0 Flares 0 Flares ×

L’escripor i periodista analitza a L’Illa dels Llibres, la novel·la ‘L’homenatge’ de Xulio R. Trigo

Estimeu l’art, d’entre totes les mentides és la que menys enganya, deia Gustave Flaubert.
I el que ni enganya ni amaga una devoció per la llum transformadora i evocadora del modernisme és Xulio Ricardo Trigo amb L’homenatge’, la novel·la que li ha valgut el premi Néstor Luján de novel·la històrica.

A través de la figura del crític d’art de La Vanguardia , Carles Solé, Trigo ens convida a assistir a una trobada al Cau Ferrat de Sitges amb les vídues de Casas i Rusiñol, i els artistes Utrillo i Clarasó.

El pretext per aquesta reunió és que el periodista vol escriure un article per retre homenatge al moviment modernista que, en teoria, ell admira. Malgrat això, i gràcies a la novel·la serem testimonis que, en realitat, és un sentiment contrari a l’admiració el que mou a Solé a actuar de determinada manera. El que passa és que Solé es trobarà amb la força d’uns personatges amb la qual no hi comptava: les dones del modernisme.

Júlia Peraire i Lluïsa Denís, vídues i muses de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i Conxita Canut, la figura de la minyona del Cau Ferrat, que comparteix amb Solé més del que el crític s’hauria imaginat.

Per mi, Trigo fa un reconeixement sentit i merescut a les autèntiques protagonistes a l’ombra de l’èxit dels pintors de renom del modernisme. Les actituds de Denís, Perarire i Canut al llarg de la novel·la donen a entendre que sense el seu sacrifici i la seva estima cap als seus homes i artistes no hi hauria hagut obres d’art com les que encara ara admirem.

En un moment de la novel·la, l’escultor Enric Clarasó intervé per assegurar que “els modernistes van saber retratar les dones com poc corrents de la pintura universal” perquè, diu, “els van atorgar el do de la llum”.

I Miquel Utrillo rebla l’argument amb el “convindran amb mi que els modernistes van projectar la dona al món”. I és la Júlia Peraire qui, amb una encertada pregunta, respon als dos artistes i assumeix el paper de musa que ell i Denís van jugar quan diu: “Si entenem que en Ramon Casas o qualsevol altre pintor o escultor, són capaços de transcendir la nostra condició d’éssers mortals i projectar-nos més enllà del temps i fer-nos immortals, qui s’atreviria a rebutjar-ho?”
Ja sigui la projecció del desig plasmat a la tela o la sublimació d’aquest desig projectant somnis irrealitzables que coven venjances soterrades, t’adones que la llum que van ser capaços de captar els modernistes era màgica, poderosa i tenia la capacitat transformadora tant sobre els que la miraven com sobre qui la rebia.

I un cop acabada la novel·la d’en Xulio Ricardo Trigo em fa dir que ‘L’homenatge’ és un “Visca les dones modernistes!”.

Martí Gironell
escriptor