A partir de La muerte ajena, Piñeiro posa el dit a la nafra d’un temps marcat per la impostura: poder, sexe, política i una veritat cada vegada més fràgil.
La presència de Claudia Piñeiro a la BCNegra confirma el moment de plena maduresa creativa d’una autora que fa temps que utilitza la novel·la negra com a eina d’anàlisi social. L’escriptora argentina ja va rebre el premi Pepe Carvalho l’any 2019.
A partir de La muerte ajena (Alfaguara) , Piñeiro posa el dit a la nafra d’un temps marcat per la impostura: poder, sexe, política i una veritat cada vegada més fràgil. La seva intervenció al festival articula una reflexió incisiva sobre la violència estructural, la impunitat i els límits del relat quan la realitat entra en zones opaques.
“Sempre començo amb una imatge impactant”
Piñeiro explica que quan escriu “sempre començo amb una imatge impactant”, una imatge que “té alguna cosa de la categoria dels somnis”. En el cas de La muerte ajena, però, l’origen és molt concret. “Uns mesos abans, a Buenos Aires, havia caigut una noia d’una finestra. No se sabia si havia caigut o si l’havien tirat”, recorda.
La novel·la arrenca precisament aquí: una jove cau d’un cinquè pis en un barri elegant de Buenos Aires. Podria ser un accident, un suïcidi o un crim. Però abans que el cas trobi una etiqueta definitiva, ja obre una esquerda profunda. No només en l’opinió pública, sinó en la vida de Verónica Balda, una periodista reconeguda que descobreix, en directe i davant d’una pantalla, que la víctima és la seva germana: la filla que el seu pare va tenir després d’abandonar-la a ella i a la seva mare.
“Tractava de posar-me a la pell d’aquest pare que descobreix que la seva filla ha mort i, a més, que treballava d’escort”, diu Piñeiro. I afegeix una idea clau del llibre: “Moltes persones van als programes de televisió no perquè els agradi, sinó perquè és una manera de demanar justícia quan creuen que el sistema no els la donarà”.
Un thriller que desborda el gènere
A partir d’aquesta escena inicial, La muerte ajena construeix un thriller que desborda els marges del gènere. La intriga és només el motor narratiu. El que realment interessa a Piñeiro és el mapa d’ombres que s’estén darrere la caiguda: la prostitució de luxe, els vincles amb el poder polític, els serveis d’intel·ligència, els discursos ultraconservadors i la manera com es fabriquen les veritats que consumim cada dia.
“Mai no he pensat aquesta novel·la com una història sobre la prostitució”, insisteix l’autora. “És una novel·la sobre com el poder fa ús d’aquestes dones”. El sexe no és el centre, sinó un dispositiu que connecta diners, informació, xantatge i impunitat.
Relat polifònic, veritats inestables
La novel·la avança a través d’un relat polifònic. A la veu de Verónica s’hi afegeixen la de Leticia Zambrano, la seva antiga mentora periodística, i la de Pablo, la seva parella, un escriptor bloquejat que veu en el cas el material perfecte per tornar a escriure. Cadascun observa, interpreta i manipula. Cap és del tot fiable.
El resultat és un relat que funciona com un mirall trencat: cada fragment reflecteix una part del succés, però mai el conjunt complet. Piñeiro converteix així la investigació en una reflexió sobre el relat mateix. “A la novel·la no assenyalo mai una resposta perquè jo tampoc la tinc”, afirma. “La literatura pot aportar preguntes”.
Prostitució de luxe i hipocresia política
La víctima, Juliana Gutiérrez, treballa com a escort. Hi entra sent menor d’edat, buscant diners ràpids per pagar-se un viatge, i amb els anys acaba vinculada a homes poderosos i a un moviment polític ultraconservador que predica valors tradicionals mentre s’alimenta d’escorts, favors sexuals i silencis comprats.
Piñeiro no ofereix respostes còmodes ni consignes simples. El llibre posa sobre la taula el debat entre abolicionisme i regulacionisme, però s’allunya de qualsevol dogma. La pregunta no és tant què s’ha de fer, sinó què vol dir treball digne en una societat que tolera múltiples formes d’explotació mentre n’estigmatitza algunes i en normalitza d’altres.
L’autora apunta també cap a una realitat incòmoda: moltes joves de classe mitjana entren al treball sexual no des de la marginalitat extrema, sinó des del desencant. Descobreixen que no tindran el nivell de vida dels seus pares i busquen una drecera. El cos es converteix en capital.
Sexe, exhibició i poder
Un dels eixos més inquietants de La muerte ajena és la relació contemporània entre sexualitat i exhibició del poder. “Hi ha un maneig del poder de la sexualitat que continua existint”, afirma Piñeiro. I afegeix: “Ho estem veient aquests dies amb els arxius d’Epstein, on cada dia apareix algú diferent vinculat al poder”.
Els homes forts d’avui no amaguen els seus excessos: els mostren. Xarxes socials, ostentació, impunitat. El sexe deixa de ser clandestí i es converteix en trofeu. En aquest univers, algunes escorts poden esdevenir també moneda d’intercanvi informatiu, fonts d’intel·ligència conscients o no. El plaer es barreja amb l’espionatge; el desig, amb l’amenaça.
“Si no pot entrar la justícia, entra la ficció”
Piñeiro explica per què opta per la ficció i no per la crònica. “No podia fer una crònica perquè no hi havia prou investigació”, diu. Després de parlar amb jutges, forenses i periodistes, arriba a una conclusió inquietant: “És molt difícil ficar-se en una investigació judicial d’una trama d’agències de models que amaguen prostitució VIP, perquè ha d’haver-hi una denúncia de les dones afectades”.
Quan aquestes denúncies no arriben o es retiren, el sistema s’atura. “Arriba un moment en què hi ha una paret i no poden seguir”. I aquí situa la literatura: “Si no pot entrar la justícia, si no pot entrar el periodisme amb la crònica, el que ens queda és inventar”.
Inventar, però, no per mentir, sinó per entendre: “Com és això? Com les van captar? Com les van explotar?”. La ficció esdevé un espai on explorar el que el dret i el periodisme no poden explicar.
El dolor privat com a motor narratiu
Paral·lelament a la trama política, la novel·la està travessada per una història íntima: la d’una dona marcada per l’abandonament del pare i la mort de la mare. La irrupció d’aquesta germana desconeguda desperta gelosia, culpa i una necessitat tardana de reparació. La mort d’una altra persona es converteix, així, en pròpia.
Piñeiro escriu amb una prosa precisa, sense ornaments innecessaris, però carregada de tensió moral. “Jo no jutjo els personatges”, suggereix la seva obra. Els exposa. I és en aquesta exposició on rau la potència del llibre.
Una novel·la sobre la veritat
La muerte ajena és també una reflexió radical sobre la veritat. Verónica es pregunta fins on és legítim convertir una vida en notícia. Leticia creu que la ficció pot reparar el que el periodisme no pot. Pablo pensa que la realitat necessita ser transformada en literatura per ser entesa.
Tots tres escriuen —literalment o simbòlicament— sobre Juliana. I tots tres la reinventen. La novel·la suggereix una idea inquietant: els fets no són només el que va passar, sinó el que estem disposats a creure que va passar.
Una autora en plena maduresa
Amb més de dues dècades de trajectòria i premis internacionals, Claudia Piñeiro consolida amb La muerte ajena una de les seves obres més ambicioses. Thriller, novel·la psicològica, crònica política i assaig encobert sobre el relat i el poder.
