OPINIÓ ‘Èssers extraordinaris’ per Martí Gironell

L’escriptor i periodista reflexiona sobre “La víspera de casi todo/ Abans de gaiebé tot” de Victor del Árbol


“Com a humanista desencantat crec que som éssers extraordinaris però plens de dolor.” M’ho reconeixia Víctor del Árbol quan li escrivia per dir-li que la seva novel.la no m’ha deixat indiferent. Perquè tots i cadascun dels personatges que habiten en la seva novel.la “La víspera de casi todo/ Abans de gaiebé tot” Destino/Columna, premi Nadal d’aquest any, estan marcats pel dolor. Un dolor que semblaria que no els deixa viure que no els permet tirar endavant però per sort no és així.

 La seva força de voluntat sempre és molt més potent que els records que els capbussarien en l’infern més fosc. I això els porta a actuar cap a direccions diverses, enfrontades, contradictòries però que en un moment determinat l’atzar, el destí o la providència creua els seus camins. En aquesta cruïlla de camins hi conflueixen les vides i les misèries de l’inspector Germinal Ibarra; la de la  distingida Eva Mahler, fràgil nina de porcellana, i la seva ànima bessona, la Paola;  la dels devastats Oliverio i Mauricio, víctimes d’un bàndol i de l’altre de la dictadura argentina amb totes les seves conseqüències i fantasmes;  la vida del seu nét, l’esgavellat Daniel que es deixa posseir per l’esperit de la Martina, la filla de la Dolores, que viu més emboirada que la que es pugui formar al voltant de la casa del faroner.   

Del Àrbol ha trenat un thriller policial i psicològic ple de contrastos. Tan aviat t’asfixia i et falta l’alè- i no només perquè et traslladi en un ermot de Málaga- com t’oxigena i t’aireja  als espadats de Punta Caliente, a Galicia. Et descriu la brutalitat de certes accions però te les embolcalla amb una prosa delicada, acurada i elegant que et fa passar per aquells tràngols de manera agradable, pensant i sentint com els tèrbols i inestables personatges s’encaren al seu passat per poder viure amb certa pau el futur.

Deixin-me que els digui per acabar que val molt la pena perquè al capdavall la seva lectura ens reconcilia amb el que som: éssers extraordinaris.

Martí Gironell