Després de l’èxit L’any del senyor, Eloi Vila presenta la seva segona novel·la ‘Una paraula de més’ (Alisis).

De les intrigues medievals ara s’endinsa en  una història d’intriga que entorn de Max Oliva, fotògraf que després d’aconseguir la fama i el reconeixement se submergeix en el món de les drogues i l’alcohol a causa d’un desengany amorós.
La mort d’un antic amic l’mpulsa a començar una investigació que el portarà a enfrontar-se a la màfia d’Ucraïna, al passat de la seva història familiar i, finalment, a si mateix
Eloi Vila és llicenciat en Ciències de la Informació i ha treballat a diversos programes de TV3 com ‘El Club’, ‘Sota terra’ i ‘El convidat’, i també al magazín informatiu del circuit català de TVE ‘Catalunya Avui’. L’any 2009 amb la novel·la L’any del senyor va ser un dels autors més venuts del Sant Jordi.

L’illa dels llibres us oferix els primers capítols de la novel·la.

El dia que disparen a en Max Oliva, la seva vida torna a tenir sentit. No beu, esnifa menys, pesa cinc quilos més que fa tres mesos i torna a fer fotografies. A en Max li hauria encantat poder captar aquest precís instant amb la històrica Leica 50 mm que havia comprat el seu pare el 1964 i ell havia rebut d’herència vint anys després. Hauria obert al màxim el diafragma, hauria reduït la velocitat i hauria premut el disparador.
I la fotografia, amb aquella llum de vespre que queia sobre les roques de Garbet, li hauria sortit moguda. «Genial», hauria pensat, «el meu últim retrat ha de ser així. Mogut. Borrós. Com la meva vida. Com totes les meves fotos. El meu últim retrat ha de ser com tots els anteriors: irreal, somiat.»

11.00 h
Rua Saraiva Carvalho
(Campo de Ourique), Lisboa

En Max Oliva era a Lisboa per pagar uns deutes. Semblava, però, que hi havia anat a morir. Tres dies a la capital. Tres nits sense dormir. Tres dies i set grams de cocaïna al cos. Setanta ratlles de les seves.
L’endemà tornava a Barcelona, i volia ser al vespre a Camprodon, on vivia des de feia quatre anys. Ja tenia el bitllet. IB-5755. Sortida: 7.55 h, Lisboa (LIS). Arribada: 8.45 h, Barcelona (BCN).
El va despertar la suor freda de les mans, l’ansietat, l’angoixa i el mono, la necessitat de tornar a esnifar per poder caminar. Això, el Karma Police, de Radiohead, que tenia a l’alarma del mòbil, i els crits de la Miguela Leal, l’hostalera. Les onze en punt.
—Max, amunt! És l’hora que em vas dir! Tens l’esmorzar fet. «A l’escola aprendràs que hi ha gent tonta. I a la vida, que hi ha gent que encara és més tonta.» Aquesta és la darrera lliçó que en Max va rebre d’en João, el seu mestre de matemàtiques, quan tenia catorze anys. I és el primer que va pensar quan va obrir els ulls en la foscor, just abans d’aturar el despertador del mòbil i esnifar la primera ratlla del dia. La va preparar a la tauleta de nit mateix, i sense posar ni un peu a terra la va inhalar d’una tirada. «Sóc dels més tontos», va dir-se mentalment.

Es va tornar a estirar per fruir de l’alleujament que li produïa la substància miraculosa. Va mirar fixament al sostre. Quiet. Se sentia els batecs del cor. Accelerat. I va agafar fred de sobte. Els calfreds de sempre. De cada dia. S’havia de llevar. Es va posar el jersei del dia anterior sobre el cos, nu. Cadavèric. De color de cendra. Entre blanc i beix. I amb la seguretat que dóna la droga i els crits de la Miguela de fons, va enfilar cap al lavabo sense encendre el llum ni obrir els vells porticons d’aquella pensió que, per culpa del seu pare, formava part de la seva història.
La Pensão Leal duia el cognom de la Miguela perquè ella n’era la mestressa. I perquè era qui l’havia parit i l’havia tirat endavant durant els anys més durs de la dictadura. Marcelo Caetano al poder i una única obsessió anacrònica: mantenir l’estat colonial al cost que fos.
Van ser anys de penúries per a la Miguela i per a tots els portuguesos pobres. I no tan pobres. El pare d’en Max s’hi va allotjar durant tres mesos quan va arribar a Lisboa. Per això, el pare i la Miguela es van conèixer i es van fer amics. I per això, ara, trenta-sis anys després, la Miguela tractava en Max com si fos el seu propi fill. 

Podeu llegir-ne les primeres pagines en aquest enllaç

2 COMENTARIS

Comments are closed.