Opinió: El poeta José Luis Garcia Herrera analitza el Dia Mundial de la Poesia

 

GARCIA HERRERADes del meu humil punt de vista, crec que el dia de la poesia hauria de ser cadascun dels 365 dies de l’any. Està molt bé que hi hagi un dia a l’any en el que celebrem i homenatgem la poesia, però la millor manera és gaudir-la cada dia i no deixar que sigui una data fixa en el calendari la que ens obligui, en certa manera, a reivindicar la seva existència.

No és pas cap tasca difícil acostar-se a un llibre de poemes, obrir-lo per una pàgina qualsevol i llegir el poema que ens brinda l’atzar.
Un poema pot ser molt poca cosa o pot ser-ho tot. Un vers, tan sols, pot fer canviar el nostre món i, per tant, canviar-ho tot al nostre voltant en unes breus ratlles. Podria semblar impensable que unes quantes paraules poden causar una commoció d’aquestes conseqüències, però un poema no es mesura per la seva longitud, o per la seva precisió formal, i sí per la seva intensitat, per la capacitat de remoure els fonaments de la nostra manera de entendre la vida que vivim o desitjaríem viure.

            És una empresa difícil definir què és la poesia, doncs tot el que afecta els sentiments està fora de qualsevol norma que pugui establir regles que unifiquin un significat unitari. Per tant, fugiré de qualsevol definició acadèmica per explicar el que la poesia engloba dins dels seus versos. Afortunadament, cap definició s’ajusta a la realitat de les passions humanes. Afortunadament, totes les definicions donen una idea real de la dificultat de l’empresa.

Possiblement, a nivell literari, va ser la primera manifestació del ésser humà per tal d’expressar uns sentiments que, universals i intemporals, pertanyen a l’essència de la nostra identitat. Poesia i música van unides perquè, en la èpoques dels joglars -per tal d’ubicar-nos en una època en la qual la poesia era un art reconegut i ben apreciat- quan podríem dir que la poesia neix tal com la coneixem avui dia, salvant totes les distàncies, és clar.

El ritme, la cadència, la consonància, era la forma perfecta per tal de memoritzar els textos per una població, aleshores, bàsicament analfabeta. I, malgrat el temps passat i totes les corrents i estètiques literàries i culturals, el ritme i les manifestacions més genuïnes de la condició humana, continuen sent la base de la poesia, del text breu (majoritàriament) que en unes escasses línies ens mostra, de manera clara o de forma tèrbola, les passions que generen, en tots nosaltres, felicitat o tristesa, alliberament o angoixa… I així com accedim a la música de manera oberta i sense prejudicis, només portats pels sons que ens captiven, és com hauríem d’arribar a la poesia, només motivats per tot allò que les paraules ens diuen i els records o emocions que remouen dins nostre, sense cercar raons per entendre-la.

Tota obra d’art ens ha de fascinar, conmoure i fer pensar. Si no és així, potser, podríem afirmar, estem davant d’una obra d’art menor.

dia_mundial_poesia

            La poesia té la virtut (si podem dir-ne virtut) de entroncar els sentiments del poeta amb el lector i crear un fil intemporal d’empatia. Aquesta és una de les seves meravelles, que qui s’apropa a un poema pot fer seves les emocions, els sentiments, les vicissituds del poeta. És llavors, diria, que neix un dels miracles més meravellosos de la literatura: quan el lector fa seu el poema, quan el llegeix i gaudeix com un mirall en el qual es veu reflectit i fa seves, gairebé, cadascuna de les paraules que conformen les estrofes del poema. I un altra virtut de la poesia -i segurament no la última- és la seva mirada calidoscòpica, les diferents interpretacions que es fan d’un poema depenent de la visió, o la manera d’enfrontar-la, del tipus de lector. Aquesta és una de les seves grandeses, que un cop publicat, un cop ha vist la llum pública, el poema deixa de pertànyer al poeta per ser un mirall que reflecteix tantes realitats o somnis com persones reviuen les paraules capturades sobre l’estepa blanca del paper.

            La poesia va ser, per a un adolescent com jo, als catorze anys, la via per expressar davant d’un paper els sentiments amorosos que no era capaç de dir-li a la noia estimada.
Crec que molts hem arribat a la poesia a través d’un amor primerenc, o del desamor, o de la desesperació per un amor platònic i impossible. Va ser llavors quan vaig descobrir que la poesia era la meva manera d’entendre el món, d’expressar els meus sentiments i d’adreçar-me a tothom que volgués acostar-s’hi a les meves paraules. A partir d’aquests inicis vaig anar anotant en petites llibretes, o en folis que avui mostren el perfil groc del pas del temps, tots aquells estats anímics que derivaven en versos que, rellegits avui dia, i amb el pas del temps, em causen certa malenconia i cert pudor.

Va ser als divuit quan vaig descobrir que la poesia per a mi no era una febrada de joventut i que la vida, a través dels versos, era una història d’amor i d’odi que anava en serio. Per això, per aquesta necessitat vital de ser i de viure en poesia, demano que la poesia no sigui flor d’un dia i que la resta de l’any passi a ser una flor seca i arraconada; i sí, que sigui aquesta flor que requereix estima i cures durant tot l’any.

Llegir poesia no sé si ens fa millors, però ens fa estimar allò que tenim més a prop i més nostre: la vida. Per això, i amb el vostre permís, i des de la passió d’un home que ha fet de la poesia la seva manera de ser i de sentir, us demano que feu que cada dia sigui, poèticament parlant, un 21 de març.