0 Flares 0 Flares ×

La creadora de Les tres bessones presenta a L’Illa dels LLibres, ‘La nena que volia dibuixar’ (Angle), unes memòries il·lustrades de la seva infància.

Entrevista i fotos JORDI MILIAN

Roser Capdevila, va ser una nena molt creativa i també una mica entremaliada. Va ser feliç i ‘La nena que volia dibuixar’ ens apropa a alguns dels episodis que va viure.

Amb les seves amigues va crear una revista per guanyar diners i axió poder compar-se uns texans. Anys més tard, buscant la llibertat i també a la Heidi va marxar a Suïssa on va va treballar d’au pair.
Gràcies a un trobada en un semàfor amb l’escriptora Mercè Company va sorgir la idea de començar a il·lustar Les tres bessones.
Dedica el llibre a la generació dels 40. ‘Als que van ser eductats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar’’.

Era una nena que només volia dibuixar i anys més tard, les seves il·lustracions van aconseguir  donar la volta al món. S’imaginava aquest èxit?
Ni somiant-t’ho. Vaig estar durant deu anys en una acadèmia a Horta amb nens petits. Em va anar molt bé, però vaig deixar l’escola bressol quan em vaig quedar embarassada.
Ja no podia fer res i  vaig començar a trobar-me malament. No sabia el que em passava, perquè llavors no es feien ecografies, i fins i tot la meva mare em deia que feia ‘cuentu’. A més em deia ‘Tots els que estem al món hem sortit d’una mare i ningú vomita tant com tu’.
Fins i tot em deia que el meu marit m’avorriria, però quan van veure, que venien tres nenes….   per sort van canviar de xip.   Suposo que algun dia escriuré tota aquella experiència.

Quina creu que ha estat la clau del seu èxit?
Una cosa és la part de llibres, la part literària i l’altra és la de sèrie de televisió.
Vaig començar amb els llibres amb l’editorial Planeta i de seguida va ser una col·lecció que va arribar a tot arreu, al Japó, França, Canadà i fins i tot a Anglaterra, tot i ser un país molt difícil d’entrar.
Després, la productora Cromosoma em va venir a veure, perquè els hi agradaven molts els meus dibuixos.
Primer els hi vaig dir que no, perquè m’imaginava una feina horrorosa, però em van convèncer perquè acceptés la feina i sobretot em van recordar que només em preocupés per crear els personatges.

Després de llegir ‘La noia que volia dibuixar descobrim que de petita era una nena divertida i entremaliada.
Una mica ‘taladro’ sí que era. Ara, amb perspectiva d’anys, penso que era bona nena perquè em creia tot el que em deien i per tant obeïa. M’en recordo més de quan era bona, malgrat que algunes vegades em castigaven i em tancaven al vàter, però tampoc m’en recordo perquè em castigaven.

Era perquè dibuixava a classe?
A l’escola em castigaven sota la taula de la mestra i aquesta  m’humiliava davant de tota la classe. M’estripava els dibuixos, era la Bruixa Avorrida.

Va ser la seva venjança, fer el personatge de la Bruixa Avorrida
Sí, ho va ser ,però segurament que no ho va saber mai perquè ja era molt gran. Realment era malvada.

Tota la vida fent llibres per a nens i ara publica un per adults.
Em fa molta il·lusió perquè són unes petites memòries, ara que tothom fa uns totxos de memòries, la diferència és que he decidit dibuixar-la.

Vostè venia de família lectora, un pare bibliòfil, un avi poeta, una germana restauradora de llibres antics.
A casa estava tot empaperat de llibres i fins i tot les escales.

Unes escales que feia servir de tobogan.
Això ho fèiem molt sovint i ho vam intentar de grans i  si es descuida la meva germana es parteix la columna baixant de cul per aquella escala.

Malgrat, la postguerra  ser una època dura, vostè va ser feliç.
Sí que ho vaig ser. No coneixia res més, i quan has començat a obrir els ulls i sempre has vist el mateix…
És després quan ho veus. Jo em sentia bastant controlada i era una mica llosa.

Neix tres dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Naturalment no me’n recordo però el meu pare escrivia molt amb una tinta vermella.
Va escriure el que va viure quan vaig néixer i explica com havia anat tot. Deia que ja no bombardejaven la ciutat i en aquels moments  no hi havia ni aigua ni llum.
Explica també que els republicans ja marxaven cap a la frontera i sobretot que va ser un hivern molt fred.

Un fred que va protagonitzar la seva infància.
Del fred sí que m’en recordo molt, perquè  ens sortien uns penellons…. Era horrible!! Als peus, a les mans…  per sort a mí només em sortien als peus però a la meva germana a les mans, a les orelles i fins i tot  al nas.
Hi havia com unes petites  ulceres que a vegades s’infectaven i no et podies possar les sabates.

Va viure una època molt marcada per la religió amb uns capellans molt autoriaris.
I morbosos perquè ens explicaven unes històries de  vides de sants i de martiris. Que deu n’hi do!
Quan  feies la comunió figurava que entraves en una fase de la vida que ja  podies fer  pecats i t’havies d’aprendre ‘Los mandamientos de la lei de Dios’.
T’explicàvem amb sis anys, coses com ‘no cometeras actos impuros o no desearas ala mujer de tu prójimo’. Tu creus que havies d’escoltar aquestes coses? Encara ara, em costa d’entendre.

I ara alguns diuen que s’adoctrina a les escoles.
I tant. Tota aquesta situació la veig molt terrible. Metre hi hagi presos jo portaré el llacet. Ho trobo tan injust i amb el 155 que ens està marcant molt, no m’agrada gens.

De petita ja començava a crear el seu propi univers.
Suposo que vaig ser molt imaginativa de petita i creativa. Jugàvem molt, sobretot amb el meu germà Carles, en canvi la meva germana gran, marcava una mica les distàncies perquè li feia vergonya anar amb mi.

Però segurament que es moriria de ganes.
I tant, això va ser de petits després ja canviar. Ella molt seria, tímida i jo era diferent.
La casa on vivíem teníem tres plantes i sempre em tocava acompanyar a l’última planta als meus germans els hi feia por pujar-hi sols. Com que suposaven que jo no tenia por els havia d’acompanyar. En realitat sí que en tenia, però dissimulava.  Com que anava de ‘xula’, jo havia de fer d’acompanyant.

Com una nena de 12 a us decideix un dia escriure una carta al president dels Estats Units Eisenhover.
Jo tenia ganes de marxar i vaig fer dels Estats Units com el meu somni. Les pel·lícules que veiem al cinema d’Horta era bèl·liques americanes i veien com els destructors amb els torpedes destrossaven els vaixells japonesos. A més ,els soldats eren guapos i ben plantats, pensava que volia ser com ells. Però, els meus pares em van dir que no tenien diners per viatjar als Estats Units.

Roser Capdevila va estudiar Belles Arts a l’escola Massana de Barcelona, durant la dècada de 70 va col·laborar amb l’edició francesa de la revista infantil ‘Cuca Fera’ i el 1979 va ser finalista del Premi Apel·les Mestres de literatura infantil i juvenil il·lustrada pel seu conte ‘La cosidora’.

En la dècada dels 80 va començar a il·lustrar llibres amb els quals va aconseguir reconeixements tan importants com el Premi Serra d’Or (1982 i 1983), el premi d’il·lustració de la Generalitat de Catalunya (1984), la Creu de Sant Jordi (2004), el premi a la trajectòria professional atorgat pel Gremi d’Editors de Catalunya (2005), la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic atorgada per l’Ajuntament de Barcelona (2006), la Medalla d’Or de la Belles Arts que dóna el Ministeri de Cultura (2009) i la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya (2010), entre d’altres guardons

Ha tingut l’ocasió de viatjar als Estats Units?
He anat convidada a Nova York dues vegades i una altra vegada fa molts anys amb un viatge organitzat i en canvi no em va agradar gens.

Suposo que no li agrada que l’organitzin.
Era horrorós perquè anàvem en ramat a tot arreu. Mai més…

Descobreix la llibertat als 17 anys durant una estada a Suïssa.
Volia trobar a la Heidi
…..
Segurament, com  a casa anava dient que volia marxar, al final els meus pares em van enviar a Suïssa a través d’uns amics. A Ginebra hi havia una família que tenien dues nenes i havien tingut una de prematura i necessitava unes cures especials. Al final els vaig acabar cuidant a tots i fins i tot em tocava fregar els plats. Vaig treballar com una boja però malgrat tot em vaig sentir lliure.

I va aconseguir trobar aquella llibertat que somiava?
Sí, perquè quan arribava el diumenge agafa un tren i anava a Berna o a d’altres poblacions. Coneixia gent al tren i fins i tot vaig tenir un ‘noviete’ italià que sempre anava en bicicleta. Va durar molt poc la relació, uns tres dies, perquè sempre anava davant meu  amb la seva bicicleta i quan jo arribava on estava ell, llavors, es tirava per la baixada.

No era una relació que prometia gaire futur.
Ai no

Amb unes amigues van crear una revista per aconseguir diners per comprar-se uns texans.
Va ser quan van sortir els primers texans. Com era pro americana havia de portar-ne uns.

Com es deia la revista?
Era ‘Doeggg … la verdad no teme ni ofende’. Era en castellà tot i que a vegades feien alguna cosa en català. Anàvem al carrer Canuda afer les impressions però moltes vegades no es podria llegir molt bé.

Van vendre molts exemplars?
Sí, els vam vendre tots

Es van poder comprar els texans?
Quan teníem els diners es va produir una invasió dels russos a Hongria. Franco va començar a demanar diners per la població d’Hongria que segons ell havien estat atacats pels comunistes.
Vam anar al Banc d’Espanya i vam dipositar els diners que havien guanyat amb la venda de les revistes.

Una de les seves assignatures preferides era la geografia perquè li permetia viatjar.  Gràcies a les tres bessones també ha permès viatjar a molts nens i a fomentar la lectura descobrint clàssics universals.
Estic molt contenta perquè moltes vegades em trobo gent que em diuen ‘’m’he aficionat a la música gràcies a l’episodi d’Amadeus’’. De fet, vaig fer-ne dos ‘La flauta màgica’ i ‘Amadeus’, perquè els nens han de saber que hi havia un nen que als 4 anys ja era una músic genial.

Amb 40 anys va entrar en el món editorial
Jo ja dibuixava des de feia temps però em van venir a buscar de l’editorial Teide.
Vaig començar amb els llibres de text però vaig pensar que havia de fer contes.
Un dia em vaig trobar en un semàfor del carrer Balmes, a l’escriptora Mercè Company em va dir ‘Mercè que tu tens tres nenes hauries de fer alguna cosa’.
Llavors ella venia a casa i parlava amb les meves filles i escrivia els textos que acompanyaven les meves il·lustracions.

Podem i dir que tot va començar en un semàfor
Si, és veritat.

Ja està tot publicat de Les tres bessones o veurem alguna novetat?
No, no, Tot ja està publicat,. Ara l’editorial Angle va reeditant l’obra de Les tres bessones.

Gràcies al llibre viurem l’entrada de la televisió a les cases, l’aigua del Carme o l’evolució del biquini.
Jo no ho vaig fer per publicar-ho. Vaig començar a fer un quadern quan feia companyia a la meva mare que llavors ja estava molt malalta. Com m’avorria, vaig començar a recordar la meva infància i anava fent dibuixos.

Quin és el llegat que creu que deixa?
No ho sé. Trobar-me a gent que em digui que gràcies a vostè m’interessa la música clàssica o què gràcies a les històries de Van Gogh hagi despertat l’interès per la pintura. Aquest és el millor regal.

El títol de llibre és la nena que volia dibuixar. Encara es veu com una nena
Tots tenim una mica de nen a dins. Hi ha gent també molt seria, però cal riure més.