El periodista i escriptor publica la seva primera novel·la “La mujer del miliciano” (Editorial Diéresis)
ENTREVISTA JORDI MILIAN
La novel·la, ambientada en la Barcelona de la Guerra Civil, narra la vida en la rereguarda, aportant un punt de vista poc usual en la literatura del conflicte: el d’una dona anglesa, esposa d’un milicià del POUM, que arriba a Barcelona acompanyant el seu marit, un idealista, de qui es veurà separada quan ell és destinat al Front d’Aragó.
“La mujer del miliciano” narra l’atmosfera de la Barcelona de l’any 1937 amb la lluita pel poder per part de trotskistes, estalinistes i anarquistes enmig de l’amenaça dels bombardejos de les tropes franquistes. Es tracta una novel·la sobre ideals, espionatge i lluita per la supervivència en la Barcelona de la Guerra Civil, a través de la mirada d’una anglesa que acompanya el seu marit milicià. La novel·la ha obtingut el I Premi de Novela Històrica de Vallirana.
–La mujer del miliciano és la seva primera novel·la. Com ha viscut tot el procés?
Amb molta intensitat, la veritat. Com bé dius, és la meva primera novel·la després de publicar un parell de llibres de divulgació història (La Barcelona invisible i La Barcelona fosca). Feia temps que tenia una ‘assignatura pendent’ amb el gènere de la novel·la, i portava molts mesos donant voltes a la idea d’una història ambientada en la rereguarda de la Guerra Civil, concretament a Barcelona.
-La novel·la ha obtingut el I Premi de Novela històrica de Vallirana. Què suposa aquest guardó amb la seva primera novel·la?
Una gran emoció, per descomptat. M’hi vaig presentar pensant que potser aconseguia ser una de les novel·les finalistes, el que em donaria la possibilitat de publicar. Quan em van comunicar que havia guanyat el primer premi, vaig necessitar una estona llarga per pair-ho. S’hi van presentar 64 originals de tot l’Estat i hi havia un jurat molt qualificat. A més, això implicava la publicació de la mà de l’editorial de Diëresis, una de les editorials que jo seguia amb més interès.
-La mujer del miliciano neix arran d’un homenatge a George Orwell i la lectura de l’obra “Homenatge a Catalunya.
Sí, així és. George Orwell ha estat sempre un dels meus autors de referència i l’Homenatge a Catalunya, que és un relat molt potent de la seva experiència personal a la Guerra Civil, em va impactar. El cas és que al llibre ell menciona de tant en tant la seva dona, Eileen, que l’esperava a un hotel de Barcelona. Això em va fer preguntar-me a què es dedicava l’Eileen mentre el seu marit lluitava al front, i també què passava a la Barcelona de rereguarda durant aquest temps.
-La protagonista de la novel·la és l’Emma, precisament la dona d’un milicià del POUM que lluita al front d’Aragó mentre ella l’espera a la ciutat de Barcelona.
Exacte. La meva protagonista, Emma, està inspirada d’alguna manera en la situació de la dona d’Orwell. És una dona de classe acomodada que ve a Barcelona carregada d’ideals i, lògicament, d’alguns prejudicis. Tot i que el personatge és fictici, tota l’ambientació històrica és real. El POUM, un partit marxista i anti-stalinista, era només una de les diferents milícies que s’organitzaven per lluitar contra els militars sublevats. Vaig posar el focus en el POUM perquè la República va ser extremadament injusta amb ell. Van ser víctimes injustes d’un conflicte d’interessos i de la tremenda força d’Stalin.
-Com ha estat el procés de documentació per escriure La mujer miliciano?
El període de la Guerra Civil m’interessa des de fa molts anys, i per tant ja tenia una certa idea global de com van anar les coses. Però per fer una novel·la històrica calia una documentació extra, és clar, i abans d’escriure una sola línia vaig fer una immersió en hemeroteques, biblioteques, documentals… m’interessaven detalls com el preu de la fruita, la manca d’ous o llet, l’horari d’obertura dels bars, la vestimenta de l’època… i òbviament els detalls de la realitat del moment, principis de 1937.
-La novel·la està ambientada a la Barcelona del 1937. Com era aquella Barcelona?Doncs era una època tremendament convulsa. Veníem d’unes dècades molt ‘calentes’, especialment a Barcelona, ‘capital’ internacional de l’anarquisme. Un cop frenada la sublevació militar del juliol de 1936, els sindicats es van convertir en els amos de la ciutat; els negocis es van col·lectivitzar; l’ordre públic estava en mans dels anarquistes i comunistes, amb patrulles d’homes armats. Alhora hi havia una lluita ferotge pel poder polític: tant a nivell nacional com internacional. Hi havia una barreja d’entusiasme i caos. Aquest és l’escenari que es troben l’Emma i el seu marit, Henry, quan arriben a Barcelona a l’inici de la novel·la.
-Malgrat la situació de guerra civil i l’amenaça de bombardejos per part de l’exèrcit franquista la ciutat seguia amb el seu dia a dia amb certa normalitat.
Bé, això s’intentava, no sempre amb èxit. Els negocis estaven oberts: els bars, restaurants i espectacles funcionaven amb certa normalitat, però estaven obligats a tancar d’hora per respecte als milicians que havien anat al front. Els aliments bàsics començaven a escassejar, les patrulles de milícies sovint abusaven del seu poder i hi havia afusellaments injustificats… Tot plegat era una situació difícil.
-La ciutat està en plena revolució i amb la lluita pel poder per part de trotskistes, estalinistes i anarquistes. Una lluita que també es recorda a la novel·la.
Des de la URSS es mirava amb interès el que passava a Espanya. Stalin, enfrontat a Trotski, no volia perdre el control i dirigia, en bona part, la República. De fet, hi havia un bon grapat d’espies soviètics a Barcelona. Paral·lelament, a la Generalitat hi havia una lluita de poder que acabaria amb els famosos fets de maig. En aquest entorn hostil, la protagonista de La mujer del miliciano haurà de sobreviure com pot…
-Un dels objectius és reflexionar sobre els dilemes morals de la guerra civil.
Tots hem rebut una visió força maniqueïsta de la Guerra Civil, una mena de lluita de ‘bons’ contra ‘dolents’, òbviament amb visions radicalment oposades. Qualsevol que tingui un mínim de rigor històric sap que hi ha molts matisos en aquest relat. És evident que l’alçament de Franco i els seus va ser un cop d’estat en tota regla, és indiscutible. Però, més enllà dels interessos bèl·lics d’uns i altres, moralment es va entrar en un terreny molt fosc a tots dos costats. Això també m’interessava, sí. Volia que els meus personatges s’haguessin d’enfrontar als seus propis prejudicis.
-Un dels personatges assegura que “el pitjor enemic en una guerra és la mentida”.
Sí, tot i que curiosament aquesta frase la diu un personatge amb un punt de cinisme. En temps de guerra, la veritat és la primera víctima. A cap bàndol li va interessar difondre “la veritat”, sinó les seves motivacions, idees i eslògans: es van activar els mecanismes de propaganda i, com és sabut, a Catalunya hi havia un potentíssim aparell de propaganda, molt més eficaç que al ‘bàndol’ franquista.
-Vostè, recorda que “La mujer del miliciano” no és una novel·la més sobre la Guerra Civil, Per què?
No voldria ser pretensiós. Jo mateix sóc ‘un autor més’ que escriu sobre la Guerra Civil. Quan dic això em refereixo a que no volia narrar els fets bèl·lics, sinó posar el focus en un aspecte menys conegut: la realitat de la rereguarda, allò que passava a 350 km del front, i en aquest cas amb ulls de dona.
-La novel·la compta amb moltes referències literàries i precisament bona part de l’acció succeeix en una llibreria.
Sí, sens dubte. Tenia clar que volia donar un paper important a la literatura, i de fet a la cultura en general. No és casualitat que un dels personatges protagonistes sigui un llibreter descregut, que es refugia en la cultura i que es mostra escèptic amb el que veu. La seva llibreria és per a mi un símbol de la raó davant les atrocitats de la guerra.
-La llibreria és un com refugi per alguns dels personatges de la novel·la. De fet, el llibretera assegura que una llibreria és el millor lloc per amagar-se, perquè es llibres no interessen a ningú i al poder encara menys”.
Això no ha canviat gaire: com hem tingut ocasió de comprovar en reiterades ocasions, la cultura no interessa al poder. És més, diria que sovint la cultura és percebuda pel poder com un enemic potencialment perillós.
-Una de les obres que es cita sovint a la novel·la és “Luces de bohemia” de Valle Inclán .
Sí, i tampoc és casual. A banda de l’admiració que sento per la seva obra, el famós esperpento de Valle-Inclán defineix amb força precisió el que va passar a aquest país fa 90 anys. Alguns amics m’han dit, després de llegir La mujer del miliciano, que havien anat a buscar un exemplar de Luces de bohemia perquè havien sentit la necessitat de tornar a llegir-la, o de fer-ho per primer cop. Això és una petita victòria que em fa especial il·lusió.
-Per la creació d’alguns dels personatges com el llibreter Armand, la bailaora Lola o el neteja botes Manuel ha trobat inspiració en diferents obres literàries.
Crec que d’alguna manera els personatges són ‘fills’ de la tradició literària d’aquest país. En tot cas, volia que els personatges d’aquesta novel·la fossin els humils, el poble. Els que realment vivien i patien les conseqüències de la guerra.
-Alguns dels personatges i també la recreació de l’ambientació de la novel·la, ens pot recordar a L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón.
No sabria dir-ho… en tot cas, el prestigi de Ruiz Zafón es tan gran que la mera idea de comparar-me amb ell em resulta excessiva.
-Què espera amb la publicació de la novel·la? Quines han estat les primeres impressions?
Tant l’editorial com jo mateix estem gratament sorpresos. La novel·la ha tingut una acollida enorme entre els lectors i les llibreries ens estan fent costat. Tinc la impressió que La mujer del miliciano tot just comença ara un camí que serà llarg. Els lectors, i sobretot les lectores – que en aquest país són predominants – tindran l’última paraula.
