L’Editorial Gavarres recupera la novel·la “Cera” de Miquel Pairolí

La pèrdua dels llocs és una ferida a la memòria. En desaparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res”. Aquesta frase gairebé tanca la novel·la Cera, l’última novel·la de Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011), que acaba de reeditar Editorial Gavarres de Cassà de la Selva. Una novel·la que va publicar La Magrana el 2008 i que va ser memorable pel seu inici.

Som els ulls del narrador, un nen que agafat de la mà de la seva mare assisteix a un enterrament, un moment d’inflexió en una ciutat que feia ferum d’església, bravada d’olor corporal i tuf de resclosit. És la descripció, la radiografia minuciosa i al detall, de tota la societat: la civil, l’eclesiàstica i la política d’una ciutat, que podria ser Girona, desfilant en el seguici funerari per l’artèria principal de la ciutat, la Rambla, darrere del bagul del bisbe finat. És sensacional perquè realment fa la sensació que hi som, contemplant en primera persona aquest espectacle que ens permet capbussar-nos en una realitat que als anys seixanta- això passa el 1963- es podia extrapolar a altres ciutats del país.

A través de les vicissituds de la família Castells, propietària d’una cereria, Pairolí ens fa un retrat moral d’una societat que mira de créixer a l’ombra allargada del franquisme.”Tots estaven tips d’aguantar el règim, però eren ben conscients que sort n’havien tingut”. “El franquisme els feia repugnància, però bé que els havia engreixat”. És un fresc d’una ciutat, d’una societat, a l’estil de Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedussa on tot canvia perquè tot continuï igual. En un còmode equilibri. Llegim que: “a l’ànima, els pares hi continuaven duent la idea del temor a la novetat, hi covaven la convicció que tot canvi duu perills i hi fomentaven l’elogi d’aquella forma externa de prudència que condueix a la immobilitat“. El que dèiem d’aquest fals equilibri.

La galeria de personatges que acompanyen l’Hermínia i l’Agustí, els dos germans Castells, són extraordinaris. Però sobretot, les dones que fan companyia l’Hermínia i que per elles soles constitueixen una germandat que ofereixen el retrat més fidedigne d’uns perfils que encara ara podem reconèixer a prop nostre. I la minuciositat de Pairolí en descriure-les, tan psicològicament com físicament, és tan fina que les veiem, les sentim i les olorem.

En l’últim article que l’escriptor de Quart va publicar al diari El Punt, el 29 de maig de 2011, ens advertia del que sovint ja ens alertava que travessàvem temps difícils per “el sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria”. Segons ell, “tres bèsties negres per als poders que ens governen, que ens volen dòcils i emotius, submisos i oblidadissos”. I en aquest sentit, en una obra com Cera, Pairolí ens convida, com sempre havia fet, a adoptar una sospita permanent davant dels discursos oficials, aplicar sobre el món que ens envolta una serena desconfiança i a dubtar perquè tot pot ser tan mal·leable i fungible com la cera.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’ ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’, “El fabricant de records” (Premi Prundenci Bertrana) i els àlbums il·lustrats “Un talp al meu jardí” i “Un talp a l’Antic Egipte”.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here