42 Flares 42 Flares ×

L’escriptora narra a ‘A punt d’estrena’ el somni d’una noia que als anys 50 vol ser maniquí  i acaba desfilant pel dissenyador Manuel Pertegaz.

Maria Carme Roca estudi Peretegaz

‘A punt d’estrena’  (Columna) és una novel·la a cavall entre Manresa i Barcelona que narra el somni d’Eulàlia Rovira, una noia que desitja ser maniquí en una època on ser-ho estava mal vist. L’Eulàlia sempre s’ha interessat pel món de la confecció i les circumstàncies la duran a treballar de dependenta als grans magatzems de Can Jorba i a participar en les desfilades i amb el pas del temps la seva cotització va augmentant i acaba sent maniquí de Manuel Pertegaz.

Entrevista i fotografies: Jordi Milian 

portada_a-punt-destrena1-668x1024A punt d’estrena és la novel·la més ambiciosa que ha escrit?
Cada llibre, cada novel·la que escric és un nou repte, una nova ambició. M’agrada pensar, i de fet és el meu objectiu, que la propera encara ho serà més.

I en l’àmbit personal que suposa la novel·la?
Aquest fet em toca molt de prop. La temàtica que fa de fil conductor, el món de la costura, la conec de manera directe, perquè la vaig conèixer i aprendre a través de la meva mare que cosia de meravella. Escriure la novel·la, encara que la història que explico és inventada, m’ha evocat molts records.

La nova novel·la narra el somni de l’Eulàlia Rovira que als anys 50 vol ser maniquí , una professió que llavors estava mal vista.
Que una noia “s’exhibís” no estava ben considerat. Durant aquella època era molt difícil per a una dona desenvolupar-se professionalment. Per aquest motiu hi havia moltes modistes, perquè aquesta era una feina que la societat aplaudia ja que permetia a la dona quedar-se a casa i ocupar-se de la família, que era que el que pertocava a una dona decent; això des del punt de vista franquista, és clar.

L’Eulàlia seria avui considerada una top model?
Segur, i el seu nom apareixeria en tot els mitjans de comunicació. Té totes les qualitats per ser-ho: una figura ideal per ser una model, un rostre atractiu, estil propi, és responsable i treballadora. Les millors marques se la disputarien.

Quina és la diferència entre una maniquí i una model?
Que mentre que una maniquí és només l’instrument per a lluir la roba d’un creador, una model, en canvi, també llueix ella. L’origen de la paraula ens ho aclareix ja que maniquí prové de la paraula holandesa manneken (home petit), figura articulada. De fet, ara quan parlem de maniquí, pensem en un objecte que fa de suport, no en una persona.
El concepte començarà a canviar a partir dels anys seixanta. Abans les maniquins eren anònimes, eren reconegudes en el seu àmbit i prou. Ara, les models són molt reconegudes pel públic en general i marquen tendències.

A l’Eulàlia li vida li somriu professionalment però no en el terreny personal i haurà de fer molts sacrificis per aconseguir el seu somni.
Des de sempre que ha tingut la vida molt complicada. Que de petita fos malaltissa, que tingui uns germans més grans que sovint li van a la contra i, com diu la seva àvia materna, que tingui uns pares que no la saben defensar… són elements que la faran créixer amb inseguretat, una inseguretat que ella voldrà invertir perquè desitja viure en pau, però a nivell afectiu s’equivocarà moltes vegades, precisament perquè es creu amb deute amb tothom.
No podem oblidar l’època: durant el franquisme una dona tenia la llibertat més que acotada. La meva protagonista té un somni i lluitarà el que calgui per aconseguir-lo, però també en pagarà un preu molt alt.


Com és habitual a les seves novel·les destaca el caràcter d’una dona forta i que ha de lluitar contra les adversitats.

Sí, però, he de matissar que, la “meva” Eulàlia, aparentment és una persona fràgil, que dubta, que pateix pors i inseguretats, però com passa sovint amb la mena de persones de tarannà discret i bonhomiós (que passés la infantesa enllitada li resta vivències que l’haurien ajudat a espavilar-se més), quan les circumstàncies se li giren en contra, aleshores treu tota la seva força interior, es creix i se supera, fet que desconcerta força gent del seu entorn que sempre espera que acabi claudicant.

Els anys 50 era l’època on començaven a triomfar els grans dissenyadors.
És el gran moment de l’alta costura que ja va començar a brillar a partir de la dècada dels 40. Si deixem de banda el gran Balenciaga, que és un punt i apart, és el moment estel·lar de: Pedro Rodríguez, Manuel Pertegaz, Asunción Bastida, El Dique Flotante, Santa Eulalia, però també de Carmen Mir, Pedro Rovira, Rosser…

Maria Carme Roca a punt d'estrena

A punt d’estrena també vol ser un homenatge a Pertegaz. Què en destacaria del dissenyador?
En destacaria la constància, l’esperit de sacrifici i el fet que va  pujar del no res, que va anar creixent i consolidant-se a força de treballar moltíssim.

Va arribar a conèixer personalment a Pertegaz?
No, no vaig tenir aquesta sort, però de sempre que li vaig seguir la pista. M’imagino també que influenciada per la meva mare que n’era una gran admiradora.

Però sí que conèixer a Montse Bulnes que durant un temps va ser una de les maniquins de Pertegaz.
A Montse Bulnes li he d’agrair moltíssim que m’aportés informació de primera mà de com era la feina d’una maniquí: la responsabilitat de desfilar en una passarel·la, les hores de proves esgotadores quan Pertegaz creava una peça, el sacrifici que implicava un horari que calia adaptar a les necessitats del creador…
Cal dir, però, que ella pertany a una època una mica posterior a la de la meva protagonista.

L’Eulàlia Rovira, personatge de ficció, excel·leix com a maniquí a finals de la dècada dels 50, mentre que Montse Bulnes ho fa a la dècada següent quan a les maniquins ja se  les començava a reconèixer pel seu nom. Recordem que Montse Bulnes va rebre el títol de  “Maniquí de España” l’any 1968.

Pertegaz comentava que la naturalitat és elegància. Hem perdut aquesta naturalitat?
I tenia tota la raó. No li agradava, per exemple, que les seves maniquins i més endavant models, anessin amb talons alts perquè forçaven la manera de caminar, qualsevol element forçat resta la naturalitat, crea un artifici que és l’antítesi de l’elegància. Pel que fa a si hem perdut naturalitat… Com sempre, hi ha de tot, és una qüestió personal i innata.

Vostè ha definit l’alta costura com una obra d’art.
És que ho és, i no és una cosa que la digui jo només. Hem de pensar que cada peça d’alta costura, és única, no n’hi ha una altra d’igual. És la gran diferència amb el prêt à porter.

La protagonista comença treballant de dependenta als magatzems de Can Jorba, fet que li serveix per reivindicar a certs establiments emblemàtics.
Can Jorba més que uns magatzems van ser “els magatzems”, van ser els més importants de l’època. Eren molt innovadors (van crear la venda per correu, tenien serveis al client al marge de “la botiga” com deien ells, com era el cas de tenir una agència de viatges, una estafeta de correus, cursos de “corte y confección”, programes de ràdio, publicació d’una revista ilustrada…). Els Jorba entenien el comerç des del punt de vista del servei al client.
A banda de Can Jorba, m’ha agradat recrear a la novel·la establiments emblemàtics de l’època alguns dels quals encara tenim la sort que continuen: la pastisseria La Colmena, la cereria Subirà…

Can Jorba va gaudir de la seva etapa d’or i èxit als anys 50. Què representaven aquests grans magatzems?
Les persones hi podien adquirir productes a un preu assequible i de qualitat. La classe mitja i treballadora es podia beneficiar d’aquest establiment que a més, era un gaudi per als sentits: uns aparadors vistosos, una terrassa per a passar-hi una bona estona, assistir a activitats culturals, exposicions…

A Can Jorba també s’oferien desfilades que eren molt diferents de les que feia Pertegaz en el seu atelier.
Molt diferents, és clar, però molt aplaudides. Els vestits, les peces de roba que s’hi exhibien no eren d’alta costura, però estaven ben fets i tenien un preu al qual s’hi podia accedir.

Tan Pertegaz com la nissaga Jorba van començar des de zero els seus negocis.
Per això m’ha agradat parlar-ne, m’agrada la gent que es forja a ella mateixa a partir del no res. El pioner va ser Pere Jorba i Gassó, de Sant Vicenç de Castellet. A partir d’aquí va passar a Manresa i després a Barcelona. I no podem oblidar que van crear una sucursal a Brussel·les l’any 1918.

Maria Carme Roca estudi Peretegaz 02
‘A punt d’estrena’ també és la crònica d’una època amb certs contrastos. Per una banda el glamur de la moda i en una societat marcada per l’església i una situació política complicada.

La postguerra, sobretot la més immediata, és un moment fosc de la nostra història: la misèria, la manca de llibertat i les repressions campaven arreu. Però també és un moment en què la gent vol prosperar, vol brillar, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

La novel·la també ofereix un joc als lectors i ha titulat cada capítol amb referències a la costura i a la moda.
M’ha agradat, m’he divertit en fer aquest joc. D’altra banda és una mostra de la riquesa que tenim de frases fetes i vocabulari que ens vinculen des de temps immemorials al món de la costura. La tradició tèxtil, a casa nostra, és molt important i es remunta a l’època dels ibers i dels grecs.

Passió, intriga, odi…. Ha inclòs a la novel·la molts ingredients del thriller……
Des del començament que el lector es troba amb una intriga: l’Eulàlia Rovira es vol separar del seu marit, perquè  dia que passa descobreix que se li fa més desconegut i inquietant. La novel·la és un thriller costumista.

Ja ha superat els cinquanta títols publicats. A punt d’estrena marca una nova etapa?
M’agrada dir que és el primer dels propers cinquanta. I més que una nova etapa, la continuació d’una trajectòria.

 

FER UN COMENTARI