L’escriptor i periodista publica el llibre número 90 de la seva carrera i aquest any viurà el seu 62è Sant Jordi
Un observador de la vida o un escriptor que camina, recordant els seus viatges a peu arreu de la geografia espanyola, són algunes de les definicions que poden anar molt bé per descriure a Josep Maria Espinàs. Als seus 89 anys encara continua publicant llibres i ho fa amb la seva afinada visió de la vida i un tarannà tranquil però sense descans des de la seva antiga màquina d’escriure.
A ‘La vella capitana’ (Campana), Josep Maria Espinàs reflexiona sobre la mort assegurant en el pròleg haver escrit ‘La vella capitana’ adreçant-se a la mort com a fet natural i quotidià “perquè la mort és, també, un fet vital”.
L’escriptor afirma que ‘morir és dimitir’, però que es tracta d’una dimissió forçosa i que abans, la mort, tenia una presència pública que avui en dia ha desaparegut ‘ ara el mort és traslladar directament, discretament, des de la casa mortuòria fins al tanatori. O des de l’hospital, on el ciutadà ha viscut els seus últims dies o les seves últimes hores” per acabar dient que ‘la mort ja no passeja pels carrers”.
A l’eterna pregunta de si ens agradaria saber quan ens morirem respon que ‘tenim una bona amiga que es diu Ignorància’.
No oblida les converses amb el senyor Temps ”Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no m’ho esperava. Fins i tot quan m’aturo a mirar qualsevol cosa, vostè continua endavant. Recordi, per favor, les caminades que vam fer junts, estàvem molt d’acord. Fins i tot quan jo m’aturava vostè ho feia al meu costat’
No deixar escapar la reflexió sobre la incineració que considera que no es deu per raons higièniques sinó per ‘l’augment dels difunts i la paral·lela reducció dels espais disponibles per anar ampliant els cementiris’ a més d’afegir una raó ideològica’ i poètica que és ‘la possibilitat de recollir les cendres dels difunts’, tot què a Espinàs aquesta darrera opció no li resulta gaire seriós el fet de guardar les cendres d’un familiar en una urna col·locada com un objecte més de decoració.
Si pogués triar una edat, té molt clar que escolliria ‘la seva vellesa d’ara per sempre’ perquè es considera ‘un vell il·lús, perquè voldria continuar sent vell per sempre”.
Josep Maria Espinàs continua sent un savi i un observador que amb la seva senzillesa transmet les emocions més quotidianes i que val la pena seguir llegint.
