12 Flares 12 Flares ×

L’Illa dels Llibres, gràcies a l’editorial La Campana us ofereix les primeres pàgines de la nova novel·la de l’autor de ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’.

 ultims dies dels nostres paresAmbientada en la Segona Guerra Mundial,  Els últims dies dels nostres pares, es centra en la unitat F del servei secret SOE (Special Operation Executive), creada per l’exercit britànic  per reclutar a joves procedents de diferents països europeus per entrenar-los amb la finalitat de crear xarxes de resistència i realizar accions de sabotatge i d’espionatge en la França ocupada per part de l’exèrcit nazi. Aquest servei secret actuava al marge  dels serveis oficials i els joves rebien un dur entrenament.

 

1

Que tots els pares del món, quan estiguin a punt de deixar-nos, sàpiguen quin gran perill correrem sense ells.
Ens van ensenyar a caminar, i ja no caminarem més.
Ens van ensenyar a parlar, i ja no parlarem més.
Ens van ensenyar a viure, i ja no viurem més.
Ens van ensenyar a esdevenir Homes, i ja no serem ni Homes. Ja no serem res.

 A l’alba, fumaven asseguts contemplant el cel negre que ballava sobre Anglaterra. I en Pal recitava la seva poesia. Emparat per la nit, pensaba en el seu pare. Dalt del turó on eren, les puntes dels cigarrets eren punts vermells en la foscor: havien agafat el costum d’anar-hi a fumar durant les primeres hores del matí. Fumaven per fer-se companyia, fumaven per no desesperar, per no oblidar que eren Homes.

En Gras, l’obès, escodrinyava els bardissars com si fos un gos de carrer, bordant per aixecar les rates de camp que hi havia entre l’herba molla, i en Pal s’enfadava amb aquell gos de mentida:
–Para ja, Gras! Avui hem d’estar tristos!
Al cap de tres reprimendes en Gras es va aturar i, fent morros com  na criatura, va resseguir el semicercle que formaven les deu siluetes i se’n va anar a asseure al costat dels taciturns, entre en Granota, el depressiu, i en Prunier, el pobre Tartamut, que estava enamorat en secret de les paraules.

–¿En què estàs pensant, Pal? –li va preguntar en Gras.
–En coses…
–No pensis en coses dolentes, pensa en coses maques. I amb la seva mà molsuda i rodanxona, en Gras va buscar l’espatlla del seu amic.

Una veu els va cridar des de l’escalinata del casalot que s’alçava davant seu. Estaven a punt de començar els entrenaments. S’hi van afanyar tots de seguida. En Pal es va quedar assegut un moment més, escoltant el murmuri de la boira. Estava pensant en el dia que havia marxat de París. Hi pensava constantment, cada nit i cada matí.

Sobretot cada matí. Avui feia dos mesos exactes que havia marxat. Havia sigut a principis de setembre, just abans de la tardor. No podia quedar-se de braços plegats: calia defensar els Homes, calia  defensar els pares. Defensar el seu pare, tot i que uns quants anys abans, el dia que el destí es va endur la seva mare, havia jurat que no el deixaria mai. El bon fill i el vidu solitari. Però els havia enxampat la guerra, i triant les armes, en Pal havia triat també abandonar el seu pare. Des de l’agost que sabia que marxaria, però no s’havia vist amb cor de dir-l’hi. Havia sigut tan covard que, fins al dia abans de marxar havent sopat, no va tenir el valor de dir-l’hi.

–¿Per què tu? –es va ennuegar el pare.
–Perquè si no hi vaig jo, no hi anirà ningú. Amb el rostre ple d’amor i de dolor, va abraçar el seu fill per donarli valor.

El pare es va passar tota la nit plorant, tancat a la seva habitació. Plorava de pena, però trobava que el seu fill de vint-i-dos anys era el fill més valent del món. En Pal es va quedar a l’altra banda de la porta sentint com plorava. De cop i volta es va odiar tant a ell mateix per fer plorar el seu pare que es va fer un tall al pit amb la punta de la navalla fins que es va fer sang. Va mirar-se el cos ferit al mirall, es va insultar, i es va burxar una mica més encara la carn a l’alçada del cor per assegurar-se que la cicatriu no li marxaria mai.

L’endemà a trenc d’alba, el seu pare, deambulant pel pis en pijama, amb l’ànima esquinçada, li va fer un cafè ben carregat. En Pal es va asseure a la taula de la cuina, calçat i embarretat, i es va prendre el café molt a poc a poc, per ajornar el moment de marxar. El cafè més bo que es prendria mai.

–¿Ja portes roba bona? –li va preguntar el pare assenyalant la bossa que es pensava endur.
–Sí.
–Deixa-m’ho veure. Has de portar roba ben calenta, serà un hivern fred.

I aleshores li va posar a l’equipatge unes quantes peces de roba més, una llonganissa i formatge, i una mica de diners. En acabat li va buidar i li va tornar a omplir la bossa tres vegades. «Deixa’m fer-ho millor», li deia cada vegada, intentant ajornar l’inexorable destí. I llavors, quan ja no li va quedar res més per fer, es va deixar vèncer per l’angoixa i la desesperació.

–¿Què serà de mi? –li va preguntar.
–Tornaré aviat.
–Patiré tant per tu!
–No cal…
–No hi haurà dia que no pateixi!

Sí, fins que el seu fill no tornés, no menjaria ni dormiria. A partir d’ara seria l’Home més desgraciat del món.

–¿M’escriuràs?
–I és clar que sí, pare.
–Jo t’esperaré sempre. Va estrènyer el seu fill.
–Hauràs de continuar amb els estudis –va afegir–. És important, l’educació. Si els homes fossin menys burros, no hi hauria guerra. –En Pal va fer que sí amb el cap.– Si els homes fossin menys burros, no seríem on som.
–Sí, pare.
–T’hi he posat uns llibres.
–Ja ho sé.
–Són importants, els llibres.

Aleshores el pare va agafar furiosament el fill per les espatlles, en un rampell de ràbia desesperada.

–Promet-me que no et moriràs!
–T’ho prometo.
–En Pal va agafar la bossa i va fer un petó al pare. Per última vegada.

El pare encara el va retenir un moment al replà de l’escala:
–Espera’t! Que et descuides les claus! ¿Com tornaràs, si no tens claus?

En Pal no en volia, de claus: els que no tornaran no s’emporten pas les claus. Per no donar un disgust al seu pare, es va limitar a murmurar:
–És que em sabria greu perdre-les.
El pare tremolava.
–És clar! Seria molt empipador… Com tornaries… Mira, ¿saps què?, la deixo sota l’estora. Mira on la poso, sota l’estora, ¿veus? La deixaré sempre aquí per quan tornis. –Es va quedar pensant un moment.– ¿I si algú se l’emporta? Mmm… Ja avisaré la portera, que en té una còpia. Li diré que has marxat i que no ha de deixar sola la portería si jo no hi sóc, i que jo tampoc marxaré si ella no és a la porteria.

Això mateix, li diré que estigui ben al cas i que li doblaré les propines.
–No en diguis res, a la portera.
–És veritat, no n’he de dir res. Doncs no tornaré a tancar la porta amb clau, ni de dia ni de nit, mai. Així segur que no tindràs cap problema per tornar.

Es va fer un llarg silenci.

–Adéu, fill –va dir el pare.
–Adéu, pare –va dir el fill.
En Pal va afegir en un xiuxiueig «T’estimo, pare», però el seu pare no el va sentir.

 

Segueix llegint

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here