L’autor de ‘L’estilita’ conversa amb L’Illa dels Llibres sobre la seva primera obra, un història que ens convida a reflexionar sobre el respecte i a la convivència protagonizada per un home que va decidir viure al cim d’una columna.

Entrevista Jordi Milian
Fotografies de l’autor cedides per Uri Costak

Un conte, una novel·la curta o una faula? ‘L’estilita’ (Amsterdam Llibres /Destino) d’Uri Costak podria comptar amb qualsevol de les tres definicions. Es tracta de la primera novel·la publicada per Costak i destaca per una història senzilla, curta però escrita a foc lent.

Estilita 
m. i f. [RE] Persona que vivia al cim d’una àmplia columna.
m i f CRIST Als primers segles del cristianisme, especialment a l’Orient, anacoreta que per ascesi vivia al cim d’una columna.

Quan un llamp fa esclatar l’estàtua eqüestre del comte Italo Rodari, l’estupefacció i el temor s’apoderen del petit poble francès de Gyors de la Montagne. Sense la seva principal atracció, els turistes s’esvaeixen. I aleshores ocorre un fet insòlit: un rodamón desconegut s’enfila a la columna amb l’objectiu de quedar-s’hi tot el temps que l’hi permetin. L’alcalde Laville i el seu conseller Serge hauran de decidir què fer-ne, de l’estilita i de la seva sorprenent petició.

Aquest és l’inici de ‘L’estilita’, una obra que no ens deixarà indiferent i que es convidarà a reflexionar sobre el món que ens envolta.

Una visita a un museu va ser el punt de partida de la novel·la?.
Jo diria que la major part dels llibres els portes escrivint tota la vida. Finalment, són el resultat de la teva mirada sobre el món, una mirada que vas construint a mesura que vius, amb les restes de tot allò que has après, has sentit, has pensat, has estimat, has llegit…

En el cas de la història que he escrit, la idea d’utilitzar la figura d’un estilita com a vèrtebra principal de la novel·la sorgeix casualment. Vaig topar amb l’aparador de la llibreria del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i allí hi vaig veure un llibre que parlava dels estilites Simeó i Daniel, sants a la Síria del segle V, a partir dels relats dels seus contemporanis. Me’l vaig emportar a casa, me’l vaig llegir i poc temps després va sorgir la idea d’utilitzar aquesta figura mística com a personatge principal d’una ficció. La història de l’estilita, doncs, neix a una llibreria.

Què és el que més li ha fascinat dels estilites?
En especial, de Simeó, m’atrau que va fer el que creia que havia de fer, probablement, sense pensar-s’ho massa. Deixant-se portar per una intuïció que es va apoderar d’ell. També em fascina la seva autenticitat. I aquesta capacitat d’escoltar el món amb paciència, sense presses, deixant que passi allò que hagi de passar. La determinació extrema, que et porta a límits insospitats, tampoc és gaire comuna i per tant extraordinària. Si no fas mal a ningú, crec que a la vida has de fer el que creus, per sobre les modes o el fet que agradi més o menys al teu voltant.

Portar la idea de parar al món accelerat i frenètic dels nostres temps, la possibilitat de situar els oposats en el mateix terreny de joc, em donava l’oportunitat d’explicar moltes coses.

Li ha passat el cap provar l’experiència i pujar a columna a veure què succeeix?
M’he acostat a l’experiència de l’estilita des de diferents angles que hi connecten, però no vaig trobar cap columna buida a prop (riu) Crec que no estic fet per viure sobre una columna, m’agrada massa caminar.

L’Estilita de la novel·la busca un lloc tranquil per evadir-se i en el seu cas va buscar un lloc tranquil per escriure. Com va ser l’experiència?
Després de fracassar, fracassar més i fracassar millor en el meu intent d’escriure un text literari i acabar quelcom que em satisfés prou per a intentar que algun editor o editora ho publiqués… vaig provar d’encarar el procés creatiu d’una altre manera. “Si vols resultats diferents, fes coses diferents” deia el mestre, així que, quan un amic, en Max Porta, em va dir que em deixava una food truck (buida i amb una taula a dins) de la seva nau industrial (és el fundador dels Van Van Market) vaig creure que podia ser un bon lloc on aïllar-se una mica de les distraccions del dia a dia i posar-me a treballar. Ja tenia 20 pàgines escrites però calia trobar el nus i el desenllaç de la història…

Ja havia iniciat el procés creatiu.
Hi anava dos cops per setmana, unes 5 hores, i escrivia a bolígraf i paper. I el més important: deixava el telèfon a fora.
Estava abordant el procés creatiu de forma diferent, és clar, i d’allí va sortir més o menys el primer esborrany. Després vaig acabar-la a casa, quan podia, de nit, en un interval de temps de dos anys i mig, més o menys.

Escriure una novel·la sense ordinador li ha resultat terapèutic?
Si escrius a mà, pots anar més lent, deixant que les paraules, per dir-ho d’alguna manera, t’arribin per elles mateixes… també hi ha una fisicitat diferent a l’hora d’escriure, és clar. A mi em va anar molt bé, en aquella primera etapa de creació, no utilitzar l’ordinador…

L’estilita és la seva primera novel·la malgrat haver escrit molts textos que no han estat publicats.
Aquesta és la primera història que he acabat.

El personatge de l’estilita aposta per una vida contemplativa però des d’un angle diferent.
La vida contemplativa de l’estilita és diferent perquè podria haver-la dut des d’un altre espai no tan cridaner… La vida, però, el porta pas a pas cap allí i decideix que ha de seguir-se a ell mateix. Cosa força difícil, a vegades.

El més fàcil és pujar a una columna i reivindicar alguna cosa, però en canvi el seu estilita no reivindica res.
Crec que el simple gest de l’estilita, en oposició al món d’avui, ja diu moltes coses. Això és el que he volgut explicar en aquesta història.

Conte llarg, novel·la curta o faula?
Jo la defineixo com “una història”. Tanmateix, al sobrepassar les 18.000 paraules, tècnicament és una nouvelle, una novel·la curta. Jo, a més a més, hi afegiria que una novel·la ben clàssica: un sol narrador, amb introducció, nus i desenllaç… El tema era tan singular, per dir-ho d’alguna manera, que només s’havia d’explicar de forma clara perquè s’entengués.

Sota una capa de senzillesa la història ofereix al lector moltes capes de lectures
La idea era que cada lector pogués entendre fins on arriba la història, una mica, a la seva manera. M’he assabentat que el curs vinent a l’Institut La Segarra de Cervera llegiran L’estilita a les lectures de llengua catalana de batxillerat, a Bellaterra vaig participar en un club de lectura amb adults… Crec que la seva aparent senzillesa la fa bona per a tots els públics. I això m’agrada.

Una bona manera de sumar-hi lectors.
Un amic, que em va reconèixer que havia perdut l’hàbit de lectura, em va explicar que després de llegir ¨L’estilita, el bon regust que li havia deixat li va provocar tenir ganes de llegir més llibres… Quan vam parlar ja en portava tres. Em va fer molta il·lusió saber-ho.

Convida amb la seva lectura a reflexionar i aturar-nos però potser amb el ritme actual aquesta decisió és molt complicada.
Estem collats per totes bandes i, probablement, el camí contemplatiu només està a l’abast dels rics, aquells que no desitgen gairebé res, que necessiten poc. Raimon Panikkar explica molt bé com la mística ha estat molt mal interpretada per la nostra societat i crec que aquesta mala interpretació interessa al poder, perquè la mística, en si mateixa, és un camí d’emancipació. Estem hipnotitzats per l’actualitat, la nostra pròpia contemporaneïtat ens té absolutament distrets i perdem, moltes vegades el focus de les coses importants.

Estem hipnotitzats per l’actualitat, la nostra pròpia contemporaneïtat ens té absolutament distrets i perdem, moltes vegades el focus de les coses importants.

Molts savis s’han acostat a aquest terreny i no ens ho han explicat, i això el converteix en un terreny molt apetitós per explorar. El mateix moment de la Magdalena de Proust, on de cop i volta al protagonista li són indiferents “les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat”… on a més a més l’omple d’una essència preciosa que era, diu, “jo mateix”…És una experiència mística.

L’Estilita és sobretot un cant al respecte i a la convivència
Crec que d’alguna manera sí que ho és. El reconeixement, el respecte per l’altre són bàsics per a la convivència. Quelcom tan senzill com això es troba molt a faltar, per aquesta raó la història de l’estilita sembla a vegades un conte. Com si aquests valors només poguessin sortir en una ficció per a infants. Vivim en un món contradictori, difícil, però també alberga moments meravellosos.

Promeses polítiques, l’opinió dels ciutadans, el paper dels mitjans de comunicació o el màrqueting apareixen a l’obra. En definitiva un resum del món que ens envolta.
És una mirada al món d’avui, sí. Aquesta era una de les intencions. Un món incert, hiperconnectat, desconfiat… Anem cap a una societat on tot el que no estigui prohibit serà obligatori. Estiguem alerta.

Què hi ha d’Uri Costak en el personatge de la novel·la?
De mi hi ha la intuïció… pensar que era una història que havia de ser explicada, suposo. Una mirada, un humil punt de vista. I soc particularment feliç quan, com l’estilita de la novel·la, miro cap al cel i deixo que les gotes de pluja em mullin la cara.
Alhora he dedicat part de la meva vida professional al periodisme i a la comunicació i com en Serge, un dels protagonistes, vaig treballar un temps d’assessor a un poble petit, El Papiol.

De L’Estilita es desprèn un cert homenatge a Italo Calvino i a Rodari.
Tinc molt d’afecte per les històries de Calvino i Rodari. Autors universals. Mestres. Especialment per com se situen dins del món. El Baró Rampant de Calvino té un protagonista que puja a un arbre i ja no hi baixa mai més. I hi ha una figura mística que també vivia als arbres, les dendrites. Vaig pensar que l’homenatge era evident.

Situa la novel·la en una població fictícia Gyors de la Montagne a França. Per què va decidir ubicar-la a França?
Gyors havia de ser en un altre país. A Catalunya políticament han passat massa coses i un poble petit, sense llaços grocs, hauria estat inversemblant. França em connectava amb un espai dins del meu imaginari que d’alguna manera és mític. La terra de la llibertat, la igualtat i la fraternitat… Volia a més a més que la història transmetés aquesta idea a lectors d’arreu del món. Gràcies a la feina de l’agència literària Pontas, de l’Anna Soler Pont, de la Maria Cardona, la història ja es pot llegir també en castellà a l’editorial Destino i pròximament en serbi, de la mà de Geopoetika, l’editorial sèrbia de Murakami, Auster o Pamuk… Una sort.

Després de la bona acollida de ‘L’estilita’, ja està pensat en nous projectes?
Tinc més històries per explicar… El que he après amb l’estilita, amb l’èxit que ha suposat per a mi acabar finalment una novel·la, és que, sobretot, m’he concentrat en explicar-les una darrera l’altre.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here