391 Flares 391 Flares ×
L’escriptora ens acosta a la figura i obra de Ramon Llull coincidint amb el 700 aniversari de la seva mort

ramon llull

Enguany se celebra el 7è centenari de la mort de l’insigne Ramon Llull i Erill (Palma de Mallorca, 1232-1316), un dels màxims exponents de la cultura i del pensament d’Europa de tots els temps.

Llull, un català de Mallorques, com a ell li agradava anomenar-se, va ser un savi polifacètic: filòsof, escriptor, místic, “magister”, missioner, viatger, visionari, interlocutor, cabalista… que revolucionà i innovà els camps del saber.

Fill d’un cavaller de la petita noblesa, una família originària de Barcelona, el seu veritable cognom era Amat. Llull només era el sobrenom, però aquest va ser el que s’imposà.

Malgrat la seva importància, encara no és prou conegut (feu la prova, pregunteu qui és i us sorprendran les respostes que obtindreu). La figura del místic, de l’home religiós que volia convertir als infidels sovint ha amagat el seu estat laic. Vinculat a la família reial, va ser senescal de l’Infant en Jaume, hereu de Mallorca, futur Jaume II. A l’any 1257 es va casar amb Blanca Picany. Van tenir dos fills, en Domingo i la Magdalena. Aquells van ser anys de desordre emocional pel jove Llull, que estigués casat no va evitar que fos un cortesà faldiller. La tradició creà la llegenda sobre els seus afers amorosos. Hom diu que es va enamorar  apassionadament d’una genovesa, que la va seguir fins al punt d’entrar a cavall en una església. Ella, per aturar la seva gosadia li mostrà un pit cancerós amb la qual cosa li va fer comprendre la caducitat de la bellesa i la desmesura dels seus afanys.

Llegenda a banda, ell mateix confessà la seva conducta disbauxada al començament de Lo desconhort:

Quan fui gran e sentí del món sa vanitat,
comencé a far mal e entré en pecat,
oblidant Déu gloriós, siguent carnalitat…

Amb poc més de 30 anys, però, experimentà una profunda transformació i penediment quan se li va aparèixer Jesucrist cinc vegades consecutives, fet que continuà relatant a Lo desconhort (…Mas plac a Jesucrist, per sa gran pietat, Que’s presentà a mi cinc vets crucifigat…) A partir d’aquí, va ser quan va deixar la família i el món dels negocis en el que havia estat educat i es convertí en un seguidor de Crist, en un acèrrim defensor del cristianisme sense apartar-se del món que volia transformar.

Convertir els infidels, crear un centre per aprendre llengües, les dels infidels, i escriure (sobretot llibres que li permetessin lluitar contra ells) van ser els seus grans objectius.

Ramon Llull creà un sistema filosòfic que denominà Art (a París va obtenir el magisteri en Arts l’any 1288; no podia aspirar al de teologia perquè estava casat) que integrava la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’odre social, un mitjà científic al servei del coneixement –l’Art lul·liana és una ciència de les ciències− destinat a demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar la conversió dels practicants d’altres religions.

Sabia posar-se a la pell dels altres, era camaleònic. Per aquest motiu escrivia, cantava, aprenia  llengües i les parlava. Era un gran comunicador que va perseguir la falsedat d’alguns gestors que tenien càrrecs públics i/o eclesiàstics, va lluitar contra la impostura i comparà el cap polític d’un estat amb la gestió del Déu just (caldria que en prenguessin nota tots els governants). La paraula va ser la seva arma més eficaç.

Ramon Llull és autor d’una obra immensa: va escriure més de dues-centes setanta obres, en llatí, en català i àrab, que ell mateix es va encarregar de fer traduir (a l’occità, al francès, al llatí), de fer copiar i de difondre arreu de l’Europa Occidental. Mai no va dominar el llatí, però es va valer de l’ajuda d’altres persones per fer-ho com la de Fra Simó de Puigcerdà. La seva manera de narrar era la pròpia de l’època medieval, allò que un concepte porta a l’altre i que obliga a pensar.

Actualment, de Llull se’n conserven unes dues-centes quaranta, d’entre les quals, literàriament, es poden destacar: El Libre de contemplació en Déu una obra fonamental i immensa (ocupa set volums en l’edició moderna). Va ser la primera en prosa que va escriure. I com que volia redactar el millor llibre del món contra els errors dels infidels, ho va fer en àrab. La redacció original no s’ha conservat, però la podem llegir en la traducció al català que va fer el mateix Llull i que després va fer traduir al llatí perquè l’obra tingués la màxima difusió possible. Seguirien, entre d’altres: el Libre de l’orde de cavalleria, el Blanquerna, Fèlix o Libre de les meravelles, el Libre de Sancta Maria, l’Arbre de ciència, l’Arbre de filosofia d’amor 

Creador del català literari (cal dir que els trobadors havien estat el “pròleg” de la literatura catalana) de la seva producció, els llibres més populars són Libre d’Amich e Amat (part del Blanquerna), un text al·legòric i místic que ens parla de la relació entre l’Amic, l’home que contempla, i l’Amat, la part espiritual i transcendent. El llibre és un seguit d’aforismes, un per a cada dia de l’any tot i que no en conté exactament tres-cents seixanta-cinc. I el Libre de les bèsties (part del Fèlix), obra que critica els costums humans a través d’una faula.

Com succeeix amb tota persona significativa, el seu pensament va tenir detractors i seguidors en el decurs del temps. Un exemple dels primers seria Nicolau Eimeric, un teòleg catòlic i inquisidor de la segona meitat del segle XIV. I entre els segons, Cristòfor Colom, que d’acord amb Luis Ulloa és una derivació i complement de Ramon Llull.

Viatger incansable, va emprendre nombrosos viatges per Europa i pel Nord d’Àfrica. La seva, va ser una vida lliurada a la causa de la fe i de l’Església, sense que fos un clergue ni que formés part de cap orde religiós. I sense tenir estudis reglats. Ramon Llull va ser un autodidacte, un home extraordinari, arrauxat, que va suportar estar empresonat, colpejat, ferit. Treballà intensament per aconseguir que l’Església i els seus prínceps s’interessessin pel bé públic. Aquest objectiu el va perseguir fins a la seva mort tal i com ell mateix afirma a la seva obra, El fantàstic (1311) escrita cinc anys abans de morir.

El present article només pretén ser una invitació a descobrir figura cabdal i nostrada de la qual cal fer-ne sempre propaganda, un home genial, amb una ment molt ben estructurada que va decidir fer-se responsable d’una tasca difícil i de gran volada.