L’escriptora catalana presenta a L’illa dels llibres, Desig de xocolata la novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014.

Care Santos Premi Ramon Llull
Care Santos viu un dels seus millors moments com a escriptora després de rebre el Premi Ramon Llull amb Desig de xocolata (Planeta).
Una xocolatera de porcellana blanca és el nexe d’unió de les tres històries que ens presenta Care Santos i gràcies a aquest objecte serem testimonis de la vida de tres dones que viuen en èpoques històriques diferents i que els uneix  aquesta xocolatera de porcellana. Care Santos ens ofereix un viatge històric que començarà en el segle XX  des del moment en què es trenca la xocolatera de porcellana, fins a la seva fabricació durant el segle  XVIII fent un recorregut  també per la tradició xocolatera de la ciutat de Barcelona.

Tot va començar buscant documentació per a unes de les seves novel·les i casualment es va  trobar amb la història del xocolater Fernández  que ‘es va inventar una màquina en ple segle XVIII  que tothom envejava i  que va interessar fins i tot a xocolaters francesos  Amb aquesta troballa Care Santos va començar a  imaginar i esbrinar històries sobre xocolaters relacionats amb Barcelona.

desig-de-xocolata Care SantosD’on li vé la passió per la xocolata?
Vol dir que hi ha algú que pugui explicar això? No ho sé pas. De sempre. De la infantesa. Del pà amb xocolata dels berenars de petita. De la xocolata sofisticada de la maduresa.

A la novel·la reivindica Barcelona com a capital xocolatera. Com va arribar la xocolata a Barcelona?
Segur que va ser de la mà del clergat, que van ser els primers a consumir-ne. I d’ells, a l’aristocràcia, que la podia pagar. Durant anys, la xocolata va ser un plaer de pocs i rics. El barò de Maldà ho explica molt bé en els seus diaris: ell en prenia cada dia dues vegades, amb gran deler. En parla molt. És una bona mostra de com van ser els primers anys de la xocolata entre nosaltres.

Buscant informació per la seva anterior novel·la es va trobar amb  la història d’un xocolater barceloní  del segle XVIII  anomenat Fernández a qui li dedica bona part de la novel·la. Qui va ser aquest xocolater?
Un home del que se’n sap ben poca cosa, en primer lloc. Era xocolater artesanal, tenia negoci obert al barri del Born i allà mateix va instal·lar una màquina que podia fabricar xocolata sòlida (abans d’això, la xocolata es bevia). Va ser una innovació tan portentosa que va despertar l’interés d’altres països, que van enviar comissions oficials a visitar-lo per coneixer les gràcies de l’invent. Una història real, però ben novel·lesca, que va ser la línia de sortida de tot.

Desig de xocolata compta amb tres protagonistes  que viuen en tres èpoques històriques diferents i amb una xocolatera blanca com a nexe en comú. Per què?
Perquè els objectes formen sempre part del meu ADN com a novel·lista. M’agrada explicar la microhistòria que contenen, quines coses han vist, per quines mans han passat… I també perquè calia unir tres històries que no tenien res en comú, llevat aquest pot de porcellana fina. És un nexe, però també podria pensar-se que la xocolatera és la protagonista, en certa manera.

Què comparteix amb casdascuna de les protagonistes?
No gaires coses, em temo. Amb la Sara un cert passat i també aquesta incapacitat d’assumir les derrotes. Amb l’Aurora, curiositat, ganes d’aprendre. Amb la Marianna, optimisme, il·lusió i ganes de treballar. Amb totes tres, escenaris: elles viuen i passegen pel barri del Born, que és el meu.

xocolat
La novel·la compta amb tres parts ben diferenciades amb tres veus narratives diferents.  Podem afirmar que en realitat es tracta de tres novel·les?
Podrien ser tres novel·les, sí. Es poden llegir en un ordre diferent al que jo proposo, de fet (tot i que m’estimaria més que es llegissin en l’ordre que apareixen). Totes tres formen una història més global, que té a veure amb el més petit (la xocolatera) i amb el més gran (Barcelona, per exemple, o la història de la dona en els tres darrers segles).

També gràcies a les tres protagonistes som testimonis de l’evolució que han fet les dones durant tot aquets temps.  Aquest és un dels objectius que planteja a la novel·la?
Ho és. Ja fa molt que vaig adonar-me com d’apassionant resultava explicar la història de la dona des de finals del segle XVIII fins avui. En aquesta novel·la ho he dut a terme, tot i que ja havia tractat el tema a Habitacions tancades i L’aire que respires. Per a mi, totes tres novel·les són com una mena de cicle que potser ara toca tancar.

La seva passió pels objectes torna a possar-se de manifest a Desig de xocolata amb una xocolatera de porcellana blanca.
Aquesta xocolatera té la seva historia. Està inspirada en un munt de xocolateres semblants, sofisticades i d’una bellesa increïble, que vaig veure en una visita al museu de la xocolata de París. N’hi havia una que portava una inscripció on quedava constància del nom de la propietària, que era la dona d’un tal senyor Jean. Aquest detall va incorporar-se a la novel·la. Sovint el més important ho trobes per casualitat.

Una vegada més aposta per novel·les protagonitzades per gent corrent.
És clar. A mi no m’interessa explicar la vida de Napoleó, posem per cas, sinó la de la gent normal de l’època i com va patir les pensades i les gestes de Napoleó. M’interessa parlar de gent, de persones, de ciutadans com nosaltres, sotmesos als canvis de la història i als capricis dels governants.

Si busquem paral·lelismes entre la xocolata  i la literatura que ens pot dir? Que comparteixen la xocolata i la literatura?
Totes dues alleugen l’ànima quan ho necessites.

taza-de-chocolateQuin tipus de xocolata ens  aconsella  per acompanyar la lectura de la novel·la?
Ara que ve la calor us aconsellaria una xocolata freda, líquida, i potser barrejada amb alguna cosa. Fa poc que he descobert la xocolata freda amb mango i me n’he fet addicta. Si fa fred, en canvi, res millor que una tassa de xocolata desfeta, espessa o no segons el gust de cadascú. A mi m’agrada més aviat clareta.

Ha publicat més de 40 llibres entre novel·les infantils i juvenils  i novel·les per adults. Què suposa rebre el premi Ramon Llull? Marcarà un abans i un després en la seva carrera literària?
Per descomptat. Suposa una gran satisfacció, un somni acomplert. I una responsabilitat de cara a la propera. Molta gent m’haurà conegut gràcies al premi Ramon Llull. He de fer els possibles per no decebre’ls amb la propera.

Recorda quan va decidir dedicar-se a l’escriptura?
No vaig decidir res. Jo escric des que tinc enteniment, potser abans i tot. El primer que recordo haver escrit de manera conscient va ser un diari. El vaig començar als vuit anys.

Seguirà escrivint per a joves?
I tant! Mentre ells em vulguin. Tenen una manera de veure el món que a mi m’apassiona. Crec que val la pena escriure per ells.

Són el públic més exigent?
I el més ferotge. Saben clar què volen llegir i per què, i pobre de tu que no els entenguis.

Ja que parlem de desitjos, però quin és el seu desig?
Un de senzill: que no plogui per Sant Jordi.