Entrevista: Salvador Macip “Dormo poc perquè vull fer moltes coses, però també perquè tinc la sort que el meu cos amb poc en té prou”

L’escriptor i científic ha publicat Hipnofòbia, una novel·la sobre la manipulació de la ment i la por a dormir.

Amb  Hipnofòbia (Proa), Salvador Macip ha rebut el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura. La novel·la completa el cicle de la manipulació iniciat amb El rei del món i El joc de Déu.

Científic i escriptor, Macip  combina de  les dues professions a la perfecció.
Actualment  és professor del  Departament de Bioquímica de Leicester (Regne Unit), on dirigeix un grup de recerca que estudia les bases moleculars del càncer i l’envelliment cel·lular. Un dels darrers avenços que ha protagonitzat aquest equip ha estat trobar una proteïna que pot eliminar  les cèl·lules cancerígenes.

A la feina de científic i escriptor hem d’afegir la de blogger, dirigint una sèrie de blogs i webs de caràcter científic  i literari.

Salvador Macip sembla  haver descobert una formula secreta que li permet seguir amb tots aquests projectes.

L’any 1998 , Macip va llegir un article científic sobre uns ratolins que no dormien, i que es tornaven més llestos. Arran d’aquesta notícia  va sorgir Hipnofòbia. Què passaria  si aquest experiment el traslladéssim  a humans?

No dormir ens faria més intel·ligents?  Com podem manipular la ment  per controlar la societat?
Jordi Milian

 

Un article a la prensa sobre un experiment amb  ratolins  on la privació del son els feia ser més intel·ligents  sembla que va ser l’origen  de la novel·la Hipnofòbia…
És un recurs que ja vaig fer servir a El joc de Déu, que partia d’un estudi que calculava la possibilitat que un accelerador de partícules generés un forat negre. M’agrada la idea d’ancorar la trama en la realitat possible (fins i tot científica) i després fabular sense limitacions per construir la història que vull explicar. És també el que vam fer amb el Sebastià Roig a Ullals.

 

D’aquell experiment no en sabem res més…..
No, i la veritat és que em sembla poc realista que dormir menys ens millori de cap manera. Tots els estudis semblen indicar just el contrari, i no he vist cap altre article que confirmi aquell primer. Per tant, em sembla que de moment és més sensat recomanar dormir bé i les hores que toquen!

 

S’ha plantejant alguna vegada la possibilitat de poder viure sense dormir?
Per un costat seria fantàstic: tindria més temps per fer les meves coses, que mai no n’hi ha prou. Però potser trobaria a faltar somniar, com diu el protagonista del primer capítol, que a vegades és una font interessant d’idees i experiències.

 

Vosté sent una persona hiperactiva com a  científic, escriptor i blogger……. Deu patir hipnofòbia….
Dormo poc, és cert. Perquè vull fer moltes coses, però també perquè tinc la sort que el meu cos amb poc en té prou. Però si baixo d’un cert límit, entre cinc i sis hores, l’endemà vaig fet un zombi, com tothom.

 

Ha intentat  guanyar  la batalla al son per continuar amb els seus projectes?
No, només forço els meus límits quan se m’acosta una data d’entrega i veig que no hi arribo. Però procuro que no passi gaire sovint. M’agrada tenir cura del meu cos!

 

La manipulació de les persones  és un dels temes que planteja Hipnofòbia.  Vivim en una societat fàcilment manipulable?
Jo crec que sí. Ens manipulen constantment certs poders econòmics i polítics, certs grups d’opinió, certs mitjans… A vegades és evident, altres vegades és menys clar. Però és que els humans som molt influenciables, com a individus però sobretot quan actuem com a una sola massa. Hi ha gent ha descobert la manera d’aprofitar-se d’aquest fet, i ens acaben manant sense que ens n’adonem.

 

Estem davant d’una societat adormida?
Si més no d’una que s’hauria de plantejar més preguntes.  A vegades prenem decisions d’una manera molt automàtica, per inèrcia, sense parar-nos a pensar una mica.

 

Com podem lluitar  contra la manipulació?
Abans que res, sent conscients que som manipulables. Intentant pensar per nosaltres mateixos. Buscant i valorant sempre les alternatives a les opcions que semblen més fàcils. No creient-nos les etiquetes.  Tenint present que a la vida poques coses són blanques o negres: sol haver-hi un gradient de grisos.

 

A Hipnofòbia un doctor busca la forma de controlar els humans a través dels seus somnis, i només un general pot evitar-ho. Apareix l’eterna  lluita entre el be i el mal….
Sí, és un tema clàssic, que m’agrada i m’interessa molt, però intento explicar-lo amb una perspectiva diferent, entre altres coses fent que els protagonistes no siguin tan arquetípics com sol passar en aquests casos. De fet, plantejo que són dos aspectes més complementaris que antagònics.

 

Hipnofobia intenta plantejar moltes preguntes als lectors.  Tot i ser una novel·la pensada per a joves té moltes capes de lectura….
Sí, m’agrada no tan sols entretenir sinó incitar a pensar als lectors que vulguin anar una mica més enllà. És el que deia abans que cal que ens fem més preguntes. Temes com la manipulació o el bé i el mal a mi em preocupen i penso que a alguns lectors els poden interessar també. Hipnofòbia en realitat no va ser escrita pensant en un públic jove. És una novel·la per adults que, com ha demostrat el jurat del públic Carlemany, també pot agradar als adolescents. Però fins ara els lectors adults que m’han fet arribar comentaris s’ho han passat molt bé llegint-la, i crec que precisament una de les gràcies que té el llibre és que pot arribar a un públic molt ampli.

 

Què pretén amb Hipnofòbia?
El que crec que ha de fer tot llibre: distreure, fer pensar… És una novel·la d’acció, misteri i terror, i en aquets sentit és un entreteniment semblant a una pel·lícula d’aquelles que veus els dissabtes a la tarda menjant crispetes. Però a la vegada planteja una sèrie de temes una mica més “profunds”, i té una estructura i un enfocament poc habitual en les novel·les catalanes recents. M’agradaria que sorprengués, inquietés i distragués.

 

Hipnofòbia és un novel·la amb aires de ciencia-ficció,. Es tracta d’un gènere on sempre s’ha sentit força còmode.
No m’agraden les etiquetes de gènere. No crec que Hipnofòbia sigui una novel·la de ciència ficció, com tampoc no ho eren Ullals ni El joc de Déu. És cert que feien servir recursos fantàstics per engegar la trama (un personatge que pot llegir les ments o veure el futur, o uns animals misteriosos que s’amaguen al bosc), però són només excuses narratives per explicar una història com la de qualsevol novel·la. En canvi, Mugrons de titani, escrita amb en Sebastià Roig, sí que era un homenatge conscient al gènere, però és un experiment que, un cop fet, no crec que repeteixi. M’agrada més barrejar gèneres. D’altra banda, els elements fantàstics no són una part imprescindible del meu estil. El rei del món no en tenia cap, i ara estic treballant en una novel·la que tampoc en tindrà. Cada història requereix coses diferents.

 

1984, un món feliç podien ser alguns de referents de la seva novel·la. On busca inspiració Salvador Macip?
Sí, aquests i molts altres llibres de fantasia o terror clàssic: Poe, Lovecraft… Però Hipnofòbia és una mescla de molts referents. Shakespeare té una presència important, començant per la cita i el títol del primer capítol. Hi ha moltes picades d’ullet a pel·lícules de por, sobretot Scanners, Carrie, o La fúria. I beu molt dels còmics, principalment dels X-men, i de sèries de televisió com els Expedients X. Tinc gustos eclèctics, i m’agrada reflectir-ho quan escric.

 

L’anterior novel·la Ullals  será adaptada al cinema. Fins i tot vosté n’ha fet el guió.
Sí, ha sigut un repte molt interessant i divertit. És un mitjà nou per a mi, però partia d’un llibre que ja havia estat escrit com si fos una pel·lícula, i això ha facilitat les coses. També hi ha contribuït  molt el director del projecte, l’Alberto de Toro, que té una gran capacitat per imaginar-se les escenes des d’un angle més visual. A més, he comptat amb el suport constant del Sebastià Roig. Crec que en pot sortir una pel·lícula molt bona, fidel al llibre però que també aportarà coses noves.

 

Hipnofòbia podría seguir el mateix camí?
L’estructura d’Hipnofòbia és menys lineal que la d’Ullals, però certs personatges es podrien adaptar perfectament a un format cinematogràfic. No costaria gaire pensar un guió que aprofités les idees principals del llibre, potser perquè alguns dels punts de partida són precisament pel·lícules.

 

I una sèrie de televisió?
Potser aquest seria un format encara més fàcil per a adaptar-hi Hipnofòbia, ja que l’estructura dels capítols l’he plantejat gairebé com episodis independents que junts completen un arc comú, que aniria de principi a final de la “temporada”. Fins i tot funcionaria en còmic, la història. Crec que és una novel·la bastant compatible amb formats més visuals, en part per això que dèiem que he aprofitat idees i recursos d’aquests mitjans per escriure-la.

 

La novel·la ha guanyat el Premi Carlemany per al Foment de la lectura. Com podem fomentar la lectura entre els joves? Té alguna recepta especial?
Penso que el truc és tractar-los com adults. Al cap i a la fi, jo em vaig formar com a lector amb obres com Els tres mosqueters, L’illa del tresor, El senyor dels anells, Dràcula, L’home invisible, La màquina del temps, etc., totes elles novel·les per a adults però que han interessat els joves de diferents generacions, pel tema i per la forma en què estan escrites. La novel·la “juvenil” actual sembla que en alguns casos rebaixa una mica el nivell i simplifica les trames i els temes, cosa que per mi és un error. Que un jurat d’adolescents hagi escollit Hipnofòbia crec que demostra que també pots donar-los un llibre menys clàssic i menys limitat pels patrons habituals, pensat de fet per a adults, però que parla en un llenguatge contemporani, que els joves sabran apreciar-lo.

 

L’editorial Proa publica Hipnofòbia.