L’escriptora ens recorda que no tot són novetats editorials per Sant Jordi i destaca que hi ha vida més enllà de les novetats i per tant cal triar i remenar

L’abril és el mes que enceta el segon trimestre de l’any, un mes que té una diada estrella on els protagonistes són les roses i els llibres.

Si parlem de llibres i protagonistes… Ho seran tots? Prou que ho sabem, que no. Alguns ni hauran tingut temps de sortir de la capsa, hauran acabat el seu periple abans d’haver començat, perquè els llibreters no donen a l’abast amb l’allau de novetats que apareixen al mercat. I, cada vegada cal fer-ho amb més antelació, això de començar. Sí, perquè Sant Jordi es prepara molt abans. Així que estrenem l’any, es dispara el tret de sortida, arranca la cursa dels llibres per posicionar-se, per fer-se visibles. No és exagerat dir que és important que ho facin, si volen sobreviure.

De la seva banda, el lector no ho tindrà gens fàcil per escollir (n’hi ha tants!) O sí, perquè d’acord amb la dita, podrà triar i remenar de la parada, de les moltes parades que hi haurà per Sant Jordi. Per guiar-se, el lector comptarà amb anuncis, amb recomanacions, amb llistats dels més venuts… Sí, molt bé, però tot això pertany només a l’àmbit de les novetats. I, ja m’agrada, ja, que neixin nous llibres, però jo proposo anar més enllà, millor dit, més enrere, i “retrobar”. Parlo de títols que formen part del fons editorial i llibresc. I amb el benentès que una cosa no està pas renyida amb l’altra. A tots aquells que ens agraden els llibres i que en comprem, adquirim una àmplia gama que abasta des d’un llibre acabat de sortir de la impremta a un títol antic, tal vegada d’una llibreria de vell, tot passant per aquell altre que teníem pendent de comprar i no n’havíem tingut l’oportunitat.

Tanmateix, els lectors-compradors, no esperem que sigui Sant Jordi, perquè llegim-comprem tot l’any, forma part del nostre consum habitual. Però ara toca parlar d’aquesta diada nostrada.

Deia que proposava una altra opció: recuperar aquell llibre que ja no és una novetat, però que ens continua interessant. Sovint, només cal que l’encarreguem al nostre llibreter o a la nostra llibretera de capçalera i ens l’aconseguiran. A mi m’agrada fer-ho, és com rescatar-los de l’oblit. Em dol cada vegada que veig un munt de llibres damunt d’una taula de novetats d’una llibreria, especialment de les grans (sortosament, les petites o les locals, van més al seu aire) i al cap de poc, quan hi tornes a passar, molts dels títols que lluïen ufanosos ja no hi són, han estat substituïts per altres, que sí, també caducaran.

Amb freqüència, quan algú em recomana algun llibre, un llibre que potser ja fa cert temps que ha estat publicat, abans de demanar-lo, m’agrada fer-ne la recerca. De vegades el trobo mig amagat a una prestatgeria, exhibint tímidament el llom. L’agafo satisfeta, ja el tinc, però a la vegada un sentiment contraposat fa que em sàpiga greu, perquè… si jo me l’emporto, qui ho sap si serà substituït. Vull pensar que algú altre el demanarà (el que deia de fer l’encàrrec), però em temo que l’espai que ocupava al prestatge serà ocupat per un altre llibre que prèviament havia estat a la taula de novetats (això amb una mica de sort), i passarà a la segona fila, seguirà el pelegrinatge dels llibres oblidats.

Caduquen massa aviat, els llibres. Es publica més del compte? Segurament que sí, però això no treu que alguns mereixerien gaudir d’una vida més llarga. Que no s’ha venut prou, diran els editors, i els llibreters argumentaran que no tenen espai per a tots. D’acord, d’acord, perquè tothom té les seves raons, però jo en voldria l’amnistia, que no acabin trinxats, convertits en pasta de paper.

La solució? Per a mi és fàcil: comprar més llibres. Ara ve quan em cau al damunt una pluja de retrets, que si la crisi, que si són cars, que si no hi caben a casa… No són arguments prou sòlids. Pels dos primers sempre tenim el recurs de comprar una edició de butxaca. I pel tercer, de la mateixa manera que ens traiem de sobre la roba vella o la que ja no ens posem, podem fer “neteja” d’aquells títols que no ens van aportar res.

El que deia: reivindico els llibres de fons. I, repeteixo: les novetats, benvingudes. Però, quin goig descobrir aquell autor guardonat amb el Nobel que mai no he llegit, o l’autora aquella que m’havia agradat tant  i que no sé perquè vaig deixar de llegir, i això que ha continuat publicant. I els nostrats, els autors i autores de casa. Aprofitem les efemèrides per fer-los un homenatge, per mantenir viva la flama tot commemorant un naixement, una defunció, un centenari… Que enguany, per exemple, paga la pena de llegir i rellegir un Manuel de Pedrolo, un Vicent Andrés Estellés o una Maria Aurèlia Campmany.

I informeu-vos, demaneu consell a les persones que us mereixen confiança lectora.  Badeu, busqueu, remeneu… Passegeu la vista més enllà de la taula de novetats, de les parades. Sí, perquè sant Jordi també s’amaga als prestatges.