L’escriptora publica ‘La noia de la biblioteca’  per oferir-nos una novel·la ambientada entre els anys 1909 i 1914  per ser testimonis del naixement de la Biblioteca Nacional de Catalunya.


Nuria Pradas 1
Autora de més de 40 llibres per a totes les edats, l’escriptora Núria Pradas presenta novetat amb  ‘La noia de la biblioteca’ (Columna)’. Ambientada en una època històrica complicada i plena de canvis polítics i socials,per descubrir-nos la Barcelona de principis del segle XX, de la mà  de la lluita de dues germanes per construir un futur millor i fugir del seu destí.

La noia de la bibliotecaLa noia de la biblioteca ens situa en una época convulsa i d’agitació popular. Un moment molt llaminer de convertir-lo en novel·la.
I tant! Una época molt llaminera: La Setmana Tràgica, l’anarquisme…Buf!!! Encara que cada época té un encant especial a l’hora de novel·lar.

Per què va decidir-se per aquesta època?
En principi em vaig decidir perquè el 2014 es complien 100 anys de la inauguració al públic de la Biblioteca Nacional de Catalunya i em va semblar un bon punt de partida per escriure una novel·la.

Podem establir-ne alguna relació amb l’actualitat?
I tant. Llegint articles de prensa d’aquells dies em semblava que no havia passat el temps. Desgraciadament, el que es va aconseguir aleshores es va perdre en gran part i tornem a ser en un punt de lluita i reivindicació.

La noia de la biblioteca també es centra en el destí  de les persones.
Sí. Tant la Núria com la Conxa, les dues protagonistas de la novel·la, lluiten aferrissadament per defugir el destí que els ha estat marcat.

Podem arribar a deslligar-nos del nostre destí?
Jo crec, i així ho expresso a la novel·la, que podem lluitar per defugir un destí que no ens és favaroble. Si més no, ho podem, ho hem d’intentar.

La novel·la es centra en la vida de dues germanes, la Núria i la Conxa Solé que  faran la seva lluita per vies oposades.
La Núria ho farà  a través de la cultura i la Conxa a través de la lluita sindicalista. Són dues maneres de veure la vida; dues opcions de viure-la i un mateix objectiu.

Malgrat els camins oposats , les dues germanes busquen el mateix.
Exactament el mateix: un futur millor, però per camins diferents. I encara que ens sembli que les dues se separen mentre segueixen aquests camins, en el fons, crec, l’amor fraternal segueix existint.

La novel·la també reinvidica el paper de la dona.
Sí que ho fa. És un moment de canvi per a la dona en molts aspectes. També en el laboral. En el del paper femení a la societat.

A principis del segle XX existia una consciència sobre el paper de la dona i de canvi dels rols establerts.
I tant! I hi ha tota una literatura que ho demostra. Revistes, articles i la petja que han deixat les dones d’aquella época.

A les seves novel·les les dones sempre tenen un paper destacat i solen destacar per un caràcter fort.
Això em diuen! Jo no prenc la decisió que les dones siguin les protagonistas de les meves novel·les. Però acaben sent-ho.

La novel·la barreja personatges de ficció amb d’altres de reals com Francesca Bonnemaison.
Quina va ser la tasca realitzada per  Francesca Bonnemaison.
Va ser admirable. Francesca Bonnemaison va dedicar tota la seva vida a fer posible que la dona escalés posicions socials, es fes valer a través de la cultura i el coneixement. En ella s’emmiralla la Núria, i, per descomptat, m’hi emmirallo jo alhora d’escriure La Noia de la Biblioteca.

Aquest equilibri entre personatges reals i d’altres de ficcó és complicat de mantenir?
Molt. Jo encara tinc una mica de por alhora de plasmar personatges reals en una obra de ficció. Penso… eren així, com t’imagines, realment?

La novel·la es centra també en el naixement de la Biblioteca de Catalunya Núria Pradas illa dels llibres 2on la protagonista, Núria Solé entrarà a treballar com auxiliar de biblioteca.
Abans ha passat per la Cultura, l’escola de la Dona de la Francesca Bonnemaison. I això li dóna l’oportunitat d’entrar a treballar a la Biblioteca. Una oportunitat d’or per una noia d’origen humil com ella.

La Biblioteca de Catalunya era un projecte molt important  i un dels  somnis de la Mancomunitat. Quins canvis i novetats va portar la Biblioteca de Catalunya?
En primer lloc, va acomplir l’enorme tasca de recollir la nostra cultura escrita i de fer-ho en una institució pública. És a dir, ens va donar l’oportunitat de tenir accés a la literatura, la ciencia, la música , l’art de tot arreu, és clar. Però sobretot a les obres catalanes més importants de tots els temps.

Com era aquella primera  biblioteca?
Es trobava al Palau de la Generalitat i constava de vàries sales: la sala de lectura, la Daurada, la Blava… Aviat es va quedar petita, però les seves instal·lacions eren modernes i el seu funcionament, també.

Què en queda d’aquella biblioteca físicament?
Res. Només un grup escultòric que presidia la sala de Lectura, d’en Llimona, i que es conserva a l’Institut d’Estudis Catalans.

Com a llegat, la seva inauguració va comportar molts canvis i novetats com el sistema de prèstec de llibres.
Una visió nova i europea del que havia de ser una biblioteca oberta als ciutadans. Ara tot això ens sembla natural. Que els llibres es deixin en préstec ens sembla  que ha existit sempre. Però la BNC va ser pionera en moltes coses.

Les biblioteques han evolocionat molt i avui en dia poden ser considerades centres d’oci i cultura més enllà del prèstec de llibres.
Avui vivim la biblioteca d’una altra manera, és clar. Hem passat del silenci de les grans sales a la conversa i canvi d’opinió dels clubs de lectura, per posar un exemple.

La documentació haurà estat important per escriure la novel·la.-Què és el que més t’ha sobtat del que has pogut descobrir durant el procès d’escriptura de la novel·la?
El primer de tot, que m’encarava a una época en què la Biblioteca, físicament, no estaba ni al mateix lloc. I molts altres edificis que surten a la novel·la també formen part del passat. Com ha novel·lista t’has de documentar molt, però també has de saber imaginar una ciutat que ja no existeix.

La novel·la transmet l’amor per la cultura i també als llibres. Qui li va despertar aquesta passió, Núria?
Sens dubte, el meu pare.

Habitualment escriu novel·les per a joves, però amb La noia de la biblioteca, canvia de públic. Per què aquest canvi?
Forma part d’un procés que en el meu cas ha anat d’aquesta manera. Si no hagués guanyat el premi Carlemany, qui sap?, potser no n’hauria sentit la necessitat. El cuquet d’experimentar un altre tipus de literatura.

Repetirà l’experiència?
D’això n’estic segura!