0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora Coia Valls presenta a L’Illa dels Llibres el cinquè capítol d’un diari personal sobre la novel·la ‘Els camins de la llum’.

Com escriptora sé que, malgrat que en un primer moment sempre tens la sensació d’haver trobat una bona historia per comptar, sovint arribo a la conclusió que és ella la que m’ha sortit a l’encontre.

És clar que això no succeeix sense danys col·laterals. Has de penetrar en els teus desitjos i desempallegar-te de complexes, convencions, prejudicis… Treure capes per arribar al cor, com quan peles una ceba, tal i com apuntava amb encert el gran Günter Grass.

Tampoc no sé si podem parlar del procés en paral·lel que, amb tanta claredat, va expressar Miquel Àngel en demanar-li com havia estat capaç d’esculpir “la Pietat” en aquell imponent bloc de marbre.

“L’escultura ja hi era, coberta per la pedra. Jo, únicament, he hagut de eliminar el marbre que li feia nosa.”

Admiro profundament la clarividència del geni que, quan encara eren inexistents als ulls del món, endevinava cada plec a les robes de la mare, cada muscle en repòs al cos del Crist jacent.

Jo, és clar, soc lluny d’un fer tan visionari. Però, com més va, més segura estic que en el procés d’escriptura, en la tria dels temes, potser en el batec, aparentment innocent, d’algun dels personatges secundaris, aflora el més autèntic i genuí de mi mateixa.

Recordem “Anna Karenina”, d’en Tolstoi! Ell, masclista i reaccionari, va convocar els seus dimonis per escriure una novel·la contra el progrés. Pobre innocent! El personatge de la seva ficció el va arrossegar fins alguna cosa més veritable i el seu llibre va acabar denunciant el sexisme i l’opressió de la doble moral burgesa.

A hores d’ara, potser, us preguntareu perquè us parlo de tot això. Vaig al gra! Fa uns dies em va trucar l’amic Enric Botí. Una de les persones que l’escriptura de la meva nova novel·la, “Els camins de la llum” (Rosa dels Vents / Ediciones B) m’ha donat l’oportunitat de conèixer. És un home culte, ben plantat, d’una exquisida educació, rialler i amb sentit d l’humor. Ah! També és cec.

Ocupa un càrrec important dins l’ONCE i tenim un grapat de sorpreses per comunicar-vos, d’alegries i complicitats. Però això serà en un altre post.

El cert és que, en fer-li partícip que la meva propera novel·la giraria al voltant de la vida d’en Louis Braille, abans del nostre encontre recent, es va interessar per la meva obra i va llegir: “Les torres del cel” i “La cuinera”.

L’Enric em va fer saber que, en ambdues històries, hi havia un personatge cec. Un bell personatge cec! No n’era conscient, jo. Us ho imagineu? Em va deixar amb la boca oberta i el cor esvalotat. Tenia tema per seguir estirant del fil. Ara sé que a la meva primera criatura novel·lística “La princesa de jade” també n’hi ha un, de cec, que té molt “a veure” i molt a dir.

Potser, tot plegat, respon a una de les meves pors més pregones, tal vegada esdevingui metàfora d’espais de llums i ombres… Però, finalment, gràcies a l’experiència propera que m’ha proporcionat aquest recorregut d’escriptura i vida puc trencar el binomi que relaciona la llum amb el naixement i la foscor amb la mort. Perquè he vist molta claror dins ulls opacs, els he vist veure-hi amb els dits, amb l’oïda, amb el nas… Em queda molt a aprendre, de mi, dels altres, però permeteu-me que us confessi que aquests “Camins de la llum” m’han fet una mica millor. Gràcies, sempre!

Coia Valls
Fotografia de Xulio R. Trigo

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here