplicada a la sanitat; els farmacèutics, a més d’experts en medicaments, han de poder servir els humans per satisfer les seves necessitats sanitàries. Per tant, en la seva relació amb la Triaca se’ls pot considerar també dispensadors d’esperança, amb la qual cosa aquesta Acadèmia es pot considerar lligada des dels inicis a l’esperança; si es vol poètica, estripada i equivocada, però a l’esperança vital i científica.”
-Coneixem els poders curatius de la triaca a través del personatge de l’alquimista Magí Surroca que sempre està cercant noves fórmules per elaborar els remeis.
L’anomenen el bruixot perquè fa coses estranyes, coses diferents i activa la por i la desconfiança. Des de petits ens aferrem a allò que coneixem, que ens fa sentir segurs, tranquils i confiats. El desconegut ens provoca angoixa, ens genera incertesa i una sensació de perill. Ens resulta molt més senzill ancorar-nos a la nostra situació de confort.
D’altra banda, aquells que fan un pas endavant ens generen incomoditat perquè ens recorden la nostra covardia.
-La triaca era una substància molt cobejada, fet que podem comprovar a la novel·la amb el personatge del ric notari Francesc Borrell que intentarà aconseguir la fórmula. Per què era tan cobejada?
Perquè la història de la triaca també és la història d’un negoci immens. Movia molts diners i poder. A L’Alquímia de la vida hi trobarem la variabilitat humana que es reflecteix en totes les èpoques: les persones amb interessos o valors ètics i morals, i les que prioritzen valors econòmics o de poder.
-A partir d’aquest moment introdueix elements del thriller per oferir-nos una història amb ambicions i traïcions.
És la part fosca de la psicologia humana. Necessària de mostrar. Recordem que Shakespeare en la tragèdia de Macbeth ja ens mostrava els efectes físics i psicològics perjudicials de l’ambició política en aquells que busquen el poder per si mateix. Malauradament, però, si donem un cop d’ull al nostre entorn ens adonem que no hem avançat massa en aquest sentit. Els fets de la novel·la, traspassen èpoques i poden connectar perfectament amb el moment present.
“Els fets de la novel·la, traspassen èpoques i poden connectar perfectament amb el moment present.”
-Fa servir una frase de Walt Whitman per iniciar la novel·la que diu “No abandonis mai les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari”. Aquest seria un dels missatges de la novel·la?
La paraula missatge no m’acaba de fer el pes. Sovint es porta a terme des d’una posició de superioritat. Sí que us puc dir que les paraules de Walt Whitman formen part del meu ideari de vida.
-Busca vostè a través de la literatura fer quelcom extraordinari?
Ho faig! Perquè fer-ho no depèn de l’èxit de vendes, ni de l’aposta d’una editorial , tampoc que et premiïn… El fet extraordinari està en la creació, en fer d’alquimista experimentant i obrant amb la paraula, destil·lant mots que projecten el món a través dels meus ulls. I, al mateix temps, acceptant meravellada que el fet d’escriure et canvia irremeiablement, que et transforma mentre succeeix. Ja no seràs mai més aquella que eres abans de començar la història.
-Personatges com la Beatriu Montells són cabdals en la novel·la per la seva capacitat d’intentar triar la seva pròpia vida fugint de destins o imposicions amb la capacitat de transformació.
La Beatriu Montells fa tot un recorregut vital en el qual ens hi podem veure reflectits molts de nosaltres. Té a veure en l’anomenat “guió de vida”, tots en tenim un, allò que ens ha tocat viure en la infantessa. Si no en som conscients podem repetir la història o la podem rebutjar. Cap de les dues opcions son formes adequades d’estructurar la nostra personalitat.
Repetim la història quan sense ser-ne conscients fem el mateix que ens han fet (si he estat maltractada en converteixo en una mal tractadora). La rebutgem quan fem tot el contrari del que ens han fet (com sempre rebia bronques, vaig per la vida consentint-ho tot per evitar els conflictes). Al principi, la Beatriu rebutja el model perquè la seva mare va perdre la vida cuidant dels altres i les va deixar soles, perquè dubta d’ella mateixa per l’episodi amb el pare… però aconsegueix tenir la maduresa suficient per aturar-se, pensar, sentir i sense renegar del model, millorar-lo.
-Una novel·la sobre la transformació en l’àmbit personal i espiritual. Vostè diu que cap transformació és possible sense treure a la llum allò que guardem a la foscor.
Cert. I, amb aquesta foscor em vull referir a les nostres pors i limitacions, allò que ens neguem, allò que ens avergonyeix. L’alquímia ens mostra simbòlicament el camí que convida l’ésser humà a tornar a la seva naturalesa autèntica. Aquesta evolució ens permetrà transformar el dolor en evolució.
Des de l’antiguitat, l’home ha perseguit el somni de trobar “la pedra filosofal”, aquesta substància llegendària que, es diu, és capaç de convertir el plom en or. Sovint esperem que la solució ens vingui de fora però i si aquesta pedra filosofal hagués estat sempre al nostre abast esperant que ens decidim a iniciar el procés?.
“Escriure no és un fet aïllat, no pots romandre aliena i fer-te impermeable a tot allò que succeeix al mon”
-Va començar a escriure la novel·la l’any 2017. Com ha canviat la idea o el missatge de la novel·la durant el procés tenint en compte la situació que hem viscut amb la pandèmia.
Escriure no és un fet aïllat, no pots romandre aliena i fer-te impermeable a tot allò que succeeix al mon, a les persones que estimes, a tu mateixa… Durant l’escriptura d’una novel·la pots passar un dol, enamorar-te o ser sacsejada per una situació determinada i sentir que la vida et dona el tomb com un mitjó. Això fa que, de vegades, la historia que expliques prengui una nova rellevància, que es redimensioni.
Quan ja portava escrites tres quartes parts de L’alquímia de la vida, la pandèmia era impossible d’imaginar. De sobte, literàriament, tinc tot un poble -el de Llívia, al s. XV- que abandona els petits drames individuals i les mesquineses que els separen els uns dels altres, per sumar forces en una lluita col·lectiva. Salvar la vida és l’únic objectiu i ho han de fer com a societat. El paral·lelisme estava servit!
Ells, després de perdre molts privilegis i enterrar als seus morts, van prendre les pedres del castell esbotzat i, junts, van construir la farmàcia més antiga de les que s’han conservat a Europa. Vull creure que nosaltres també ens en sortirem com a individus i com a poble.
-En tot cas L’alquímia de la vida és una novel·la que ofereix moltes capes de lectures.
En totes les meves novel·les hi podeu trobar moltes capes de lectura. Aquesta, en concret, és una aventura i una conquesta.
El primer manament que ha d’acomplir una novel·la és entretenir però se n’hi poden afegir molts més en funció de cada lector i lectora. De les seves experiències prèvies, de la seva curiositat. Hauria de ser una provocació a continuar descobrint i aprenent.
-Amb la novel·la vol aconseguir alguns objectius o idees. Una d’aquestes idees és fer un món una mica millor pel bé comú. És possible?
Ni en aquesta ni en cap de les meves novel·les hi ha una intenció moralitzadora, però sí compartir algunes reflexions. Una de les que transiten per l’escriptura de L’Alquímia de la vida és que per fer aquest món una mica millor hem de treballar pel bé de tots i, en cap cas, aprofitar-nos de moments, èpoques i situacions de vulnerabilitat.
-Com ho podem fer? Buscant en el nostre interior?
Sí, és clar i no abandonar la tossuderia de seguir buscant i aprenent, sense prejudicis, fins i tot per escoltar veus que no reconeixem com pròpies.
-Barcelona i Vallbona de les Monges són els altres escenaris de la novel·la. Per què els ha triat i que representen?
Tenen diferents significacions depenent d’on posis l’accent. Per a la Beatriu Montells és un camí a recórrer. Inevitable transitar pel monestir; li aporta el silenci que li permetrà escoltar-se. Per Barcelona que, en el seu pas per l’Hospital de la Santa Creu, la connectarà, de nou, amb el dolor. El dolor dels malalts que l’envolten i aquell altre dolor que ha intentat tapar amb ràbia o soroll. Per últim, a Llívia, serà l’alliberament, en el sentit més ample de la paraula.
Per la trama de L’alquímia de la vida també es feia important aquest recorregut. La lectura de la novel·la us anirà aclarint els fets.
-Per primera vegada en els hospitals, com a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, es comença a plantejar la idea que siguin llocs on la gent va a curar-se.
Sí, el segle XV és un segle apassionant per tot el que ja hem anat desgranant. L’hospital medieval va esdevenir durant molt temps com una institució limitada a la pràctica de la caritat cristiana envers pobres, pelegrins, malalts, nens orfes, desvalguts, etc. Un simple refugi de gent necessitada, no pas un lloc de curació. Però a finals del s XV comença a albirar-se com -emprant paraules del sociòleg Rodney Coe-: “El lloc on els membres d’una comunitat obtenen els serveis mínims per recuperar la salut i un espai per a la rehabilitació de gent físicament incapacitada. Tanmateix, una institució d’ensenyament i d’aprenentatge de futurs metges, cirurgians i un centre d’investigació on s’amplia el coneixement científic de les malalties.”
A la novel·la també hi trobareu el primer impacte de la impremta. Recordem que el feudalisme atorgava el paper de reproducció i difusió de coneixements a l’Església catòlica. Aquesta, doncs, feia un paper censor i decidia els temes dels quals es podia parlar i els que quedaven relegats a l’oblit. La invenció de Gutenberg va provocar grans transformacions socials i econòmiques.
-Assegura que escriu per fer-se gran, però no per fer-se vella.
Si em permets, en la resposta d’aquesta pregunta em remetré a una cançó de Pau Riba, Nina de Miraguano. Podria adoptar-la com el meu “credo” i fa referència a aquest pensament:
“…Que no et facis vella sense fer-te gran
Que no et facis gran sense créixer
Que no perdis la inèrcia del somriure
Que no oblidis la urgència del moment
Que sentis que formes part d’una tribu
I que respectis el seu cos
Però vegis que només és una canoa.”
-Quins ingredients inclouen la seva triaca literària?
Alguns dels ingredients podríem dir que son: Passió, curiositat intel·lectual, constància, tenacitat, amor per les històries, per la gent, per tots els éssers vius, imaginació, claredat, confiança en un mateix i en allò que escriu, paciència, temps, molt de temps! Estar disposada a córrer riscos i obrir-te a noves experiències…
“Els meus lectors són molt fidels i em mostren una gran confiança. És un regal preciós!”
-Sempre ha mantingut un contacte molt estret amb els seus lectors. Després de dotze anys com a escriptora com continua aquesta relació?
Bé, jo considero que son dotze anys publicant, atès que ja escrivia de molt abans. Però responent a la pregunta, continua amb una salut de ferro! Els meus lectors són molt fidels i em mostren una gran confiança. És un regal preciós! Amb la seva interacció en clubs de lectura, opinions a les xarxes, assistència a les presentacions o correus particulars, m’ajuden a prendre el pols a la meva escriptura i em fan sentir la seva calidesa cap a la meva persona.
MÉS INFORMACIÓ
UNA VIDA PLENA per Martí Gironell
