Analitzem de la mà de Jordi Sanuy la novel·la ‘La vida dels cossos de Guillem Frontera

La família no s’escull; els amics, sí. I hi ha amistats, teixides amb un fil invisible, que duren tota la vida, com la que mantenen la Paula, en Salvador i en Bernat. Des de ben petits. Al llarg dels anys, s’han vist més o menys, però tots tres saben que sempre poden comptar amb els altres dos. Per qualsevol cosa. Ells són els protagonistes de “La vida dels cossos”, de Guillem Frontera (ArianyMallorca, 1965).

L’eix vertebrador d’aquest triplet d’estima i desig és la Paula Montcada, una dona que gaudeix del sexe sense complexos. Són molts els homes que han passat pel seu llit. Curiosament, però, en Salvador Sans i en Bernat Rave sempre n’han quedat al marge… Amb el Salvador, diplomàtic de professió, els uneix l’amor per tot allò que està relacionat amb l’art, amb la poesia al capdavant. Ell n’està perdudament enamorat. La desitja amb tota la passió del món. Una passió sexual que mai l’ha atrapada a ella. Amic i confessor, però no amant. Tots dos formen part de la burgesia mallorquina. No els falta de res. Una bona part de la passió de la Paula queda reservada per en Bernat, un milhomes de vida turbulenta. Una força de la natura. Un llop voraç que se li ha escapat de les mans les poques vegades que l’ha tingut a prop darrerament. L’atracció física és total.

A mesura que avança la novel·la, la història guanya en intensitat i en violència, amb un final tant brutal com inesperat. Com pitjor ho passa la Paula, sobretot quan està casada amb en Carlos, més necessita l’escalf dels seus dos amics de l’ànima.

En Carlos, fill d’una família molt ben connectada amb el règim, passa de la Falange a l’Opus Dei. Mai s’acaba d’entendre amb ella, incòmode en un entorn religiós molt opressiu. Ell sempre mira interessadament cap a un altre costat. Els nostres personatges, molt ben dibuixats psicològicament, es mouen sobretot per tres ciutats: la Barcelona de la transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca que comença a viure el vertigen del turisme.

El llibre, que està publicat per Proa, fa olor de sexe quasi de la primera a l’última pàgina. N’hi ha 267. Olor de sexe i sensació de vides perdudes, de moments desaprofitats. Per cert, m’ha sorprès que Frontera faci servir la paraula ‘adesiara’ (de tant en tant) molt sovint; no sé si voluntàriament o no.

“S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball del col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Montcada estudiava Medecina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió –ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot enmig de fragàncies orientals”.

Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here