0 Flares 0 Flares ×

Aguilar ha rebut el Premi Carlemany amb la novel·la ‘Wolfgang’ (Columna)

JORDI MILIAN

Endinsar-se en la ment d’un nen no és una tasca fàcil i menys sí aquest és superdotat, apassionat per la música, perfeccionista, poc sociable i amb un perfil emocional dífícil. Laia Aguilar encara ho complicat una mica més i presenta a un jove Wolfgang d’11 anys que se li acaba de morir la mare i de cop i volta ha de conviure amb un pare que ha estat absent durant tota la seva existència.

El personatges de ‘Wolfgang’  que ens ofereix Laia Aguilar ens podria recordar a d’altres protagonistes literaris com en Guillem de la novel·la ‘Un fill’ d’Alejandro Palomas o en Christopher de l’obra ‘El curiós incident del gos a mitjanit’ de Mark Haddon.

 

Com valores rebre el Premi Carlemany?
Amb molta il.lusió. Va ser una gran sorpresa saber que havia guanyat. No m’ho esperava. Però el que més m’agrada d’aquest premi és la composició curiosa del jurat…

El fet de ser joves entre 14 i 16 anys el deu fer especial.
Exacte. Són adolescents de diferents instituts d’Andorra que escullen lliurement la novel.la guanyadora. Sense imputs, sense favoritismes, sense coaccions. M’agrada pensar que aquest públic ha connectat d’alguna manera amb el personatge. I dic “m’agrada” perquè m’interessa especialment connectar amb el públic adolescent. Un públic que perd lectors cada dia i que hem de recuperar si volem tenir lectors en el futur.

Què creus que ha pogut captivar més als joves lectors de la història del Wolfgang?El personatge i la seva evolució. Crec que tots tenim alguna cosa de “Wolfgang” a la nostra vida. Algun punt d’excel.lència i algun punt d’imperfecció. “Wolfgang” es mostra d’entrada com un personatge prepotent (de bufetada!) però que evoluciona i deixa pas a la tendresa i la fragilitat.
Wolfgang”, en part,  és una cuirassa. Una mena de personatge. No ho som tots, una mica, a la vida, de personatges? Suposo que aquestes “diferents capes del personatge”, són el que més haurà interessat als joves lectors.

Com va sorgir la història del Wolfgang?
Em van explicar una anècdota que em frapar. Un nano adolescent es donava cops de cap contra una paret cada cop que treia un 9’5 a un examen de mates. No acceptava no ser un 10. No tol.lerava la frustració. Aquesta anècdota real em va donar peu al personatge de ficció que vaig traslladar al meu propi món. El meu nen tindria 11 anys. Seria un superdotat i un bon pianista. Li agradaria fer llistes de coses impossibles, averiguar com es viatja a Neptú i altres dèries molt estrafalàries… Però sobretot, sobretot, seria un nano fràgil i trencat per dins. Aquesta combinació m’interessava com a punt de partida. Tot això escrit en clau d’humor, és clar!

Per què vas decidir que el protagonista fos un noi d’11 anys superdotat?
Els 11 anys em semblen simbòlics. Crec que és aquell moment vital en que comences a deixar de ser un nen per començar a ser un adolescent. És un moment d’impàs, de fer-se preguntes, de desequilibri…

Vaig decidir fer-lo superdotat perquè sento un gran interès per tot allò que suposa “una diferència”. M’atreia entrar en la ment d’algú dotat d’una gran intel.ligència, d’algú que ens oferís un nou i sorprenent punt de vista… I encara m’agradava més ficar-me a la seva pell i escriure des de la primera persona. Això em permetia expressar amb sinceritat els seus desitjos, obsessions, manera de veure el món…

Té un coeficient de 152 molt superior a la mitjana però aquesta intel.ligència el converteix en una persona molt solitària.
Sí. La intel.ligència és una virtut però en aquest cas l’aïlla del món. El Wolfgang no entén el món i el món no l’entén a ell. És com un peix fora de l’aigua. Una mena “d’outsider”. En el seu cas, tot passa pel sedàs de la racionalitat… Però… i les emocions? On queden? Quan Wolfgang aprengui a emocionar-se, a sentir, a perdonar… podrà començar a encaixar dins d’aquest món.

El protagonista té un perfil emocional complicat, amb poca empatia i poc sociable.
Sí. El personatge rebutja tot el que té a veure amb les emocions. Per aquest motiu és zero empàtic i li costa molt la relació amb els altres. Tot això té a veure amb un bloqueig (un secret familiar) que es descobreix a les últimes pàgines del llibre. Sempre dic que aquesta novel.la és un viatge interior. Wolfgang i el seu pare viatgen a París i viuen tot tipus d’aventures. Però el viatge que m’interessa més és l’intern. Wolfgang viatja a l’interior de sí mateix i acaba diseccionant les seves pròpies emocions. És un viatge cap a la comprensió d’un mateix.

Malgrat el seu do per la música és incapaç d’acceptar la frustració.
No pot suportar no ser un 10. No pot suportar no ser el millor. Quin patiment, oi? Per aquest motiu ha de menystenir els altres i anomenar-los “Sota cents” (persones amb un coeficient intel.lectual per sota del cent) o “Esponges” (l’animal menys intel.ligent del món aquàtic). Amb aquesta carta de presentació… qui voldria ser amic d’ell? No ho té fàcil. I això que el nen és un pianista extraordinari.

A la seva manera demana ajut però els adults no l’acaben d’entendre.
La seva actitud desafiant i irreverent és una manera de demanar ajuda. Però és clar, quan insultes i menystens a algú, és difícil que aquest algú t’acabi ajudant… Això és el que li passa al personatge. Vol demanar ajuda i no sap com fer-ho. Vol ser estimat i no sap com fer-ho. Vol vol, vol… però en comptes d’això només mostra ràbia i ironia cap al món. Abans he explicat que la novel.la està escrita en clau d’humor.
Doncs bé, l’humor, en aquest cas, m’anava bé per amagar una sèrie de sentiments que el personatge es nega a acceptar. La ironia, en aquest cas, és una cuirassa.

Com creus que tracta la societat els superdotats?
En general, crec que la societat tracta malament i amb exclusió les minories. Tant si es tracta de nanos superdotats, com de nanos amb Tdh, problemes mentals, que van amb cadira de rodes o de qualsevol tipus. La societat posa etiquetes. Crea estereotips. I aleshores és molt difícil sortir d’aquí dins. En aquesta novel.la intento trencar la idea del superdotat estereotipat. Wolfgang acaba entenent que és molt més “normal i corrent” del que es pensava alhora que tots tenim un punt d’excel.lència o de raresa que ens fa “diferents”. Posar la gent en sacs és el més terrible que ens pot passar com a societat. Aquest tema m’enerva.

En Wolfgang és un noi molt intel.ligent i un dels seus somnis és convertir-se en un gran pianista. La música actua com a evasió de la realitat.
Sí. La música actua en molts moments com a evasió però també com a refugi dels seus sentiments. Quan està trist o se sent sol, recorre sempre a la música. De fet, Wolfgang relaciona en tot moment la música amb la seva mare. I la mare, que va morir, és la part bona, i sana, i enyorada de la seva vida… La mare és la partitura.

La mort de la mare, l’aparició d’un pare absent i un secret familiar ho canvia tot.
Exacte. La novel.la comença quan la mare del nen mor i li toca anar a viure amb el desconegut del seu pare. La nova relació Wolfgang-pare es converteix en una bomba de rellotgeria. Wolfgang no vol convire amb ell i només planeja fugir de casa i anar-se’n a la millor Acadèmia de música del món (a París). Veurem que aquest desig de fugir del pare no és res més que una fugida dels seus propis sentiments.

I d’altra banda hi un secret familiar que ens atrapa i ens obliga a fer-nos preguntes. Què li amaguen, al Wolfgang? Què hi ha darrera d’aquesta família? Quin secret terrible no li han explicat mai?  La resposta és a les darreres pàgines del llibre…

La novel.la vol ser també una crítica al món adult?
En part, sí. Crec que el món adult és l’autèntic responsable dels estereotips. Són molt més capaços els nens d’acceptar la diferència que no pas els adults.  Crec que en general comprenem poc i ens costa posar-nos a la pell de l’altre. Tothom parla molt del concepte “empatia” però no sé fins a quin punt l’apliquem del tot. El que està passant ara amb els refugiats per exemple, no es tracta d’un tema d’estereotips, també? Por a la diferència. I sobretot: por a acceptar la part diferent d’un mateix.

Els adults tendim a etiquetar a tothom però les persones evolucionen com el protagonista de la novel.la.
Sí. Estic convençuda que els adults evolucionem igual que ho fa el personatge.  Penso que és important que els personatges no siguin estereotipats i evolucionin. I ara penso en alguns personatges protagonistes femenins. Sense voler, la literatura, el cinema o la televisió (sobretot aquests darrers) s’han omplert de personatges protagonistes femenins molt estereotipats. Crec que això és un error i que els autors no ens ho podem permetre. No fem cap favor a les dones, ni als homes, ni al món. És un retrocés en tots els sentits. Hauríem de tenir una mena de radar que ens digués: “Personatge protagonista esteriotipat? Metralleta!”.

Però Wolfgang sí que etiqueta a les persones pel seu coeficient i les anomena una “sota cent”.
D’entrada sí. El personatge comença etiquetant a la resta de mortals anomenant-los “sota cents”, “esponges”, “físics”… però acaba entenent que les persones són molt més complexes i profundes del que d’entrada es pensava. I sorprenents! Les persones sovint tenim reaccions sorprenents. I imperfectes! Les persones som deliciosament imperfectes. El Wolfgang té una colla d’imperfeccions que el fan un personatge extraordinari…

Una de les manies del Wolfgang és fer llistes de coses impossibles.
Sí. Les llistes són la seva necessitat de tenir-ho tot controlat, apuntat. Però com tu dius, són llistes de coses impossibles. Així que són una contradicció en si mateixa. Wolfgang necessita fer llistes per tenir el món sota control però alhora en aquestes llistes hi diu que vol viatjar a Neptú…o convertir-se en el millor pianista del món a qui tothom aplaudirà… La contradicció interna del personatge queda palesa a les mateixes llistes. En el fons, són llistes irreals, estrambòtiques.

El fet de ser guionista t’ajuda alhora d’escriure?
Sí. Crec que n’he tret coses bones, del fet de ser guionista. No entenc la gent que desprecia la televisió i diu que tot el que s’hi fa és una porqueria (Una etiqueta més!) Jo no ho veig així. Per mi, a la televisió s’estan fent bones sèries que aporten estructures narratives interessants i a tenir en compte. Igual que ho fa el món del còmic o el videojoc, per exemple. Així que de tant en tant, també es poden trobar bones històries a la televisió

Què has après de les sèries de televisió on ha treballat?
Crec que tres coses importants. La primera, la idea d’intentar atrapar al lector des de les primeres pàgines. La segona, el sentit visual. Necessito “filmar-me” l’escena al cap abans de començar a escriure-la. Per quina porta entra el personatge, com va vestit, quina cara fa… I la tercera, el sentit del ritme. Dit d’una altra manera: no es pot avorrir el lector. Això és un crim. I això, en el meu cas, segur que em ve de la tele!

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here