El guanyador de 50 Premi Recvll de Narració Joaquim Ruyra amb ‘L’altre costat del mirall’’ (Pagès editors) analitza a L’Illa dels Llibres el darrer recull de relats.
L’andorrà Iñaki Rubio aposta fort pel gènere del relat i demostra el seu domini amb ‘L’altre costat del mirall’ on aconsegueix transformar fets quotidians protagonitzats per gent normal i corrent, afegint elements fantàstics i humorístics.
Els seus relats no deixen indiferent el lector i sap donar en el moment adequat el cop d’efecte necessari perquè el relat agafi un nou impuls i trajectòria.
La vida es veu molt diferent a l’altre costat del mirall i l’escriptor andorrà ho sap molt bé.
Després d’aconseguir el 50 Premi Recvll de Narració Joaquim Ruyra, Iñaki Rubio es consolida com un dels valors literaris que cal tenir en compte.
Com es veu la vida a l’altre costat del mirall?
En un mirall les coses es veuen igual, però a l’inrevés. Si passem a l’altre costat del mirall, veurem la mateixa vida, però amb una perspectiva diferent. En aquesta banda vivim una vida bastant convencional, dominada pels paràmetres de la lògica racional i, poc o molt, mirem de ser persones com cal, gent normal. I malgrat que intentem construir-nos una identitat individual definida, tots acabem assemblant-nos els uns als altres perquè en el fons ens fa por que ens considerin un “bitxo raro”.
En canvi a l’altre costat del mirall podem ser més lliures i imaginatius, podem ser nosaltres mateixos i plantejar-nos la vida com un joc. Aleshores potser descobrim que el paio que ens espia des de l’altre costat no només se’n fot de nosaltres i les nostres impostures sinó que és molt més interessant del que ens pensàvem. En el fons tot depèn de com ens ho mirem.
S’hi sent còmode amb aquesta perspectiva?
No només m’hi sento còmode sinó que em sembla imprescindible per poder sobreviure. La vida ja és prou dura per prendre-se-la massa seriosament i aquesta mirada creativa, lliure i irònica ens permet descobrir les escletxes de la realitat per on evadir-nos de la rutina, dels maldecaps i de les crisis.
Només així podem adonar-nos que el dia a dia també pot ser fantàstic i divertit. I el que jo hi trobo a l’altra banda del mirall és la literatura. D’alguna manera tot el que escric sorgeix des d’aquesta perspectiva.
Tot i que cada relat pot resultar autònom, ‘L’altre costat del mirall’’ presenta històries basades en fets quotidians que vostè aconsegueix transformar.
En efecte, la majoria de contes del llibre plantegen situacions quotidianes perquè m’interessa parlar de la vida real i que el lector s’hi pugui sentir identificat. En un conte curt només tens la primera pàgina per captivar el lector, i jo vull que el lector arribi al conte, que hi entri i que s’ensumi que allà dins hi trobarà alguna cosa seva. I en general, com dius, en gairebé tots els relats m’agrada trencar amb el guió preestablert, amb les idees preconcebudes i provocar una fractura amb la manera convencional de veure la vida quotidiana.
Aquesta realitat aconsegueix transformar-la afegint elements fantàstics i humorístics.
Incloure elements fantàstics amb tota naturalitat en el marc de la vida quotidiana em serveix per qüestionar una visió racionalista i excessivament tancada d’entendre la vida, excloent la imaginació, per exemple, que sembla que hagi caigut en desgràcia i que tingui mala premsa però que és inherent a la condició humana: sense la capacitat d’imaginar no seríem qui som, ni hauríem arribat on som ara.
A banda d’això em sembla interessant reflectir algunes rutines a les quals ens hem acostumat i a les que ja no hi parem atenció però que en el fons són una mica absurdes o ridícules, com la necessitat d’aparentar o les nostres dèries amb els aparells tecnològics.
També inclou l’humor
I en el llibre l’humor és fonamental perquè he intentat tractar temes que normalment són seriosos però abordant-los amb humor, desdramatitzant. Malauradament, avui en dia, tal com va el món, és més fàcil fer plorar que fer riure i l’humor és una eina molt poderosa que et permet fer crítiques ferotges, tant a la societat com a l’individu, i és indispensable justament per poder canviar la perspectiva.
La majoria dels personatges dels relats busquen sobretot canviar de vida o de rutina però es troben atrapats.
És cert que es troben atrapats, encallats en algun punt de la seva vida. D’alguna manera el mirall els retorna una imatge que no els agrada i els obliga a mobilitzar-se. I m’agradaria que el llibre també actués com un mirall amb els lectors, que s’hi sentissin reflectits i els fes pensar en la seva pròpia manera de veure i de viure la vida, no en un sentit grandiloqüent, sinó la vida diària, la rutina, el dia a dia.
El relat de la nostra vida l’anem fent cada dia, de mica en mica, sovint sense pensar-hi, i potser a vegades sense adonar-nos-en, ens perdem i acabem arribant a espais vitals on no et trobes a gust, i aleshores et demanes “i jo què hi foto aquí?”.
En molts dels seus contes utilitza la ironia. Aquest seria un ingredient bàsic?
Sí, com et deia abans amb l’humor, la ironia i l’autoironia són fonamentals en la literatura (i en la vida) per evitar la solemnitat, la grandiloqüència, la sobreria a la qual tot sovint ens empeny l’ego. I també per despullar les impostures permanents en les quals vivim. Malgrat que la ironia només sembla un recurs, en realitat em serveix per anar descobrint on s’amaga allò que és autèntic.
La reflexió també és una important dels seus relats que solen convidar a pensar.
Doncs sí, m’agradaria definir aquests contes com relats que fan riure però que també fan pensar. Si no fos així, per a què serveix la literatura? La literatura t’ha d’aportar alguna cosa, ha de ser el detonant d’alguna cosa.
Si un llibre no et remou, si no et fa rumiar o no et fa moure cap a alguna banda, aleshores no és un bon llibre. O no és un bon llibre per a tu.
Decideix jugar a casa i ambienta la gran majoria dels relats a Andorra.
Sí, i amb això me la jugava una mica perquè dit així la gent es pot fer una imatge equivocada i creure que serà un llibre localista i costumista. Però això no m’interessa i les històries que explico crec que poden succeir en qualsevol lloc, i ens haurien d’interessar igual, tant si passen a Barcelona com a Andorra.
Per altra banda et diré que jo retrato una Andorra suposadament poc literària, que és l’Andorra actual, repassant alguna de les seves contradiccions com que és un país de muntanya però que en pocs anys s’ha transformat radicalment i en el dia a dia s’hi viu amb el ritme precipitat i vertiginós d’una ciutat contemporània. O que és un país petit ple de contrastos i quan passes la frontera, si t’hi fixes bé, pots descobrir dues o tres Andorres diferents, superposades.
Es considera humanista de vocació i de formació. Com ho trasllada a la seva literatura?
Alguns dels temes d’aquest llibre, per exemple, són la incomunicació, la por a la soledat, els prejudicis i vull creure que el lector s’aturarà a pensar en com superar l’individualisme i el pes del propi ego per valorar com apropar-se i entendre honestament l’altre. Crec que més que mai cal reivindicar valors com l’alteritat, l’empatia i el coneixement.
Guanyador del Premi Joaquim Ruyra de narració en el marc de la 50ena edició dels Premis Recvll .
El procés d’escriure aquest llibre va ser molt intens: va ser acabar-lo i presentar-lo al premi, convençut que era un recull potent. Després passaven els mesos i pensava que m’havia precipitat, que hauria d’haver paït millor el llibre, deixar-lo reposar i quan em van trucar jo ja m’havia fet a la idea que no hi havia gaires possibilitats perquè és un llibre que té un cert risc, que a causa del to lleuger i humorístic pot ser llegit d’una manera molt trivial. Però vaig tenir sort i el jurat va comprendre la dimensió d’aquests contes. Això em demostra que en literatura has d’arriscar. La literatura és risc.
Si mirem la llista de guanyadors del premi trobem a Montserrat Roig, Carme Riera o Jaume Cabré que van guanyar el premi en els seus inicis literaris. Què suposa rebre aquest guardó?
Que un jurat que sempre ha estat independent t’atorgui un reconeixement com aquest és, indubtablement, una palanca per tenir una mica més de visibilitat en aquest món de les lletres. Per a un autor poc conegut, que va per lliure, que escriu contes i els escriu des d’una suposada perifèria (els centralismes són terribles), aquesta distinció és fonamental per anar avançant i fent-me un espai.
El premi Recull serveix per descobrir noves veus narratives. Fins a on li agradaria arribar?
Jo no vull posar-me límits. A mi m’agradaria arribar al màxim nombre de lectors possible, per explicar-los les històries que vull explicar i escriure-les amb l’estil que a mi em sembla. Ara bé, avui ja no n’hi ha prou de fer bons llibres. La comunicació en el món editorial és imprescindible, és fonamental per arribar als lectors. Però aquest és un territori difícil on intervenen molts factors que no pots controlar.
Què l’hi aporta el relat?
El relat és el gènere bàsic, gairebé inherent a la condició humana: per entendre el món, per apropiar-se’l, els éssers humans sempre ens hem construït un relat de la realitat. I si t’hi fixes, aquest relat condiciona una manera determinada d’entendre la vida. Per mi segueix sent la meva manera d’endreçar el món, de posar-hi ordre i fer-me’l meu.
Literàriament el relat és un gènere en el qual em trobo molt còmode. L’altre costat del mirall és el meu segon llibre de contes, a part tinc un web on de manera periòdica penjo contes curts i continuo amb aquest gènere que imposa la concisió, l’exactitud, la condensació i la intensitat. Va molt amb la meva manera de ser.
La literatura catalana ha destacat sempre per comptar amb bons autors de relats i contes però malgrat aquesta tradició les editorials publiquen poques novetats d’aquest gènere?
És curiós perquè, si fa un moment dèiem que la literatura és risc, no sé si podem dir el mateix del món editorial. Diuen que és un gènere poc comercial però si els contes són bons, a la gent li agraden molt i crec que els relats s’adapten molt bé a la nostra manera de viure contemporània, sempre amb poc temps i amb una vida molt parcel·lada.
Si cada dia només tens una estona per llegir, un conte pots començar-lo i acabar-lo de cop. Però és el peix que es mossega la cua: si no es publiquen gaires llibres de contes, els lectors no els poden comprar, i els mitjans de comunicació i els llibreters no els poden recomanar: és evident que tractant-lo així mai serà un gènere comercial.
A part, em sembla que als contes els passa el mateix que a l’humor, que gairebé sempre ha estat present en la literatura catalana però mai ningú no se l’ha pres massa seriosament. I crec que l’humor és una cosa molt seriosa.
Amb quins ingredients ha de comptar un bon relat?
Els relats han de ser intensos i contundents, no haurien de deixar-te indiferent. Un bon conte ha de tenir diferents capes, diferents nivells de lectura i és bo que un conte s’hagi de rellegir per gaudir-lo plenament, assumint i comprenent els detalls que potser et passen per alt a la primera lectura. I sempre procuro plantejar-me el conte com un joc amb el lector, una mena de partida d’escacs en la que jo deixo unes pistes, indicis que inevitablement porten al final, a un desenllaç que pot ser sorprenent però que, en tot cas, ha de ser coherent amb la resta del conte, ha de ser una síntesi de tot el que has dit abans. A més m’agrada que el final del conte quedi ben tancat, però que aquest final tancat li obri al lector una via per passar a l’altre costat del mirall.
Quins són els límits del relat?
Els contes haurien de funcionar com mons autònoms, independents, petites bombolles de sentit. Han de ser com fragments d’una vida, llambregades furtives que tenim ocasió de fer a la vida d’un personatge i les seves circumstàncies. I per això em sembla que els contes funcionen bé quan responen a aquesta idea d’unitat: un tema, un personatge, un temps i un conflicte. Amb totes les capes que vulguis, però amb aquesta unitat de sentit.
Allargar els contes innecessàriament amb històries secundàries que no aporten res substancial em sembla que és més apropiat per a una novel·la, i quan m’ho trobo en un conte em sento enganyat, sento que el relat es desinfla, que perd força. De fet, explorar els límits entre el conte i la novel·la és un tema que m’interessa molt i que he tractat en els meus llibres: la pregunta -el repte- és si un llibre de contes pot ser llegit com una novel·la fragmentària.
A l’altre costat del mirall es nota certa influència de Pere Calders. Què opina i quins serien els seus referents?
La Marta Rojals em deia que els contes de L’altre costat del mirall eren com d’un Calders transportat a l’era d’Internet. És una definició que m’agrada molt. La resta de referents es veuen al llibre: abans parlàvem de les capes i del joc que m’agrada fer amb el lector i una manera és anar-hi posant referències literàries de forma més o menys subtil.
El repte és que no molestin qui no les enxampi, que gairebé ni les vegi. En canvi, per a qui decideixi seguir aquest rastre de molles literàries li ha de fer gràcia anar repassant clàssics de la literatura: hi trobarem Lewis Carroll, Cervantes, Nabokov o J.V. Foix entre molts altres. Ep, i també Kubrick.
