Martí Gironell analitza ‘Venjança’ d’Andreu Claret
Era l’any 2008 que Andreu Claret s’estrenava com a novel·lista amb El secret del brigadista (Columna) i ja llavors es va posar en la pell d’una dona, concretament, de la néta d’un brigadista nord-americà que havia estat a la batalla de l’Ebre. La Bàrbara Stein arribava a la Fatarella per descobrir el secret del seu avi.
Ara, aquest any 2017 Claret ha escrit Venjança (Columna) un thriller trepidant al voltant d’un text presumptament d’Hipàtia d’Alexandria que podria provar l’existència d’una conxorxa destinada a qüestionar la història del cristianisme. I per fer-ho s’ha tornat a posar en la pell d’una dona.
Aileen O’Neill és una advocada, que fuig del seu passat de maltractaments a Milwaukee i es refugia a Alexandria- on Claret hi ha viscut i treballat set anys – per escriure , com ell, una novel·la, però l’assassinat del seu amic antiquari ho canviarà tot. Diu O’Neill en un moment de la novel.la que busca venjar la mort de l’amic per potser rescabalar-se de tota la violència que ha vist, que ha patit. Ella que porta escrit a la cara que va patir maltractaments.
Com Hipàtia. La matemàtica, astrònoma i filosofa pagana que havia gosat plantar cara al patriarca d’Alexandria i que va pagar car el seu atreviment. “Cap religió nova no s’ha imposat mai sense sacrificis” llegim en un capítol. Hipàtia va morir escorxada per una turba d’extremistes cristians ordenada pel patriarca cristià.
El paper de les dones en l’antiguitat, el maltractament ara i abans, les creences i els extremismes que porten a emprendre accions radicals i, de vegades, com si fossin actituds religioses, incomprensibles. Agafin aire perquè en necessitaran. I les lectors som testimonis de les peripècies d’ O’Neill que, com Hipàtia s’enfronta als homes i al poder i a l’Església i als serveis secrets israelians, nord-americans i vaticans, a grups ultracatòlics extremistes i a les seves pròpies pors.
En un altre moment d’aquest thriller apassionant llegim que Hipàtia és de les poques dones que ha passat el sedàs d’una història garbellada pels homes. L’única considerada digna de figurar entre els uomini famosi. O’Neill no arriba l’altura de l’heroïna alexandrina però lluita durant tota la novel.la per retrobar-se a si mateixa en un món que clama venjança però que està necessitat de perdó. Perquè per mi més que venjança, la novel.la busca i dóna voltes al perdó perquè “es pot demanar perdó fins i tot sense tenir culpa o creient que un mateix no la té però afligint-se pel mal dels altres” reconeix la mateixa O’Neill que admet que “jo defenso els que creuen en Déu no una institució que es resisteix a demanar perdó”.
Serem conscients que amb dos mil anys d’història no s’han aconseguit curar totes les ferides del conflicte entre pagans i cristians del segle cinc. I , qui sap, si potser uns documents de fa disset segles poden tenir conseqüències avui en una regió on la història i l’arqueologia tenen sempre una gran càrrega política, on totes les religions d’aquesta terra vénen d’un mateix tronc i totes han maldat per ser la més autèntica però no dubten a defensar-se mútuament si és necessari. Un trencaclosques que es va posant en ordre a mesura que avancem per a novel.la. El ritme és trepidant i les reflexions ens assalten al costat d’Aileen O’Neill de l’oasi de Siwa a Sharm el Sheikh i de Roma a Cràcovia passant pels carrers d’Alexandria, una ciutat que ha esdevingut un món per Claret perquè se l’ha estimada amb bogeria.
Claret a través de la seva protagonista escriu “Penso en la meva novel.la i en la dificultat d’utilitzar la història d’aquesta ciutat per comprendre la d’avui.. Com si el seu passat només fos llegenda, memòria, nostàlgia” i en què potser més que venjança calgui perseguir el perdó.
Martí Gironell
