L’escriptora s’incorpora a l’equip de col·laboradors de L’Illa dels Llibres a la secció d’articles d’opinió

nuria pradasQuan vaig començar a llegir Sangrar por la herida de Víctor del Árbol, que una amiga m’havia recomanat, vaig sentir una mena de nàusea existencial. És una novel·la dura. Molt dura. Allunyada dels tòpics del gènere policíac a què estem acostumats. Perquè a Víctor del Árbol, em sembla entendre, li interessen més els personatges que els fets. El dolor i la culpa, que els assassinats. Els homes i les dones que els policies.

La duresa de la novel·la em va atrapar. Vaig caminar pels camins laberíntics de l’existència humana que l’autor em mostrava. Vaig acceptar, gairebé sense adonar-me’n, carregar i compartir la tragèdia d’uns personatges profundament marcats pel destí, retenint la respiració a cada pàgina i vaig gaudir d’una prosa brillant i elaborada que amorosia l’horror i el feia suportable.

I en acabar la novel·la, amb la sensació d’haver descobert un autor que, sens dubte, no pensava perdre de petge, Víctor del Árbol va guanyar el Nadal amb La víspera de casi todo. No cal que us digui que vaig córrer a comprar el llibre.

la-vispera-de-casi-todo-victor-del-arbol-portadaA la darrera i premiada novel·la de l’autor, ens tornem a trobar amb el crim i els assassins que la situen dins del gènere negre. Uns assassins prolífics de criatures. Pederastes i infanticides. Hi alguna cosa de més baix ? Res més menyspreable? Altra vegada , doncs, el lector, en aquest cas la lectora, servidora, col·locada gairebé a pesar seu davant la nàusea. L’horror. Cara a cara amb el mal. I, de nou, els personatges enfrontats al seu destí, mil·limètricament analitzats; dolorosament diseccionats.

De nou, Víctor del Árbol transcendeix el gènere, i no ens du de la mà cap a una investigació criminal sinó a la recerca del mal i del seu origen; de les ments torturades… de la bogeria.

I tot això, i aquí es produeix el miracle, mesclat amb la bellesa de les petites coses i de l’entorn. Una Costa do Morte gallega plena de misteriosa boira, però també de calma i silenci. De pau.

No sé si el que he explicat provocarà que els que encara no heu llegit Víctor del Árbol ho feu. Jo, no m’ho perdria. Encara em queda molt Víctor del Árbol per llegir.