Amb la novel·la ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ (Edicions del Periscopi / Lumen) ha estat guardonada amb el 9è Premi L’Illa dels Llibres que es lliurarà el 14 de setembre a les 12.40 a l’escenari 2 de la Setmana del Llibre en Català.

Marta Orriols guanyadora del 9è Premi L’Illa dels Llibres contesta a les preguntes de L’Illa dels Llibres sobre el guardó, la bona acollida de la novel·la i la seva literatura.

Després de debutar el llibre de relats ‘Anatomia de les distàncies curtes’, l’any 2016. Marta Orriols publica la primera novel·la ‘‘Aprendre a parlar amb les plantes’ on narra el procés de dol de Paula Cid, després de la mort sobtada de la seva parella, en Mauro a conseqüència d’un accident de trànsit. Poques hores abans de morir li confessava la seva intenció de deixar-la per a una altra dona.
A partir d’aquest moment la Paula es submergirà en ella mateixa i  emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i despertarà el seu instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per superar la difícil situació.

Què sent després de ser la darrera guanyadora del Premi L’Illa dels Llibres. Com va rebut la notícia del premi?
Doncs amb sorpresa primer i molta alegria després, naturalment.

Aquest ha estat el seu any tenint en compte que també ha estat guardonada amb el premi Òmnium de Novel·la.
Més enllà de si en soc mereixedora o no, hi havia obres candidates molt bones tant al premi Òmnium com el Premi L’illa de Llibres, els premis acaben resultant una forta empenta per als llibres. Hi ha molta oferta i possiblement els lectors menys habituals, a l’hora de decidir-se per escollir un títol, es decanten per aquell que ha tingut més ressò mediàtic. Si això fa que hi hagi nous lectors que s’apropen a la literatura, dono el meu any per bo, sí.


En tot cas són dos premis a obra publicada.
Sí, això em tranquil·litza. Personalment, em costaria presentar-me a un premi. Té a veure amb el meu caràcter més aviat introvertit i la vessant de competició dels premis. Però quan l’obra ja està publicada i són els lectors, un jurat o els llibreters qui l’atorguen, tot pren un caire de reconeixement i no tant de competició. Per tant, estic molt agraïda amb els premis rebuts i a més m’ajuden a creure que el que escric arriba, i penso que per algú que comença, això és fonamental.

Malgrat la bona rebuda i èxit de la novel·la comenta en la carta dirigida als lectors de L’illa dels Llibres ” Creieu-me si us dic que encara no m’he aconseguit banyar en l’èxit de la novel·la’.
És cert. Com et dic, cada noticia bona relacionada amb els llibres que he escrit, em reconforta molt, de debò, però intento guardar-ho on es guarden els tresors i obrir-ho només de tant en tant. M’agradaria seguir escrivint, i penso que no és moment de lliurar-se a l’eufòria de l’èxit, relaxar-me o exigir-me menys a mi mateixa. Em toca treballar molt, aprendre, llegir, escriure a diari; tot just començo i a més, crec amb les coses que es couen a foc lent.

En tres anys ha passat de debutar amb ‘Anatomia de les distàncies curtes’ a aconseguir traduccions en diversos idiomes. Com ho ha viscut i com s’assumeix aquesta situació?
Ho he viscut amb certa incredulitat i conscient que el factor atzar m’ha jugat molt a favor. Es publiquen meravelles en aquest país. Que et tradueixin i que per tant serveixis de mostra de la literatura que s’escriu aquí fa molt respecte. Però si et soc sincera, les traduccions em fan una il·lusió bàrbara, una il·lusió molt infantil si vols. Els idiomes m’apassionen des de molt petita, deu ser això.


Es considera ja una escriptora o encara li costa definir-se com a tal?
En vaig aprenent. Aquest estiu vaig viatjar a un país on a l’entrada havia de complimentar un qüestionari, i a la pregunta “professió”, vaig respondre “writer”. Per dins vaig somriure. Ja és un pas.

S’imaginava les traduccions a altres idiomes francès, alemany, anglès, italià, castel·là o xinès.
No, no m’imaginava res de res. Escric concentrada en la història i en la pròpia escriptura. Si m’aturo gaire a pensar en els possibles danys col·laterals del que estic creant, possiblement no escriuria perquè m’agafaria massa por a no estar a l’alçada.

S’ha encarregat de la traducció en castellà. És difícil traduir-se a un mateix?
És difícil sí, però a mi m’atrauen molt aquest tipus de reptes. Haig d’aclarir que em vaig traduir al castellà en primer lloc perquè em venia molt de gust, però sobretot perquè disposava del temps per fer-ho amb tota la calma que mereix traduir, i perquè tenia la tranquil·litat que l’equip de correctors de Lumen hi donarien el vistiplau.


Com afronta la traducció al castellà de la seva pròpia novel·la.
D’entrada amb una sorpresa inesperada: la Paula en castellà era una dona amb matisos més plaents que la catalana. Vaig haver de buscar molt fins a trobar el to ponderat de la Paula en català. I malgrat tot, em continuen semblant dues bessones que tenen un tret indefinibles que no les fa idèntiques. Entres tant endins de l’escriptura quan tradueixes, que acabes coneixent l’esquelet de cada lletra, de cada so. La musicalitat canvia, el ritme també. És apassionant.

Que gairebé un any després de la publicació  encara se’n parli de la novel·la avui en dia sembla una proesa.
És una proesa que no em pertany tota a mi. Tot això és gràcies als lectors que hi han fet confiança, que han entès el que mirava d’expressar i hi han connectat. També el cas que n’han fet i que en fan encara els periodistes culturals, a qui agraeixo de cor el tracte que li han donat. I òbviament els premis que, com et deia, fan que l’atenció en el llibre es mantingui.

Com li arriba la possibilitat de publicar la primera novel·la?
Per mi la possibilitat va ser poder publicar Anatomia de les distàncies curtes, el recull de contes anterior. Es sol pensar que els contes són un pas previ a la novel·la però per mi el gènere és indiferent, en el sentit que té el mateix valor. I la possibilitat pels contes va arribar  trucant a la porta de Periscopi i preguntant si els podia enviar uns contes. Em va sortir molt bé. No sol passar a la primera. Em considero molt afortunada en aquest sentit.

Quins ha estat els referents literaris que l’han acompanyat?
Durant l’escriptura d’Aprendre a parlar amb les plantes vaig recórrer a títols relacionats amb la pèrdua. Noms que ja m’entusiasmaven com Joan Didion, Miguel Delibes, Sergio Del Molino, grans descobriments com Peixoto, Brigitte Giraud, Manuel Vilas o Max Porter entre d’altres. I també vaig incloure la lectura de molts articles i informes sobre neonatologia!

En la seva obra les emocions juguen un paper molt important.
Sí, és el terreny literari que diria que m’agrada més com a lectora i on més còmode em sento per ara escrivint.

Sobre les relacions humanes, que és el que més l’interessa?
Les relacions que establim amb els altres i amb nosaltres mateixos. Com ens definim com a individus en el temps que vivim. La ficció s’apropa moltíssim a la idea d’humanitat, de voler-la comprendre, desconstruir-la i estudiar-la. La literatura no t’ensenya a viure però explica molts comportaments. És gairebé una manera alternativa de fer antropologia.

Quin va ser el punt de partida de la novel·la ‘Aprenent a parlar amb les plantes’?
Estirar un estat d’ànim que m’acompanyava a tot arreu en aquells moments, estirar-lo fins a comprendre’l. Fer-lo passar pel sedàs de la ficció per entendre’l des de la distància necessària. La culpa de tot la va tenir, malauradament, una pèrdua sobtada real.

El títol de la novel·la ‘Aprenent a parlar amb les plantes’ és molt inspirador.
Em va costar molt trobar un títol. Volia que reflectís el fet de morir en un moment que no toca per llei de vida i aleshores jugava amb les paraules mort i primavera, però hi ha grans títols que les contenen. Va ser un dia en una llibreria. Buscava regals de Nadal i volia un calendari. N’hi havia un de plantes molt bonic penjat al apartat de jardineria i em vaig començar a fixar amb els títols dels manuals. Aprendre a parlar amb les plantes amaga la idea de reinventar-se i tirar endavant. No pretenia ser críptica però gairebé ningú l’entén! Algunes de les traduccions l’alteren o el canvien, cosa que no em molesta gens.


Com va aparèixer Paula Cid en el seu imaginari literari?
Tenia clar que volia una dona amb un còctel mental prou important per fer-la defallir en la seva coherència. Algú introvertit, un pel distant, antipàtica i tot en alguns moments per fugir d’una protagonista amable  amb la que s’hagués acabat el tema més ràpidament. La Paula fa un exercici impressionant d’adaptació a la seva nova realitat. No volia una altra nina trencada pel dol i prou, volia una dona com gairebé totes les que conec, que no responen gens al model de dona que ens venien abans des de la ficció. Les dones som extremadament independents a l’hora de llepar-nos les ferides.

I la decisió de fer-la neonatòloga?
Havia de tenir una feina totalment vocacional, i vull pensar que la medicina ho té això. L’especialitat va venir a posteriori, ja havia escrit força pàgines quan vaig descobrir la neonatologia que de cop i volta ho va vestir tot amb el significat i la simbologia correctes. Néixer i lluitar per sobreviure i en alguns casos morir, van de la mà en aquesta especialitat.

La protagonista pateix un doble dol o pèrdua, la mort de la seva parella però sabent que hores abans de l’accident ell l’havia deixat.
Sí, com et deia abans, havia de passar pel sedàs el meu estat d’ànim i per allunyar-me de la meva pèrdua i poder escriure sobre altre sentiments més enllà de la tristesa hi vaig afegir un altre dol: la pèrdua de la parella.

Davant de la pèrdua, Paula no suporta el sentiment de pena que provoca en el seu entorn.
No, jo tampoc. Hi ha una diferència essencial entre la pena i la compassió. La pena implica que els que escolten estan millor que tu, i malgrat voler ajudar, són conscients que la tragèdia t’ha passat a tu i no a ells, no reps la calidesa que possiblement necessites, en canvi, amb la compassió, el que escolta es posa en el lloc de l’afectat. El terme compassió ve del grec i significa patir junts. De fet el budisme ha fet d’aquest sentiment la seva actitud espiritual pròpia.

A la novel·la veurem com la Paula assegura ‘El meu dolor és meu’.
Sí. Tendim a pensar que les maternitats, les paternitats, les depressions, les pèrdues, els desamors…que totes les experiències extremes que viuen els altres tenen unes mateixes pautes que podem analitzar d’una manera universal, però cada experiència és única. Cada dolor és únic.

La novel·la és molt més que una història sobre la mort i el dol.
Sí, jo la prefereixo defensar com una novel.la de vida. La pèrdua de fet, és una part indestriable de la vida. És la història d’algú que cau i s’aixeca reiteradament  per aprendre a caminar de nou.

El lector serà testimoni de com la Paula afronta la nova situació on apareixen les relacions sexuals.
Sí, volia buidar la novel.la de tots els clixés més nostàlgics i omplir-la de detalls hiperrealistes. Tenint en compte que perd la parella quan només té 40 anys no podia obviar una cosa tan humana com la sexualitat o el desig, que diria que són dues mostres d’estar viu, o el que és el mateix, el més allunyat de la mort.

Una novel·la de mentides i autoenganys.
Diria que les persones en general mentim i ens mentim constantment en l’intent de trobar-nos o de crear-nos una identitat que ens complagui i ens acosti als altres. Intentem millorar-nos a través de la mentida. La Paula fa servir la mentida per recuperar la dona que era abans. No vol ser la dona que ha perdut algú.

Ha comentat en diverses ocasions que la novel·la no és autobiogràfica però en canvi sí que comparteix alguns trets amb la Paula.
Tots els que escrivim compartim trets amb els personatges que creem. Per desgràcia amb la Paula hi comparteixo el dolor per algú molt estimat.

Es parla d’una escriptura terapèutica. Ho ha estat ‘aprenent a parlar amb les plantes?
No, definitivament. Des de que tinc ús de raó, llegeixo i escric per aprendre a estructurar el pensament i explicar-me a mi mateixa el que no entenc, i per teràpia jo entenc que hi ha un objectiu de cura, cosa que no ha tingut lloc durant l’escriptura de la novel.la. Sí que és veritat però, que les hores invertides en l’escriptura d’aquesta novel.la s’han convertit en un parèntesis per reflexionar sobre la pèrdua.

Aprendre a parlar amb les plantes és la primera novel·la’ després de publicar un recull de relats a ‘Anatomia de les distàncies curtes’.
Quins han estat els principals reptes d’escriure relats a escriure una novel·la?
La Paula ha estat el repte. La Paula necessitava l’espai d’una novel.la per poder desenvolupar-la com a personatge. La brevetat d’un conte no era suficient per ella. És un gran personatge. Em vaig enamorar d’ella a l’instant i li vaig voler dedicar totes les pàgines. El format novel.la em permetia dibuixar-li una biografia detallada que fa que sigui qui és i actuï com actua. De totes maneres, crec que he sabut conservar algunes característiques dels contes com l’estructura desordenada, el fet de deixar-ho tot una mica desdibuixat amb quatre traces i que sigui el lector qui acabi desplegant la imatge sencera.


Com afronta una nova publicació? Repte davant de l’expectativa dels lectors?
De nou, si m’aturo gaire a pensar aquestes coses em plantaria aquí. M’espanta molt el soroll. Procuro concentrar-me en dues coses: gaudir molt escrivint i estar a l’alçada de les editorials que han apostat per mi.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here