Entrevista: Gaspar Hernàndez ‘Ens hem de plantejar si estem construint una societat sana mentalment’

El periodista i escriptor presenta a L’illa dels llibres la segona novel·la ‘La terapeuta’ on ficciona l’ansietat.

Gaspar Hernandez

Gaspar Hernàndez ficciona l’ansietat, un dels mals més comuns del segle XXI, especialment després de la crisi actual que han augmentat en un 80% els casos d’ansietat i depressió. Darrerament s’han disparat les visites mèdiques provocades per aquesta sensació, que si és excessiva es pot convertir en un gran problema per a la salut. L’ansietat pot aparèixer en qualsevol moment, i per diversos motius.

Cinc anys després de publicar El silenci i de l’èxit de la novel·la amb 75.000 exemplars venuts en català, Gaspar Hernàndez  publica la segona novel·la.  ‘La terapeuta’ (Columna/Planeta) aborda el tema de l’ansietat a través de la relació entre  un actor i la seva terapeuta.

la-terapeuta_La terapeuta arriba cinc anys després de l’èxit d’El silenci. Com va viure la bona rebuda de la primera novel·la?
La vaig rebre amb agraïment.  ‘El silenci’ no era una novel·la fàcil i en aquest sentit, penso, que  és molt més fàcil de llegir ‘La terapeuta’. La  bona rebuda la vaig rebre amb molt d’agraïment i al mateix temps amb l’autoexigència i en plantejament, que si tornava a escriure  una altra novel·la, havia d’estar a l’alçada del que esperen els lectors.

Llavors haver trigat cinc anys en publicar la segona novel·la es deu a l’autoexigència?
Si, és l’autoexigència  que també comparteixo amb el protagonista de La terapeuta. Em sento molt identificat i té molts trets meus, perquè en el fons som una mica perfeccionistes  i no volem lliurar  qualsevol cosa. Sempre intento ficar-me de ple en les feines i fer-ho el millor possible i si no és possible, no ho faig.

En el cas de La terapeuta vaig llançar uns 500 folis però, tenia clar que no volia fer una novel·la que omplís per omplir.
No em cal saber com a  lector tot el passat dels personatges i que volia fer una història que anés al moll de l’os.
Llavors havia de separar el gra de la palla i aquest procès m’ha suposat aquests cinc anys.

L’ansietat no haurà estat un dels motius?
No exactament, perquè l’ansietat de la novel·la és forta en alguns casos, però si que hi va haver una certa empatia amb el protagonista.

Vaig estar informant-me sobre l’ansietat i un dia vaig començar a trobar-me malament i vaig començar a sentir  els símptomes  que portava mesos i anys descrivint. Potser si que hi va haver massa empatia i contagi respecte al protagonista de la novel·la

Què podem fer per evitar l’ansietat? O aquest és un  mal que difícilment ens hi  podem escapar?
Jo crec que ens podem escapar si hi ha canvis de fons. Com a societat ens hem de plantejar si estem construint una societat sana mentalment.
Penso que la pressió del sistema ens empeny a ser ansiosos i per una altre banda és la por sobre futur i l’incertesa. Aquests elements tenen unes conseqüències psicològiques que van directes a l’ansietat.
La meva suggerencia seria conectar en la mesura del possible  amb el present ja sigui fent ioga, esport o ballar.
Si vivim en aquest present segurament  l’ansietat desapareix.

El protagonista, l’actor Hèctor Amat, ho té tot: és un actor famós i reconegut pel seu talent. Però també és massa autoexigent.
Si precisament a causa de l’autoexigència i també per la poca autoestima pateix l’ansietat.  Això passa amb molts actors, perquè  són molt volubles i vulnerables per la situació que pateixen.
Ara mateix ja no els hi paguen ni els assajos i tenen feines que anant bé duren uns tres mesos.  En el cas de l’Hector Amat sabem més del que pensa, perquè m’agrada molt explicar que passa per la seva ment.
És el que més m’interessa de les novel·les es saber el que pensen els personatges.

Hèctor Amat és un actor reconegut i amb prestigi  que pateix una teatre_romeaansietat provocada després de presenciar casualment, el crim d’una jove en un pàrquing de Barcelona. Com a conseqüència d’aquesta ansietat pateix un bloqueig  i no aconsegueix recordar res d’aquella nit.
Els símptomes de l’ansietat se li disparen a l’actor després de presenciar l’assassinat. Després entra en contacte amb la terapeuta que  és un personatge misteriós  que segueix una dinàmica una mica estranya que decideix  anar cada dia al teatre a veure l’Hector Amat.

Actualment a Catalunya tenim moltes terapeutes  i aquesta figura m’interessava molt literàriament  perquè com deia Guillem Terribes de la 22, els psicòlegs fan avui en dia el paper que feien abans els capellans, en què tu podies anar a confessar-te i obrir la ment. El més interessant era aquest fet ‘d’obrir la ment’ a un desconegut i de cop i volta dir-li tot  a una persona que acabes de conèixer.
I amb aquest fet a vegades es creen relacions de dependència entre pacients i psicòlegs. Però cal dir que   els bons psicòlegs ho saben tallar.

Potser aquesta dependència es definiria amb una frase que apareix a La terapeuta  ’Els psicoterapeutes xuclen l’energia vital dels seus clients, i se’n nodreixen com vampirs. Això és el que anomenem empatia’’.’’Naturalment’’, va proseguir, ‘’també el client xucla del terapeuta’’
La frase és de Hellinger i em sembla molt contundent i que resumeix les dinàmiques que s’estableixen entre pacients i psicòlegs.

És un a novel·la sobre relacions humanes i el repte era que dos personatges sols aguantessin la història.
La novel·la et permet endinsar-te en la ment de les persones, cosa que no et permet ni el cinema i el teatre. Per això la novel·la és un gènere que em fascina.

La novel·la et permet endinsar-te en la ment de les persones, cosa que no et permet ni el cinema i el teatre.

La novel·la compta amb referències literàries d’Scott Fitzgerald  i també cinematogràfiques especialment de la pel·lícula La finestra indiscreta, tot i que aquestes picades d’ullet ja les anirà descobrint el lector a mida que vagi avançant la lectura.
He volgut fer un homenatge a l’obra Tendra és la nit  capgirant  una mica la situació per què a l’obra és el terapeuta qui s’enamora del pacient.  Després hi ha una cosa dels personatges de Scott Fitzgerald és aquesta actitud de desimboltura i d’anar amb alegria  cap  la vora de l’abisme i descontrolar-se, però en canvi  precisament el seny català  de l’Hector Amat, fa que li sigui impossible poder deixar-se anar, per la seva rigidesa.

Podem definir La terapeuta com una novel·la psicològica?
Jo em sento molt còmode amb l’etiqueta de novel·la psicològica. No m’interessen gaire les novel·les d’acció i m’interessa l’acció puntualment en una sèrie o una pel·lícula.
Sóc el primer que he volgut fer una novel·la entretinguda que es pugui llegir ràpida i que passin coses però el que més  m’interessa, com he dit abans,  és el que pensen els personatges. Per tant novel·la psicològica em sembla una bona etiqueta

Haurem d’esperar cinc anys més  per llegir la tercera novel·la?
Espero que no, perquè cinc anys són molts anys.  Segurament faré algun llibre basat en fets reals més assagístic.
Entremig he publicat  altres llibres, però per a mi, el més important són les novel·les i només n’he publicat dues i espero no trigar tant.
El temps és or, i si una història es pot escriure en dos anys no cal  escriure-la en  cinc.  El fet de trigar molt no vol dir que necessàriament sigui bona i penso que es pot escriure una bona història en poc temps.

 

Entrevista Jordi Milian
Foto autor: Pep Ribas