OPINIÓ – ‘Des de l’infern’ per Martí Gironell

L’autor analitza la novel·la de Miquel Esteve  ‘No deixis mai de mirar el cel’ que serà publicada el 17 de gener.


Vostès hi creuen en les coincidències? Jo cada vegada més. I si els ho pregunto és perqué les coincidències són providencials en aquesta novel·la de la qual els vull parlar. I ara que me n’adono veig que el passat 17 de juliol vaig descobrir qui va matar l’Imma Esparza.

Va ser el dia que vaig acabar de llegir el manuscrit que m’havia enviat en Miquel Esteve i que avui, 17 de gener, es publica a Columna amb el mateix títol ‘No deixis mai de mirar el cel’. I me’n recordo perqué revisant les converses del whatsapp veig que és just d’avui fa mig any.

Els haig de confessar que al marge de l’amistat que tenim amb en Miquel no em puc estar de recomanar-los aquesta novel·la. De tot cor. Els en faig cinc cèntims. Es troba el cadàver d’una dona, lmma Esparza, en una plaça de Barcelona. Dins la boca de la víctima hi ha un paper que diu “no deixis mai de mirar el cel” i a la butxaca hi té la targeta d’una agència matrimonial.

A partir d’aquí és una novel·la addictiva, ben escrita amb personatges molt potents i que recorre la baixada a l’infern d’en Pol Segura, el protagonista, sense deixar- això sí- mai de mirar al cel. Una baixada esfereïdora pel que descobrirà el mateix protagonista al llarg d’aquest trajecte. Fixin-se, per cert, en el detall cromàtic del títol.

A la coberta de la novel·la que la paraula CEL aparegui en negre i no en blanc no és casual. És volgut. És senyal que no tot és tan excels, pur i immaculat com ens podríem pensar. Diu la veu de la consciència del protagonista que contínuament l’interpel·la- i ens posa als lectors igualment entre l’espasa i la paret- davant de tot el que li passa: ” Tots tenim una part fosca més o menys desenvolupada, aquesta no és la qüestió. La qüestió, Pol, és que és difícil conservar l’equilibri sovintejant els dos mons, sortir-ne d’un o representar-ne un per fer cap a l’altre…” En Pol Segura, aquest catedràtic de clàssiques i assagista, lletraferit, humanista, divorciat, malda perquè el Mr Hyde que ha anat covant en el seu interior no liquidi el doctor Jeckyll que mostra a l’exterior.

Són 264 pàgines que t’atrapen fins al final i això és gràcies a la traça d’en Miquel per fer-nos creure durant tota la novel·la que el responsable de la mort de l’Imma Esparza no és qui finalment descobrireu que és. O potser sí. En Miquel té una capacitat i una habilitat que admiro per crear situacions que semblen tan reals com les que trobareu en aquesta novel·la.

Amb una picada d’ullet a les seves terres (Tarragona) però sobretot amb un escenari, Barcelona, que ell coneix prou bé. No en va, a parer meu, en Pol té moltes característiques d’altres perfils que ha creat en Miquel, com ara l’enyorat Jericó del Joc de Sade -per cert, per quan la segona part?!- o en Sugranyes, d’El Meu lleial Heinrich, una novel·la sobre la traïció de Himmler al Tercer Reich que espero que es publiqui ben aviat!

Però no et pots oblidar dels altres personatges que habiten aquesta novel·la. Des de l’inspector de mossos d’esquadra encarregat del cas, l’Adolf, que busca transcendir en la seva feina; la Sue, la seva abnegada esposa passant per la secretària judicial, l’Ester, i el seu do que li permet parlar amb els morts i la seva relació amb el malaguanyat sotsinspector Gabriel i el jove Jamal; el carcamal d’en Guti, excompany d’escola del protagonista que el porta volgudament a caminar pel wild side de la vida; l’enigmàtica, magnètica, sensual, salvatge i intrigant Làrissa, un perfil de dona que dista molt de la Rebeca, la Becky, vulnerable, transparent, senzilla, inestable i… l’Imma Esparza.

És una novel·la de personatges ben definits que té forma de thriller amb un rerefons marcat per la màxima d’Epíctet que diu que: “ningú pot ser lliure si no és abans amo d’ell mateix”. La intriga policial i psicològica està perfectament combinada amb la dosi de sexe que la trama exigeix i que fan que per mi aquesta novel·la sigui rodona.

Martí Gironell
gener 2018