L’autora de ‘La dona veloç’ i Un home de paraula’ publica la novel·la ‘L’aniversari’ (Columna)
Imma Monsó ha consolidat una carrera literària sense fer gaire soroll. L’autora de ‘La dona veloç’ o ‘Un home de paraula’ presenta amb ‘L’aniversari’ (Columna) a una parella en crisi després de vint-i-cinc anys de vida conjunta.
Ell sempre ha estat bé amb la rutina però a ella sempre li han agradat els canvis i les ganes que la sorprenguin fugin de la previsibilitat. Tots dos han optat pel silenci com a opció per salvar la relació, però tot canvia en el dia de la celebració de l’aniversari quan queden atrapats dins del cotxe enmig d’un bosc.
No calen gaires espais ni personatges per crear una atmosfera de misteri i disseccionar les complicades, a vegades, relacions humanes
Entrevista: Jordi Milian
Fotografia de l’autora: Ricardo Berdié
Ja fa 20 anys de la publicació de la primera novel·la. Quin balanç en fa?
Els llibres publicats només m’han donat satisfaccions. Ha estat una trajectòria plena d’alegries, no puc dir altra cosa.
Ha consolidat una carrera literària on ha rebut importants premis però en canvi ho ha fet pràcticament sense fer soroll.
Si fos ara, encara en faria menys, de soroll. Com menys, millor. Justament potser la part de “soroll”, la part, diguem-ne, mediàtica de la cosa és el que més difícil se m’ha fet sempre.
Què la va motivar escriure?
La necessitat. I el plaer de constuir un text i emocionar-te amb els personatges que t’arrosseguen, amb la llengua que es regenera sense que hagis de fer pràcticament res, només escoltar dins teu les veus adequades.
Es considera exigent?
Sí. Però no sóc purista. La curiositat per tota mena de coneixement m’ha impedit sovint aprofundir o centrar-me en una sola cosa. No penso que això sigui negatiu per un narrador. Per explicar-me millor: sóc exigent en la mesura que em poso a fons en les coses perquè sóc obsessiva i exhaustiva quan ho faig. Després, vaig cap a un altre assumpte i de la cosa anterior només en queda una empremta, de vegades important, de vegades feble.
L’origen de ‘L’aniversari és un text teatral que es va representar en el Festival Grec-
L’any passat, de fet. Primer va aparèixer la situació de la parella i com que la peça teatral era curta em vaig quedar intrigada: Com aquella parella havia pogut arribar a una situació tan inquietant, tan estranya? La resposta és “L’aniversari”.
Quan comença una novella ja compta amb un full de ruta a seguir o prefereix que la pròpia historia la sorprengui?
No. Els fulls de ruta em provoquen al.lèrgia. Com diu el poeta, es fa camí tot caminant.
Una parella en crisi matrimonial amb més de vint-i-cinc i que de les paraules passen al silenci com a opció per salvar el matrimoni.
Bé, el silenci té moltes virtuts.
Es pot optar pel silenci com a via de comunicació o de supervivència?
Estem embafats de paraules, de malentesos, de debats sense sentit, d’aparents diàlegs que només són soroll de fons…
Llegir podria ser un bon antídot?
Seguríssim. Però llegir és escoltar i escoltar-se, i això és el que no fem: tots volem parlar, tot volem escriure.
A ella li agraden les sorpreses i que la sorprenguin però en canvi a ell la rutina ja li va bé.
Sí, hi ha gent molt ben dotada per suportar la quotidianitat i d’altres que necessiten sobresalts. Jo sóc dels segons.
El que més neguiteja a la Raquel és la previsibilitat de la relació. Ens hem tornat previsibles?
Segons com t’ho miris. El món no ha estat mai tan previsible com ara, però tampoc tan imprevisible i paradoxal.
Ella és una dona creativa però ell decideix sorprendre-la amb un regal d’aniversari inquietant.
Sí. No se sap mai fins a quin punt un individu conegut ens pot arribar a sorprendre.
Precisament a la novel·la el silenci es trenca dins del cotxe i enmig d’un bosc a la nit.
En efecte. Bé, en concret el silenci es trenca quan ell surt a pixar.
L’espai tancant del cotxe es contraposa amb l’espai obert del bosc i la història d’uns nois que el passat viuen en una casa al bosc.
La història dels nens era la que més em tibava emocionalment cada cop que em posava a escriure, hi apareix el sentiment de l’amistat, per a mi fonamental, i dos nens entranyables i especials, hi apareix la qüestió de tot el que ens dóna la ficció i són la clau de les revelacions més sorprenents de la novel.la. La infància sempre és la clau, i això la literatura ens ho ensenya bé.
Aconsegueix amb pocs elements crear una atmosfera molt particular i demostra que en un espai reduït poden passar moltes coses.
Aquí l’espai reduït es contraposa a l’espai grandiós i salvatge del bosc, però és cert: totes les coses importants poden passar en un metre quadrat, no cal més.
Ha escrit un thriller sense pretendre-ho?
Al contrari. Sempre he volgut escriure thrillers però me’n vaig del gènere, no aconsegueixo respectar les convencions i no acabo d’encaixar-hi. Tanmateix, sostinc que té molt de thriller i crec que els lectors també. En tot cas, el suspens es manté amb una constància i una intensitat que espero que sigui prou engrescadora per mantenir el lector pendent del final.
La novel·la reflexiona sobre la mentida i la ficció. De fet la Raquel assegura que ‘la mentida és una tirania unilateral’. El lector també juga i haurà d’esbrinar el que és veritat o mentida.
Sí, això és justament el més interessant de llegir: el lector ha d’entrar a jugar un joc únic, un joc que només el pot jugar ell amb el narrador.La lectura és l’activitat més interactiva que existeix.
A L’aniversari hi apareix una segona trama del passat protagonitzada per dos nois que viuen en una casa del bosc i on els llibres són molt importants sobretot on ‘Madame Bovary’, ‘El roig i el negre’, ‘Moby Dick’, ‘La migala’ de Juan José Arreola apareixen referenciades a la novel·la.
Llibres que m’han marcat, uns entre molts. Vides paral.leles que he viscut, una cosa a l’abast de qualsevol lector que tingui ganes de multiplicar la vida.
Quins altres llibres l’han marcat?
Depèn de les etapes. He tingut una llarga etapa francòfila, a la infància, adolescència i joventut. La literatura francesa va ser la meva literatura de formació. Però després vaig conèixer altres meravelles… M’han marcat, a banda del que deia de la literatura francesa, Thomas Bernhard, Witold Gombrowicz, Ruben Darío, Virgínia Woolf, Mujercitas, i indubtablement la manera de veure el món de Roger/Rogelio Moreno, ben reflectida al seu magnífic llibre, “La farmàcia del olvido”.
Em marca al mateix nivell un conte de Sergi Pàmies o una cançò de Brassens que un autor “consagrat” com Garcia Márquez… Finalment, què vol dir, “marcar”, encomanar?, dotar d’un discurs? Dotar d’una manera de veure el món? Caldria precisar i en podríem fer tres llibres. En tot cas, he dit uns quants noms: fas un mix de tot això, li sumes una infància solitària, la veu narrativa molt potent de la mare, la passió del pare pels llibres com a element alliberador (un pare mort quan tenia set anys i per tant absent a partir de llavors) i finalment surt el que surt.
