‘Pep, està acostumat als elogis i creu fermament en què l’elogi debilita’ assegura el periodista català a l’entrevista realitzada a a L’illa dels Llibres.
Martí Perarnau ha estat testimoni durant un any, del dia a dia de Josep Guardiola com a entrenador del Bayern de Munic.
‘Herr Pep’ (Roca editorial), narra el primer any de Guardiola entrenant a l’equip alemany i ens acosta al perfil de l’entrandor català que viu amb obessió el món del futbol.
Perarnau ha estat un dels pocs privilegiats que ha pogut accedir als entrenaments, les tàctiques i les decisions per poder profunditzar en la personalitat de Pep Guardiola.
Com va decidir escriure un llibre sobre Guardiola?
Havia escrit fa uns anys un llibre sobre la metodologia de la Masia , de Barça i pensava en escriure un segon, però no acabava de trobar el tema adient.
Va ser quan el Bayern de Munic va anunciar el fitxatge de Josep Guardiola com a entrenador, que vaig pensar que podria ser un bon tema.
En un principi, pensava en escriure des de l’exterior, però quan vaig proposar el tema a Guardiola em va autoritzar veure-ho des de dins, fet que enriqueix molt més el llibre.
Per què Guardiola va accedir a aquesta proposta tenint en compte que quan estava al Barça no concedia entrevistes.
No ho sabría dir amb rotunditat. Guardiola no ha canviat el criteri que tenia al Barça i segueix sense concedir entrevistes i fer els entrenaments a porta tancada a més de les quatre rodes de premsa habituals. L’única excepció ha estat per la publicació d’aquest llibre.
Sembla que quan li vaig proposar la idea, ell va recordar una conversa amb el seu amic David Trueba, on li deia que era una llàstima, no haver enregistrat amb unes camares les xerrades prèvies de les finals de la Champions o altres moments.
Llavors, Guardiola li va comentar que no posaria mai una càmara al vestidor, perquè seria molt agressiu pels jugadors.
Segurament, que devia pensar, que una persona en un raconet, potser no era tan agressiva com una càmera i per això va fer una excepció amb mi.
Hi havia alguna condició prèvia?
Només una condició i era no comentar fora del vestidor el que passava, com per exemple, explicar les tàctiques, les alineacions o filtrar determinats fitxatges,
Lògicament, em vaig retirar com a col·laborador de determinats mitjans, perquè no cap tenia sentit que pogués veure el que passava i després participés en una tertúlia on s’analitzes l’estat del Bayern de Munic.
O deia la veritat i estava fent una malifeta a qui m’havia concedit aquest privilegi o havia de mentir i fer veure que no en sabia res.
Per tant, vaig decidir no participar. Aquest era l´únic compromís, no comentar el dia a dia a cap lloc i explicar-ho després al llibre.
En Pep em va dir ‘escriu el teu llibre, critica el que vulguis, és la teva opinió’. [pullquote]En Pep em va dir ‘escriu el teu llibre, critica el que vulguis, és la teva opinió’.[/pullquote] De fet, no ha volgut saber mi del que anava a escriure.
El llibre comença amb un sopar a Nova York amb Garry Kaspàrov, Xavier Sala i Martín i Josep Guardiola.
Xavier Sala Martin i Kaspàrov són molt amics i van fer una trobada amb Pep Guardiola.
En Pep tenia molt d’interès en saber perquè en Kaspàrov s’havia retirat i no tenia cap intenció a tornar a l’alta de la competició ni enfrontar amb el que després seria el campió del món.
Se sentia molt identificat amb el jugador d’escacs amb la qüestió del seu desgast, de la passió, del buidar-se, en definitiva del que li va pasar Guardiola al Barça al quedar-se totalment vuit a causa de seu entusiasme i passió.
De la manera de com afronta el dia a dia de la seva feina, el desgast és molt gran i imagino que patirà el mateix a Munic d’aquí a uns anys.
El personatge de Guardiola va molt més enllà del terreny futbolístic. Com és en realitat Guardiola?
M’he trobat un Pep molt normal i és molt més normal del que s’ha venut o idolatrat. Té bons moments i mals moments amb la seva càrrega de defectes com tenim tots. L’he trobat tal com el veus a la televisió oferint una roda premsa.
Guardiola caurà bé o malament, però no té un personatge creat i en la seva vida privada és diferent. Ell es comporta de la mateixa manera en públic que en privat.
L’ha definit com una persona que dubta i fins i tot poruga.
Com totes persones, també compta amb les seves contradiccions i té diverses cares. Pot ser molt passional i emocional, a vegades pot ser molt fred i en els moments de tensió màxima d’un partit a diferencia de l’entorn, pot ser molt racional.
Ell, com a jugador era poca cosa, molt fràgil i segurament, en aquest sentit era una mica poruc. Necessitava passar la pilota ràpid perquè no l’hi entressis rivals molt més forts i el tiressin per terra.
I ara, com a entrenador, reflecteix això. Sempre vol tenir la pilota i atacar, per estar lluny de la porteria perquè no li marquin gol.
Reflecteix com a entrenador una mica de la seva personalitat quan era jugador, amb les seves pors i els seus dubtes. Pensa molt les coses i per a cada partit i sempre té dues o tres variants tàctiques.
Però quan diem que dubta, sempre ho fa entre diverses possibilitats. Això també té la seva part positiva, perquè com hem vist al Barça i ara al Bayern, en un partit pot canviar de tàctica vàries vegades i molts cops li ha sortit molt bé.
De vegades ha sortit malament, com la derrota del Bayern amb el Madrid a la Champions. Tot i la desfeta, Guardiola va reconèixer que s’havia equivocat.
Guardiola es va equivocar el plantejament tàctic d’aquell partit i, segons em va explicar, abans del primer gol del Madrid ja va veure que no aniria bé. Es va deixar portar per l’entusiasme de l’afició que estaven molt convençuts que havien de sortir a l’atac.
En lloc de sortir a controlar el partit, va sortir a fer el gol des del primer minut i va rebre la gran estomacada.
En el seu historial com a entrenador, no tenia una gran derrota encara, si que havia perdut partits i finals, però mai una derrota com aquella. Es va equivocar i no va trigar gaire a reconèixer-ho. [pullquote]Ell, és molt autocrític i quan jo li comentava, que en determinats capítols jo el criticaria, sempre em deia que per molt que el critiqués no arribaria al seu punt d’autocrítica[/pullquote]. Ell, és molt autocrític i quan jo li comentava, que en determinats capítols jo el criticaria, sempre em deia que per molt que el critiqués no arribaria al seu punt d’autocrítica.
Aquesta autoexigència es pot convertie en obsessió.
Viu pel futbol i no pot ser un entrenador com sir Alex Fergusson i estar més de vint-i-set anys en un mateix club. No és ni millor ni pitjor i té un altre tipus de caràcter. És passional , s’entrega al cent per cent cada dia i es desviu pel futbol.
És una manera de fer i en Pep Guardiola es lliura totalment per aquesta passió pel futbol.
La part negativa, és que al final, et quedes buit com ja li va passar al Barça.
Tenim massa mitificat a Pep Guardiola?
Jo crec que si, i afegiria que potser el tenim mal mitificat. En aquest país no tractem massa bé a les grans persones que realment destaquen.
Tendim a idolatrar-les massa i amaguem els seus defectes, com si no en poguessin tenir. Sembla, com si els hi mencionem els defectes o les critiquem, mai els podrem convertir en catalans universals.
En aquest sentit convindria que amb les persones que fan grans coses, els valoréssim d’un manera molt més normal.
Però els resultats esportius són fantàstics.
En Pep, és un entrenador extraordinari i el seus resultats i el record de com havia jugat el Barça, és inesborrable i el converteix en un dels entrenadors més importants de la història mundial del futbol.
No pretenguem que sigui Superman i no cometi errades com la del Madrid a la Champions. Una certa normalització ens convindria perquè aquestes persones no patissin al costat de la idolatria, l’odi d’altres persones, que no els suporten, perquè són massa venerats.
Seria millor humanitzar el mite?
Si, aquest seria un bon resum del què a mi em costa una mica més d’explicar.
Una de les anècdotes fa referència a la final de Supercoca davant del Chelsea.
Aquest va ser un dels moments que més em xoquen de la temporada, perquè no pots planificar determinats fets.
Pensar que en una final aniràs a pròrroga i a l’últim minut marcaràs el gol de l’empat i just en el moment en què l’estadi està cridant i els hi explicaràs als jugadors una mena conte sobre Manel Estiarte, el waterpolo i de com va llençar 200 penals i no en va fallar cap, això no es pot planificar.
A Guardiola aquestes coses li surten del cor i per això, és capaç a la xerrada prèvia al llançament dels penals explicar als jugadors aquesta història, que els hi transmetrà una confiança en un moment de máxima tensió.
Aconsegueix que els jugadors es relaxin i comencin a somriure i sobretot els hi diu que decideixin el lloc per on tiraran el penal i no ho canviïn per res del món i que repeteixin la paraula gol perquè segur que marcaran el penal.
Tant es val qui el llenci o l’ordre, perquè està convençut que tothom marcarà. I al final van marcar tots i van guanyar la Supercopa davant del Chelsea de Mourinho.
Sap si Guardiola ha llegit el llibre?
Em consta que no. Tinc la sensació que no el llegirà però tampoc n’estic segur. Em dona la sensació pel que he parlat amb ell, que no li agrada llegir coses sobre si mateix. Llegir-se un llibre on ell es pugui veure’s reflectit, no li fa gaire gràcia.
Què creu que opinaria?
Ell, està acostumat als elogis i creu fermament en què l’elogi debilita. Si t’ho creus massa, el dia que et fan una crítica, et fa el doble de mal. Ell, està acostumat als elogis i els encaixa amb molta precaució.
No se com encaixaria el llibre, però jo he intentat ser honest i no he fet un llibre d’elogis cap a ell.
Al llibre es poden despendre les seves grans qualitats i he intentat no explicar-les d’una manera explícita i no dir en cap moment ‘el Pep Guardiola és un geni’ i en tot cas, que siguin el lector els que decideixin si ho és o no.
Però també intento reflectir les seves errades, els seus defectes les contradiccions i he intentat ser molt honest amb això. No se que pensaria Guardiola, però Herr Pep, és un retrat bastant pròxim a com és ell.
