1 Flares 1 Flares ×

L’autor de ‘La mala dona’ i ‘L’any de la plaga’ presenta a L’Illa dels Llibres ‘Farishta’ la seva cinquena novel·la

Entrevista i fotos Jordi Milian

Ara fa deu anys que Marc Pastor publicava Montecristo (Proa) i debutava com a escriptor. Des de llavors ha aconseguit sumar més lectors amb novel·les com ‘La mala dona’,L’any de la plaga’ o ‘Bioko‘ i consolidar una trajectòria literària basada en la barreja de gèneres i convertir-se en un autor molt difícil d’encasellar.

La coctelera Marc Pastor torna a funcionar amb ‘Farishta’ incloent ingredients com el thriller, la ciència-ficció, el misteri i l’aventura.

Farishta, una jove d’origen afganès de divuit anys rep una important oferta per part de l’empresa Iefremov-Strugatski per viure durant quatre anys a les illes Clarke.
L’han contractat per fer d’intendent i per atendre a les famílies riques que viuen en un complex d’illes privat a la Polinèsia francesa, on se’ls ha garantit que podran educar els fills sense cap risc i allunyats de la resta del món.

A partir d’aquest moment Marc Pastor se centrarà en el gran tema de la novel·la i fer-nos la pregunta sobre Què seríem capaços de fer si volguéssim tenir fills?, Fins a on voldríem arribar? i Quins serien els nostres límits? Marc Pastor ofereix un punt de vista interessant com és la visió de la persona adoptada i fer visible els seus sentiments.

Aquest any fa deu anys de la publicació de la teva primera novel·la ‘Montecristo’ Quin balanç en fas?
Com a escriptor estic molt satisfet perquè són cinc novel·les escrites en deu anys i crec que no està gens malament. Ara miro enrere i veig ‘Montecristo’ com el fill petit.
Ara potser l’escriuria d’una altra manera però no penso fer-ho. La veritat és que no penso fer com George Lucas.

Sobretot es tracta d’anar aprenent novel·la a novel·la i potser per això canvio de gènere per intentar posar-me reptes i no avorrir-me. Sempre intento fugir de l’avorriment.

Amb tot aquest temps has anat consolidant una carrera com a escriptor i sumant cada vegada més lectors.
Em vaig fer escriptor perquè volia ser famós i ric però està clar que per a un escriptor que escriu en català és molt complicat (riu).

La progressió de lectors, no puc dir que hagi estat lenta, però sí que ha estat constant i el més important és que després es converteixen en lector fidels . No m’interessa gaire aconseguir molts ‘followers’ amb una novel·la determinada i que després ja no em llegeixin.

Per sort, a cada novel·la se sumen lectors i m’ho demostren a través de comentaris a les xarxes i això ajuda a seguir escrivint.

Les teves novel·les han estat traduïdes a altres idiomes i fins i tot has arribat a fer presentacions a la BBC.
Si això m’ho comentes ara fa deu anys no m’ho crec. Són petites o grans fites que et donen una satisfacció enorme. Un fet important és que es publiqui una novel·la teva en anglès tenint en compte que entrar el mercat anglosaxó és molt complicat, perquè només compta amb un 2% de traduccions.
No només això, sinó que a més la novel·la funcioni arribant a una segona edició i que gràcies a això s’aconsegueixi publicar a Nova York.
Abans et comentava que volia ser escriptor ric i famós, però fora de conyes, el meu somni era escriure i explicar històries que després pogués veure a les llibreries. I en definitiva que la gent llegís les novel·les i s’ho passés bé. La meva fantasia, deu anys després ha estat realitzada i fins i tot sobrepassada.

I fins i tot adaptacions al cinema
Aquest és el següent pas i a l’abril comença el rodatge de L’any de la plaga, tot i que he vist que els productors estan per Arizona. La veritat és que no sé que deuen estar fent allà però jo només he participat en el guió de l’adaptació.

Prefereixes implicar-te més en el rodatge?
Implicar-me en la producció no perquè crec que no em pertoca. Jo ja he fet la meva tasca, que és escriure la novel·la i he col·laborat fent alguna reescriptura del guió de Miquel Ibáñez retocant sobretot alguns diàlegs, però res més.
Sí que em faria il·lusió fer algun ‘cameo’ però si que m’excita molt veure la novel·la al cinema i no m’importa que facin algun canvi respecte al que he escrit.

A Bioko vam viatjar a l’illa de Fernandoo Poo i ara tornem a unes illes de la Polinèsia francesa. Què tenen d’especials les illes?
Hi ha diferents motius pels quals he escollit les illes. Les meves tres primeres novel·les formen part d’una trilogia on tractava el que més m’agradava en la meva infància que són nazis, psicòpates, vampirs i extraterrestres.
A partir d’aquí em vaig proposar fer la trilogia de les illes que vaig iniciar amb Bioko ambientada a l’illa de Fernadoo Po i ara amb Farishta em trasllado a la Polinèsia francesa en unes illes inventades que anomeno les illes Clarke i la següent serà a Madagascar.

El que realment em fascina de les illes és l’allunyament del món que pateixes tant físic com psicològic. Els tres mesos que vaig viure a Madagascar vaig tenir aquesta sensació.

Una illa pot ser un lloc paradisíac però que també es pot convertir en una presó.
Les illes també tenen unes regles pròpies i necessiten d’elles mateixes per continuar existint. Les illes funcionen molt diferent del lloc on vens i t’has d’adaptar.
A Bioko era una presó literalment que s’utilitzava per a presos polítics i a Farishta aquesta presó és més simbòlica. A la protagonista li fan un contracte de quatre anys on no pot sortir de l’illa. El que sembla un paradís on pots arribar a guanyar molts diners i viure en una illa paradisíaca es pot convertir en el teu pitjor malson.

L’acció de ‘Farishta’ se situa l’any 1993. Per què has escollit aquesta data?
La data segueix el mateix raonament que les illes. Necessitava la desconnexió respecte el món exterior i això avui en dia és gairebé impossible. Quan vaig estar tres mesos a Madagascar enmig d’una selva tropical jo tenia connexió 3G.
Volia que el personatge de Farishta visqués a l’illa però que sobretot estigués desconnectada del món exterior.
Tot i que hi havien uns grans telèfons mòbils i fax l’any 1993 no existia la hiperconnexió d’avui en dia.
Podries trobar alguns avançaments tecnològics però encara estaven a les beceroles de la societat de la comunicació que vivim en aquests moments. A més, em fascinava molt reviure l’època quan jo era adolescent i recordar les converses sobre música, la Mtv, Sputnik, els videojocs o els ordinadors com l’Amiga 500.

 

Farishta és la novel·la més llarga que has escrit fins ara tot i que inicialment havia de ser un relat curt.
Havia de ser un relat curt i quan li vaig explicar a la meva dona li va agradar molt. La meva agent literària em va dir que havia de ser una novel·la i vaig pensar a fer una novel·la curta.
Com estava en un procés d’adopció i tenia encara dos o tres anys abans de viatjar a buscar el meu fill, pensava que tindria prou temps per escriure la novel·la curta. Però llavors em vaig trobar que la idea i motor de la història era molt llaminera i que s’havia de desenvolupar molt més.
Quan va arribar al moment de l’assignació de l’adopció portava la meitat de la novel·la i la veritat és que em va anar molt bé
Perquè abans del viatge tenia unes idees que estava plasmant a la novel·la però després de fer el viatge i ser pare, vaig descobrir l’altra cara de la paternitat i ho vaig poder incorporar a ‘Farishta’.

Aquesta és la novel·la més personal de Marc Pastor?
Absolutament que ho és i sens dubte és la més íntima tot que a les meves novel·les sempre hi escric coses personals que després les vaig disfressant.

A ‘La mala dona’ explicava la meva experiència quan vaig patir una cardiopatia i en el moment que gairebé palmava vaig veure el monitor com es posava a zero. Fins aquell moment era la novel·la més personal però sempre disfresso aquesta realitat

El que m’interessa és fer novel·les d’aventures, suspens i intriga on el lector no pugui para de llegir.
En definitiva el que vull és que la novel·la pugui esgarrapar temps als estímuls d’agafar el telèfon, mirar els missatges o pensar en quina sèrie estan fent en aquests moments a la televisió.

També ajuda a captar l’atenció amb els girs argumentals.
L’ofici es guanya amb els anys i veus quines són les tècniques que t’ajuden a captar l’atenció del lector. No m’agrada que sigui una tècnica ja establerta i el que vull aconseguir és sorprendre i en el moment en què et sents còmode llegint et faig un ‘dribling’ i vaig a una altra banda.
Normalment a les meves novel·les hi ha dos o tres trencaments d’aquest estil però amb Farishta en poden haver-hi entre sis i set. És la novel·la amb més girs i fins al darrer moment no saps que passarà. Faig com George RR Martin i ser el protagonista de la novel·la no és cap garantia de res i no vol dir que acabi la història bé.

Molts dels personatges protagonistes fins ara eren homes i ara decideixes posar-te en la pell d’una dona.
Eren novel·les de testosterona i els meus protagonistes eren masculins. Tret d’en Víctor Negro, la resta són personatges durs i volia canviar una mica aquesta dinàmica. Sé que també em llegeixen dones i volia proposar-me el repte de fer una mirada femenina. Aquest ha estat el repte més difícil de ‘Farishta’, ficar-me en la pell d’una jove afganesa de 18 anys adoptada per un general rus, però també ha estat divertit.
Els reptes són divertits i com més complicat és aquest repte el resultat, si ho aconsegueixes, és més satisfactori.

L’adopció i el desig de tenir fills és un dels temes que apareixen a la novel·la.
Bàsicament és la pregunta de quin preu estàs disposat a pagar per tenir fills i que vols arribar a sacrificar.

La novel·la arrenca de la meva experiència en l’adopció on et preguntes que vols fer per ser pare o mare, però també de l’experiència de tota la gent que he conegut durant aquest procés sigui per una adopció o una invitro que han arribat a moure cel i terra i gastar-se tots els diners per tenir fills. Sembla mentida que una cosa tan natural i vegades sigui tan difícil
Aquest sacrifici és el que m’interessava exposar i també el punt de vista dels nens que són els grans oblidats. Sempre les histories estan explicades pels pares i no pels nens.

Preguntes com Qui sóc, d’on vinc i quins són els meus pares? Són preguntes que es poden fer els nens. Aquests dubtes estan presents a la novel·la amb una Farishta amb aquestes inseguretats però que també fos forta.

Els nens adoptats són molt forts i són una mena de supervivents perquè en els primers anys de vida han hagut de lluitar molt. Normalment han estat abandonats o han perdut els seus pares i han lluitat molt per arribar on són.

Coneixem la història de Farishta a través del seu diari personal de la Farishta però també a través d’altres elements com imatges, informes mèdics, cartes o correus.
Aquí l’editorial s’ha portat molt bé perquè els he demanat molts detalls. El tronc de la novel·la és el seu diari on pots llegir quins són els pensaments i sentiments d’una noia de 18 anys a la Polinèsia però allà on no hi arriba ella utilitzo actes oculars de la policia de París, informes d’avaluació psicològica i altres elements per arribar a jugar amb textures diferents.

Tens la seva visió però també la visió del que passa al voltant

La música juga un paper molt important a la novel·la amb banda sonora pròpia amb cançons de Nirvana, Madonna, Guns and Roses.
Farishta és una història d’amor paternofilial o maternofilial però també és d’amor romàntic amb una relació entre Farishta i en Manse.

La relació arrenca com una atracció sexual pura. Recordem que ella és una noia de divuit anys i ell és un noi guapo de trenta amb molta experiència i tots dos no tenen res més a fer a l’illa.
Una història de dos mons molt diferents i contraposats i la manera que tenen de comunicar-se és a través de la música però no els hi agraden les mateixes cançons. A ell li agrada Nirvana, Sonic Youth i ella Madonna, Cindy Lauper, Pet Shop Boys.

Aquest diàleg musical jo el veig com un diàleg entre dos mons diferents que podem arribar a entendre’s gràcies a la música. Hi ha un moment de la novel·la que Farishta diu que Nirvana són molt sorollosos i molt depriments i que no està per escoltar música depressiva ell li respon que si un dia ella l’escolta cantant Cindy Lauper és que les coses estan molt malament.
A través d’entendre el que li agrada a l’altre és com s’aniran entenent com a persones.
Està clar que no puc fer un musical perquè és una novel·la però potser és una ‘Fa Fa land’.

Sí que hi apareix un tema inèdit i especial
Quan vaig escriure la novel·la un dels personatges que viu a l’illa és una estrella de rock super famós i vaig escriure una lletra per una cançó. Amb Xavi Serrano dels Palance li vaig proposar que em fes una cançò a l’estil de The Killers i a finals del 2016 va fer ‘Away away’. És una cançó que es pot descarregar a montecristo.cat i és gratuïta.

Les novel·les que has publicat són diferents però deixes un marge al lector perquè trobi certes relacions i ‘cameos’ d’anteriors personatges com per exemple en Víctor Negro que ha fet la suposada traducció de la novel·la del rus.
De fet Víctor Negro surt als agraïments com traductor i els agraïments són com una mena d’avançament de novel·les futures.

I fins aquí pots llegir…
Exacte. Jo tinc molt clara la història d’en Víctor Negro el protagonista de ‘L’any de la plaga’ i segur que més endavant el tornarem a trobar. També apareixen les companyies de Woodsboro Fields Co de Bioko. Surten coses de Bioko que potser semblen a l’atzar però que està connectat amb anteriors i futures novel·les.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here