L’Illa dels Llibres gràcies a Edicions La Campana us ofereix els primers capítols de la novel·la ‘La desaparició de Stephanie Mailer’ traduïda per Imma Falcó, la nova novel·la de Jöel Dicker, l’autor de ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert.

L’autor suís continua amb la seva formula de l’èxit basada en ingredients propers al thriller amb trames que atrapen al lector.

L’autor de la novel·la ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert i ‘El llibre dels Baltimore‘ publicarà el 21 de juny ‘La desaparición de Stephanie Mailer‘ (Alfaguara).

La novel·la ens situa a la nit del 30 de juliol de 1994 l’afable població d’Orphea, assisteix a l’obertura del festival de teatre. Però l’alcalde  s’endarrereix i mentrestant, Samuel Paladin recorre els carrers buits buscant a la seva dona, fins a trobar el seu cadàver davant la casa de l’alcalde. A l’interior, tota la família ha estat assassinada.

Jesse Rosenberg i Derek Scott són els dos joves policies de Nova York que resolen amb èxit el cas, però vint anys més tard, en la cerimònia de comiat de la policia a Rosenberg, la periodista Stephanie Mailer anuncia que Dereck i Jesse es van equivocar d’assassí, tot i que totes les proves l’assenyalaven com a autor dels fets.
Mailer afirma posseir informació clau i dies després de l’anunci, desapareix.

LLEGEIX ELS PRIMER CAPÍTOLS

Sobre els fets
del 30 de juliol del 1994

Els habituals dels Hamptons, a l’estat de Nova York, són els únics
que estan al cas del que va passar el 30 de juliol del 1994 a Orphea,
una petita i elegant ciutat costanera.
Aquell vespre Orphea inaugurava el seu primer festival de teatre, i
el certamen, d’abast nacional, havia atret un públic considerable.
A mitja tarda turistes i locals ja havien començat a congregar-se
al carrer principal per assistir als nombrosos actes organitzats per l’ajuntament.
Els barris residencials havien quedat tan buits de gent que tenien un aire de ciutat fantasma: no es veia ningú passejant per les voreres, ni parelles als porxos, ni criatures patinant pels carrers, ni gent al jardí… Tothom era al carrer principal.
Cap a les vuit, al barri desert de Penfield, l’únic senyal de vida era
un cotxe que solcava lentament els carrers abandonats. L’home que
anava al volant escrutava les voreres amb una lluïssor de pànic als
ulls. No s’havia sentit mai tan sol al món. No hi havia ningú que el
pogués ajudar. No sabia què fer. Buscava desesperadament la seva
dona: havia sortit a córrer i ja no havia tornat.

El Samuel i la Meghan Padalin eren dels pocs habitants que havien
decidit quedar-se a casa aquell primer dia de festival. No havien aconseguit
entrades per a la funció inaugural –la gent havia assaltat les taquilles–,
i les celebracions populars del carrer principal i la zona del
port esportiu no els feien ni fred ni calor.

Cap a última hora, a les 18.30, la Meghan havia sortit a córrer,
com cada dia. Tret del diumenge, en què concedia al seu cos un petit
respir, feia el mateix circuit cada dia de la setmana. Sortia de casa i pujava
pel carrer Penfield fins a Penfield Crescent, que feia un semicercle
al voltant d’un petit parc. Allà s’aturava i feia una sèrie d’exercicis
–sempre els mateixos– a la gespa. En acabat, tornava cap a casa pel
mateix camí. En total trigava tres quarts d’hora exactes. Cinquanta, si
alguna vegada s’allargava amb els exercicis. No trigava mai més d’això.

A les 19.30 el Samuel Padalin va pensar que era estrany que no
hagués tornat encara.
A les 19.45 va començar a neguitejar-se.
A les 20 ja anava amunt i avall del menjador, incapaç d’estar-se quiet.
A les 20.10 ja no aguantava més i va agafar el cotxe per sortir a donar
un tomb pel barri. Li va semblar que la manera més lògica de procedir
era refer el recorregut habitual de la Meghan, i això és el que va fer.
Va agafar el carrer Penfield i quan va arribar a la cantonada amb
Penfield Crescent va girar. Eren les 20.20. No hi havia ni una ànima.

Es va aturar un moment per observar el parc, però no hi va veure
ningú. Fins que, quan ja havia tornat a arrencar, es va adonar que hi
havia alguna cosa a la vorera. En un primer moment li va semblar
una pila de roba, però de seguida va veure que es tractava d’un cos.
Va sortir corrents del cotxe amb el cor que semblava que li volgués
sortir del pit: era la seva dona.

Quan parlés amb la policia el Samuel Padalin explicaria que al principi
va pensar que devia ser un desmai per culpa de la calor. Fins i tot
un atac de cor. Però quan es va acostar a la Meghan va veure la sang
i un orifici a la part posterior del crani.

Va començar a cridar demanant ajuda. No sabia si quedar-se al
costat de la seva dona o córrer a picar a les portes de les cases perquè
algú truqués a urgències. Se li havia enterbolit la vista i li feien figa les
cames. Finalment els crits van alertar un veí d’un carrer paral·lel, que
va trucar a urgències.
Al cap de pocs minuts la policia acordonava el barri.
Un dels primers agents que hi va arribar va ser qui, quan va voler
establir el perímetre de seguretat, es va adonar que la porta de casa de
l’alcalde, just al costat del cos de la Meghan, estava entreoberta. En
acostar-s’hi, intrigat, va comprovar que estava esbotzada. Va desenfundar
l’arma, va pujar d’un salt les escales i va avisar de la seva presència.
No hi va haver resposta. Així que va empènyer la porta amb el
peu va veure el cadàver d’una dona estès al passadís. Es va afanyar a
demanar reforços i va començar a avançar lentament amb l’arma a la
mà. A la dreta, en una petita sala d’estar, va descobrir, horroritzat, el
cos d’un nen. I a continuació, a la cuina, el de l’alcalde, en mig d’un
bassal de sang, també assassinat.
La família sencera massacrada.

PRIMERA PART
Als abismes

Desaparició d’una periodista
DILLUNS 23 DE JUNY – DIMARTS 1 DE JULIOL DEL 2014

JESSE ROSENBERG
Dilluns 23 de juny del 2014
33 dies abans de la funció inaugural del 21è festival de teatre d’Orphea
La primera i última vegada que vaig veure la Stephanie Mailer va ser
quan es va colar a la petita recepció que em van preparar en ocasió de
la meva marxa de la Policia Estatal de Nova York.
Aquell dia una multitud de policies de totes les brigades s’havien
congregat sota el sol del migdia, mirant cap a la tarima de fusta que
es muntava sempre en les grans ocasions a l’aparcament de la seu regional
de la Policia Estatal. Jo era dalt de la tarima, al costat del meu
superior, l’inspector McKenna, que havia sigut el meu cap durant
tota la meva carrera i m’estava cobrint d’elogis.
–El Jesse Rosenberg és un jove capità de policia, però es veu que
té pressa per tocar el dos –va dir l’inspector, cosa que va provocar les
rialles de la concurrència–. Qui m’havia de dir que marxaria abans
que jo. És que la vida està mal feta: tothom desitjant que jo marxi, i
no hi ha manera; i el Jesse, que tothom voldria que es quedés, se’ns
en va.
Tenia quaranta-cinc anys i me n’anava del cos serè i content. Després
de vint-i-tres anys de servei havia decidit agafar la pensió que em
pertocava i dedicar-me a un projecte molt important per a mi des de
feia molt de temps. Em quedava encara una setmana de feina, fins al
30 de juny. En acabat, s’obriria un nou capítol de la meva vida.
–M’enrecordo del primer cas rellevant del Jesse –va continuar
l’inspector–. Un quàdruple assassinat esgarrifós que va resoldre d’una
manera brillant quan no hi havia ningú en tota la seva brigada que el
considerés capaç de fer-ho. Aleshores era un policia molt jove encara.
A partir d’aquell moment tothom va entendre de quina pasta estava
fet el Jesse. Qualsevol persona que hagi tingut relació amb ell sap que
és un investigador com n’hi ha pocs, fins al punt que crec que puc
afirmar que és el millor de tots nosaltres. L’hem batejat com el «Capità
100%» perquè ha resolt tots els casos en què ha participat, cosa
que el converteix en un investigador únic. És un policia admirat pels
seus companys i un expert a qui sempre s’ha d’escoltar que ha fet de
professor a l’acadèmia durant molts anys. Deixa’m que et digui una
cosa, Jesse: fa vint anys que et tenim tots enveja.
Es van tornar a sentir rialles entre els presents.
–No hem entès gaire de què va aquest nou projecte, Jesse, però et
desitgem molt bona sort. Sàpigues que et trobarem a faltar, que el cos
de policia et trobarà a faltar, i sobretot que les nostres dones et trobaran
a faltar, ara que ja no se’t podran menjar amb els ulls a les festes
del cos.
Una salva d’aplaudiments va celebrar el discurs. L’inspector em va
abraçar amistosament i vaig baixar de la tarima per anar a saludar
tota aquella gent que havia tingut el detall de venir, abans no s’abraonés
tothom sobre el bufet.
En un moment que em vaig quedar sol em va abordar una dona
molt guapa, de trenta-i-pocs anys, que no recordava haver vist mai.
–¿Així que vostè és el famós «Capità 100%?» –em va preguntar,
tota coqueta.
–Això diuen –vaig fer jo somrient–. ¿Que ens coneixem?
–No. Em dic Stephanie Mailer. Soc redactora de l’Orphea Chronicle.
Ens vam donar la mà. Llavors em va dir:
–¿Oi que no li sap greu, que li digui «Capità 99%»?
Vaig arrufar les celles.
–¿Que potser insinua que no he resolt algun dels casos que he
portat?
En lloc de respondre a la meva pregunta, es va treure de la bossa
una fotocòpia d’un retall de diari de l’Orphea Chronicle de l’1 d’agost
del 1994 i me la va donar:

QUÀDRUPLE ASSASSINAT A ORPHEA:
L’ALCALDE I LA SEVA FAMÍLIA, ASSASSINATS
Dissabte al vespre l’alcalde d’Orphea, Joseph Gordon, la seva esposa i
els seu fill petit de 10 anys van ser morts a trets a casa seva. La quarta
víctima es diu Meghan Padalin, 32 anys. La jove, que en el moment
del crim havia sortit a córrer, va tenir sens dubte la desgràcia de presenciar
els fets. Va ser assassinada a trets en mig del carrer, davant de
la casa de l’alcalde.

Per il·lustrar l’article hi havia una foto meva i del meu company en
aquella època, el Derek Scott, a l’escenari del crim.
–¿On vol anar a parar? –li vaig preguntar.
–Aquest cas no el va resoldre, capità.
–¿Què s’empatolla?
–El 1994 es va equivocar de culpable. He pensat que li agradaria
saber-ho abans de deixar el cos.
En un primer moment em vaig pensar que era una broma pesada
dels meus companys, però de seguida em vaig adonar que la Stephanie
parlava molt seriosament.
–¿Que potser està investigant pel seu compte? –li vaig preguntar.
–En certa manera sí, capità.
–¿«En certa manera»? Si vol que m’ho cregui m’ho haurà d’explicar
una mica millor.
–Li estic dient la veritat, capità. Ara mateix he quedat amb una
persona que em permetrà obtenir-ne una prova irrefutable.
–¿I qui és, aquesta persona?
–Capità –em va dir, enriolada–, jo no em mamo el dit. No hi ha
cap periodista que es vulgui arriscar a perdre una exclusiva així. Li
prometo que quan sigui el moment compartiré les meves troballes
amb vostè. Mentrestant, li voldria demanar un favor: que em permeti
accedir al dossier de la Policia Estatal.
–Això que vostè diu que és un favor a mi em sembla més aviat un
xantatge! –vaig replicar–. Primer ensenyi’m vostè què ha trobat,
Stephanie. L’afirmació que fa és molt greu.

–En soc conscient, capità Rosenberg. I precisament per això no
vull que la Policia Estatal m’avanci per la dreta.
–Li recordo que està obligada a compartir qualsevol informació
sensible que tingui amb la policia. Ho diu la llei. Podria ordenar un
registre del seu diari.
La Stephanie va semblar decebuda amb la meva reacció.
–Què hi farem, «Capità 99%»… –es va lamentar–. Em pensava
que li interessaria, però veig que deu estar pensant ja en la seva nova
vida i en aquest nou projecte que ha esmentat l’inspector en el seu
discurs. ¿De què es tracta? ¿De restaurar un barco?
–No n’ha de fer res –vaig respondre jo, molt sec.
La Stephanie va arronsar-se d’espatlles i va fer el gest d’anar-se’n.
Jo estava convençut que era un farol. I, efectivament, al cap de poques
passes es va aturar i es va girar cap a mi.
–Tenia la resposta davant mateix dels seus ulls, capità Rosenberg.
I no la va saber veure.
Jo em sentia entre molest i intrigat.
–Em sembla que no la segueixo, Stephanie.
Llavors va aixecar la mà i me la va posar a prop de la cara.
–¿Què hi veu, capità?
–La seva mà.
–Però jo li estava ensenyant els dits –em va corregir.
–Doncs jo estic veient la seva mà –vaig replicar, sense entendre
què volia dir.
–Aquest és el problema –va fer–. Que ha vist el que volia veure, i
no el que li estaven ensenyant. És el mateix que li va passar per alt fa
vint anys.
Van ser les seves últimes paraules. Se’n va anar i em va deixar amb
aquell enigma, la seva targeta de visita i la fotocòpia de l’article.
En aquell moment vaig veure que al bufet hi havia el Derek Scott,
el meu antic company, que ara es dedicava a vegetar al si de la brigada
administrativa, i vaig córrer a ensenyar-li el retall de diari.
–Fas la mateixa cara, Jesse –em va dir somrient; li havia fet gràcia
ensopegar amb aquella relíquia–. ¿Què volia, aquella noia?

–És periodista. Segons ella al 94 la vam cagar. Afirma que no vam
resoldre el cas i que ens vam equivocar de culpable.
–¿Què? –va fer el Derek, amb la boca oberta–. Quina parida.
–Ja ho sé.
–¿Què t’ha dit, exactament?
–Que teníem la resposta davant dels ulls i no la vam saber veure.
El Derek s’havia quedat de pedra. Tot i que aparentment allò l’havia
trasbalsat tant com a mi, va decidir treure-s’ho del cap.
–No em crec res –va remugar, finalment–. Només és una periodista
de segona fila que vol fer-se publicitat gratis.
–Potser sí –vaig fer jo, pensatiu–. O potser no.
Vaig escrutar l’aparcament i vaig veure la Stephanie pujant a un
cotxe. Em va saludar amb la mà i em va cridar:
–Ja ens veurem, capità Rosenberg.
Però no ens vam tornar a veure.
Perquè aquell mateix dia va desaparèixer.