Entrevista: Jordi de Manuel avança a L’illa dels llibres detalls de la novel·la ‘Manperel’.

 La novel·la guanyadora de la XXII Premi Pin i Soler  es publicarà el mes de setembre.

La novel·la ‘Manperel’ arrenca del cas real protagonitzat pel matemàtic rus Grigori Perelman  que l’any 2006 va rebutar la medalla Fields i el milió de dòlars del premi amb argumentant que tenia molta feina.

Com de joc de paraules el matemàtic Perelman es converteix en Manperel a la novel·la de Jordi de Manuel. Després de descobir un dels set enigmes del Mil·leni rep  la medalla Fields però ràpidament hi renuncia  i es trasllada amb la seva mare i el seu gos  a una remota illa àrtica.

Jordi de Manuel avança detalls de la novel·la a L’illa dels llibres


L’inici de la novel·la s’inspira en el matemàtic Grigori Perelman. Qui era aquest personatge?

Perelman és un matemàtic rus que va demostrar la conjectura de Poincaré, un dels Set Problemes del Mil·lieni que Henri Poincaré va plantejar fa més d’un segle. Grigori Perelman va penjar una solució impecable a internet i va ser proposat per ser guardonat amb la Fields Medal, la distinció més alta que pot rebre un matemàtic.

El més fascinant era que el matemàtic renunciés a la Fields Medal i al milió de dòlars per haver-la

 Com el va descobrir?
Vaig sentir parlar per primera vegada de Perelman en una notícia que vaig llegir l’agost del 2006 que parlava de la seva descoberta. El més fascinant era que el matemàtic renunciés a la Fields Medal i al milió de dòlars per haver-la guanyat. La seva imatge, la renúncia al guardó i el fet que es retirés de la comunitat matemàtica em va captivar fins al punt que vaig entreveure que podria bastir una història de ficció que a partir del personatge real, que a la novel·la du el nom de Manperel. Evidentment és una obra de ficció i vull deixar ben clar el meu respecte i admiració per Grigori Perelman, pel seu talent i per la decisió que va prendre.

Agafant aquella idea ha escrit Manperel,  Què hi trobaran els lectors a la novel·la ?
Llegiran una història d’un home turmentat i obsedit per una idea científica que el persegueix i que decideix fugir a una petita illa àrtica amb la seva mare i el gos Grisha. A l’illa no hi viu gairebé ningú. Intento generar una atmòsfera: una cabana, pocs personatges i el paisatge de la tundra. Només hi viuen un grapat de persones i pastors de rens durant l’estiu. També hi ha un carter, Kiril Botonov, que al llarg de la novel·la adquireix rellevància. 

 

Arran de la renuncia al premi, Manperel  descobrirà el seu talent…..
La novel·la gairebé a l’inici dóna un petit gir quan Manperel llegeix una carta del seu pare que començarà a rebre gravacions que explicaran qui és i d’on prové el seu talent. Això li plantejarà un dilema important que podria canviar-ho tot i Manperel haurà de prendre una decisió.

La novel·la vol ser també un homenatge als talents amagats?
La novel·la, de fet, no és cap homenatge en concret a ningú. Explora la condició humana, que és el que crec que ha de fer la literatura. Perelman, a la realitat, i Manperel, a la ficció, són talents reconeguts. Potser el talent més ocult està en un altre personatge. Sí que he decidit dedicar la novel·la als talents desapercebuts, que crec que n’hi ha molts que no sabem veure.

‘Manperel’ compta amb elements de ciència-ficció apocalíptica. Com la definiríem?
Aquest és un adjectiu que ha posat algun titular de premsa, però no és apocalíptica en el sentit catastrofista sinó en què hi ha la revelació d’un coneixement ocult. El que pot sorprendre al lector és la manera com aquest es revela. 

Actualment van sorgint autors catalans  que escriuen ciència-ficció  Què en pensa?
Penso que és molt necessari perquè la literatura catalana mereix ser normalitzada, com qualsevol altra literatura del món. Sánchez-Piñol, Torras, Macip, Pastor i Font-Agustí, entre altres, pretigien el gènere.
El fet sociolingüístic al nostre país, que té un bilingüime asimètric, és complex i fa que gèneres en català com la ciència-ficció o la narrativa negra-criminal siguin considerades menors i d’entreteniment.
De tota manera és ben curiós que no siguem conscients que les obres fins ara més traduïdes, i potser més llegides, de la literatura catalana siguin Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo i La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, novel·les que pertanyen indiscutiblement a la ciència-ficció.    

Tot i que ha rebut alguns premis, vostè no és massa  partidari a presentar-se a premis literaris. Què li ha fet canviar d’opinió?
No és exactament així. Sóc deutor dels premis literaris, les meves primeres publicacions estan vinculades a premis petits que convocaven editorials grans i així podia arribar a molts lectors.

Tres somnis blaus, per exemple, la primera de la sèrie de l’inspector Marc Sergiot que combina el gènere policíac amb la ciència-ficció, va guanyar el Premi Valldaura i tres anys després Cabells porpres, també amb Sergiot, el Premi Pere Calders. He guanyat també premi a obra publicada, l’Ictineu i un dels millors premis que un escriptor pot rebre, el Lector de l’Odissea, perquè la tria la fa un consell de 100 lectors de la llibreria l’Odissea de Vilafranca.
Que Manperel, que és una novel·la agosarada i d’un gènere que no està especialment valorat en la nostra llengua, hagi guanyat un premi generalista crec que és un bon senyal per a la literatura catalana.     

Crec que és un punt d’inflexió. Un retorn al gènere fantàstic i a la ciència-ficció que ara em venia de gust. 

Què  suposa la novel·la respecte a les anteriors que ha publicat?
Crec que és un punt d’inflexió. Un retorn al gènere fantàstic i a la ciència-ficció que ara em venia de gust.

El fet que el premi garanteixi la publicació també en castellà obre les portes a altres traduccions… al rus tindria molt sentit, i no ho dic en broma, perquè l’escenari i els personatges són tots d’allà.
Aquest retorn, però, no vol dir que abandoni la novel·la negra (fa molt de temps que estic treballant en la vuitena història de la sèrie de Marc Sergiot), ni les narracions breus, que també duc treballant des de fa temps i m’interessen molt.