0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora publica l’obra guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2018 i destaca a L’Illa dels Llibres detalls de la novel·la ‘El far’ 

Sovint afirmo que l’escriptura és com un viatge i que cada trajecte representa una descoberta. Des que vaig començar a treballar amb El far (Columna) ja sabia que aquest viatge seria, també, una altra ocasió d’aprendre. Emmarcar els arguments en indrets nostrats em permet conèixer amb més profunditat la meva terra ja que quan era petita i joveneta no vaig tenir l’oportunitat de saber prou de la riquesa de la nostra història.

Quan escric una novel·la sempre hi ha un motiu que m’hi ha empès: un fet, un lloc, un personatge… En aquest cas va ser la singularitat del far de Buda. Que la novel·la es tituli així, simplement El far, és perquè va ser únic, tan espectacular, que no li calia cap més qualificatiu, ja que era el far per excel·lència.

Aquell gegant de ferro, aixecat el 1864 i que va acabar engolit per les aigües a causa de la regressió del delta l’any 1961, m’inspirà aquesta novel·la on les forces dels elements de la natura es prenen les mides amb les forces de la condició humana.

Els fars encisen, l’isolament els rodeja d’un aura de misteri i lluminosa inquietud que m’ha anat perfecte per construir-hi una història d’amor i d’intriga que es barreja amb la memòria històrica, sobretot en els anys cinquanta del segle XX, quan el far de Buda ja agonitzava.

Aquest trajecte literari ha estat l’excusa ideal per tornar al delta, per visitar Buda de la mà de Guillermo Borés, el seu propietari (i família), per entretenir-me observant cada racó, cada element que he recreat a la novel·la, com la planta que dona nom a l’illa, la boga (de boga, buga, Buda; d’acord també amb Guillermo Borés, el nom podia venir de “puda”, a causa de la pudor que feien les aigües estancades).

Argument a banda (la Diana confirma que la seva mare, una dona autoritària, no és qui sembla. Saber que amaga un secret, li dóna força per desempallegar-se del seu domini i buscar l’origen de tot plegat, que rau a l’illa de buda i el seu far), he pretès oferir el retrat d’una època difícil tant per les circumstàncies polítiques com per la duresa de la vida dels colons que maldaven per arrencar els fruits de la terra tot lluitant contra les malalties i la pobresa. Situacions, tanmateix, contraposades a la bellesa de l’indret: els calaixos, els canyissars, la riquesa ornitològica..

El periple de construcció de la novel·la ha estat intens i m’ha aportat informació molt interesant i enriquidora: conversar amb els hereus de l’últim faroner de Buda, amb estudiosos dels fars (com funcionaven, com s’hi vivia), amb aquells que coneixen de prop la regressió del delta i com hi lluiten…

Pel que fa a la forma, quan escric m’imposo reptes -allò que deia abans d’aprendre-. Un d’ells és el “d’haver donat veu als morts”, perquè tinguessin l’oportunitat de dir la seva ja que en vida no els va ser possible.

Com ja he dit, aquesta història és un joc de forces, des de la del mar imparable a la força de l’amor, passant per la de la venjança, la de la voluntat i el pes del passat i de la família.

M’ha agradat novel·lar la importància dels petits gests, quan de cop i volta ens fan adonar d’un fet que ens havia passat desapercebut, o ens constata allò que ja feia temps que sospitàvem.

Com sempre, quan poso punt i final a una novel·la, m’envaeix un atac de nostàlgia: ja he acabat el viatge. Però just n’ha començat un altre, de trajecte. La primera parada no podia haver començat millor: guanyar amb El Far el Premi Prudenci Bertrana de novel·la (formar part del llistat de guanyadors, és un gran honor per a mi). I el periple continua, ara, els lectors són els qui tenen la paraula.

Maria Carme Roca

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here