Entrevista: Jordi Cantavella ret un homenatge a les Brigades Internacionals a ‘El brigadista’

‘Un homenatge a gent que va lluitar i morir a casa nostra és un fet molt seriós i no sabia si estava capacitat per fer-lo’’

Foto-Jordi-Cantavella

Entrevista de Jordi Milian

L’escriptor Jordi Cantavella s’ha proposat retre un homenatge a les Brigades Internacionals que van lluitar en la Guerra Civil. Cantavella ha canviat el seu registre habitual per oferir-nos una novel·la força emotiva centrada en persones anònimes que van decidir lluitar a favor de llibertat, lluny del seu país d’origen.

Arran del testimoni d’en Raymond, un nord-americà que va participar a la Guerra Civil amb  Brigada Abraham Lincoln, coneixerem les seves experiències al front però al mateix temps ens endinsarem en una història d’amor viscuda en aquella època.
El brigadista (Rosa dels Vents), s’ha convertit en tot un repte per Jordi Cantavella i saldar un deute pendent.

 

Coberta-El-brigadistaAmb la publicació d’El brigadista ha saldat un deute pendent, tenint en compte que sempre havia volgut escriure una novel·la sobre la Guerra Civil?
Cert, era un objectiu que m’havia marcat però em feia molt basarda posar-m´hi. Em feia por cometre errades de documentació, em causava pànic escriure diàlegs amb personatges que havien viscut i a qui respecto enormement… jo estava molt còmode escrivint les meves novel·les d’humor. Però quan l’argument va començar a gestar-se dins del meu cap, vaig pensar que ja tocava.

El meu pare era una persona obsessionada pel tema de la guerra i em va transmetre aquest interès. Malhauradament he fet tard degut a que ell ja no hi és. 

El Brigadista  és la novel·la més ambiciosa que ha escrit?
Absolutament. M’he ficat en un terreny molt difícil. Un autor ha de despertar emocions als seus lectors. Jo tinc facilitat per l’humor, però aquest està infravalorat en la nostra cultura literària. No sabia si el Cantavella de sempre seria capaç de ser creïble escrivint narrativa dramàtica.

Un homenatge a gent que va lluitar i morir a casa nostra és un fet molt seriós i no sabia si estava capacitat per fer-lo.

Ha decidit canviar de registre tenint en compte que bona part de la seva obra anterior l’humor sempre ha estat molt present. Per què va decidir aquest canvi?
Per respecte als voluntaris que van sofrir la guerra. Poca broma amb això. De tota manera no hi ha un sol Jordi Cantavella. Hi ha dies que es lleva del llit el Cantavella humorístic, altres dies pot ser una mica cínic, però també hi ha dins meu un romàntic, algú que creu en l’amor i que admira els ideals i les causes perdudes.

El procés de creació ha estat dur i fins i tot va estar a punt d’abandonar.
Quan estàs creant l’esquelet d’una història estàs obsessionat, no pots deixar de pensar-hi. La gent que t’envolta pateix aquest estat d’absència mental. Durant certs moments no em podia creure la història que estava desenvolupant. Ho tenia tot agafat amb pinces i tenia la sensació de que trontollava per tot arreu. La primera versió va resultar ser un bunyol de bacallà. Tot plegat es va fer etern, però finalment vaig aconseguir agafar el to, vaig fer meus els personatges reals i vaig perdre la por.

El punt de partida va començar veient un documental sobre els brigadistes internacionals. Què el va fer decidir donar aquest pas? Què va veure en aquell documental?
En aquell documental hi apareixia un supervivent afroamericà. Ell explicava que a la seva terra era poca cosa més que un gos; el tractaven com a tal. Però quan va arribar a Espanya va esdevenir un “camarada”, un igual. Aquell home va descobrir la dignitat a casa nostra. Això em va afectar.

Cal pensar en homes que eren menyspreats a casa seva per l’home blanc. Doncs aquests afroamericans, van decifir jugar-se la vida per dones i homes blancs d’un país del que ni tan sols parlaven l’idioma. S’anaven a deixar matar per estrangers. Aquesta generositat és immensa, incalculable.


A la novel·la ret un homenatge a la Brigada Abraham Lincoln. Que té d’especial i per què ha decidit retre aquest homenatge?
Perquè precisament aquests homes i dones eren nascuts al país més capitalista del planeta. El seu drama no es va acabar amb la derrota a la guerra. A casa seva van patir les conseqüències molts anys més tard de la nostra guerra i la Segona Carnisseria Mundial. Van ser perseguits, engarjolats, assatjats… Era la primera vegada en la Història dels Estats Units que tropes americanes eren mal rebudes en tornar al seu país.

El protagonista de la novel·la en Raymon, és un veterà militar nord-americà que va lluitar durant la Guerra Civil amb les brigades internacionals i  que va recordant anys després aquella etapa de la seva vida Què ens destaca d’aquest personatge?
La seva capacitat d’estimar, la seva enorme fidelitat, però també el seu esperit autocrític…

En Raymond pràcticament lluita en els principals  fronts de la Guerra Civil;  el  Jarama, a Madrid, a Aragó i, finalment, a la batalla de l’Ebre. I ho fa defensant uns ideals de llibertat en un indret i un  pais lluny de casa seva.
Igual que molts altres. La immensa majoria no eren militars. Eren intel·lectuals, treballadors. El seu esperit era de gran generositat, no defensaven països, creien que havien de defensar la llibertat allà on fos. Lluitaven contra l’obscurantisme, contra el racisme, contra els privilegis de la minoria. Podien anar políticament errats, de fet molts van acabar decebuts de les seves idees comunistes, però sempre van ser fidels a la idea de defensar la llibertat.

Aquesta defensa per la llibertat continua encara  vigent avui en dia?
M’agradaria pensar que sí. Ara mateix creiem que tenim molt a perdre i la comoditat d’un suposat benestar ens pot acobardir… però si treiem una mica de pintura… sovint apareix un lluitador rere una façana aburgesada.

Tot i estar ambientada en la Guerra Civil ha volgut afegir també una història d’amor.
Una no, dues, de fet. L’amor deu ser molt més apassionat quan la mort et vigila de ben a prop. L’amor pot ser devastador, una tortura. Ens pot deixar marcats i pot obrir ferides més difícils de guarir que una bala de fusell.

En una ocasió va poder establir contacte amb membres de la Brigada Abraham Lincoln quan treballava a l’aeroport.
L’endemà del darrer homenatge a les Brigades Internacionals em va tocar anar a treballar a l’aeropor. Jo treballava a British Airways. Em va tocar facturar als brigadistes. A cadascun que facturava jo el saludava dient “Salut, camarada”, i ells aixecaven el puny. Un d’ells, en veure’m tan entusiasmat em va regalar una medalla. Era una medalla commemorativa, te escàs valor, però per a mi és un gran tresor.

Que n’espera d’El brigadista?
Que funcioni, que arribi a la gent. Ja porto 15 llibres publicats i de moment res de res. M’agradaria poder treballar únicament de l’escriptura, és la meva passió.

Tindrem segona part d’El brigadista?
De fet he començat a escriure la segona part i m’agradaria que es publiqués. En aquest cas tracta de republicans espanyols a la Segona Guerra mundial. Però si la primera no funciona, la segona quedarà inèdita. Això ja em va passar amb una novel·la i va ser frustrant.
A banda de tot això, estic en contacte amb un amic director de cinema i aviat ens posarem a escriure el guió cinematogràfic. Somniar és gratuït, oi?

A més de les seves novel·les el nom de Jordi Cantavella s’asocia del bar l’Astrolabi, al barri de Gràcia de Barcelona. Com definiria aquest local?
El bar l’Astrolabi és una illa enmig d’un oceà de mediocritat. Aquest bar s’omple de ments creadores. Tenim grans músics (no diré noms perquè me’n deixaria una colla) Escriptors, pintors, actors… es pot respirar cultura popular per totes les parets. Fa 19 anys que fem activitats culturals gairebé a diari. L’Astrolabi és una forma de vida, una filosofia.