L’autor d’Una madre presenta a L’Illa dels Llibres, ‘Un fill’ la novel·la guanyadora del Premi Joaquim Ruyra.

palomas 02

Entrevista Jordi Milian
Fotografies de l’autor cedides per l’editorial La Galera

Alejandro Palomas es posa en la pell d’un nen de 9 anys per oferir-nos una novel·la plena de sentiments i emocions com ja és habitual en la seva literatura.
El protagonista d’Un fill (Bridge) és en Guillem un nen que sent una admiració pel personatge de Mary Poppins que es posa de manifest un dia a l’escola quan la professora pregunta als seus alumnes que volen ser grans. Llavors en Guillem respon que vol ser Mary Poppins i la professora sorpresa intentarà esbrinar el perquè d’una resposta com aquesta i si darrere s’amaga alguna cosa més.
La relació amb el seu pare, davant d’una mare absent, centra bona part de l’argument d’una novel·la agermanada amb altres obres com ‘’El curiós incident del gos a mitjanit’’ i ‘’Wonder’’.

un fillEl protagonista de la seva novel·la vol ser Mary Poppins. Vostè que volia ser de gran?
Jo volia ser guardabosc i escriptor. Però la veritat, la inconfessable, és que volia ser Mary Poppins. Volia ser capaç de volar sense haver de deixar de ser jo mateix, sense haver de convertir-me en un dibuix animat. No sé com explicar-ho: somniava que en algun moment del futur trobaria la manera de poder ser lliure sense deixar de ser nen.

El personatge de Mary Poppins té un significat especial a la novel·la.
És fonamental. Vaig plantejar-me la novel·la a partir del mite de Mary Poppins, volia versionar-ho, donar-li una volta i portar-lo al segle XXI. I vaig decidir que la forma més adient per aconseguir-ho era transformant la Mary en una orientadora infantil d’una escola que no tingués res d’especial.

El lector s’adonarà molt aviat que ‘Un fill’’ no és cap continuació de la seva anterior novel·la Una mare, però que tindrien en comú?
Jo sempre parlo del color de les novel·les, i sempre intento que hi hagi en tota la meva obra un color clarament Palomas. Sé que potser sonarà estrany, però és així. En el cas de Una mare i Un fill, hi ha una qüestió estètica –la coberta, la imatge- y també una marca que volia que es comencés a veure en els títols. Volia impacte visual i un missatge clar. I per damunt de tot, volia treballar les emocions en un marc familiar molt delimitat.

La publicació i la bona rebuda de la novel·la Una madre sí que ha marcat un abans i un després en la seva trajectòria.
I tant. Moltíssim. En què ha canviat? En la quantitat de lectors i lectores que ara em coneixen i em llegeixen. Amb Una madre -que per cert sortirà en català al novembre amb Columna amb una edició preciosa, és a dir, que per fi tindrem Una mare– ha passat una cosa que gairebé no passa mai: agradar als lector i lectores, als llibreters i sobre tot a la crítica. Aquesta es la quadratura del cercle. A partir d’aquí s’obren portes que fins ara tenies tancades i tothom vol ser part del que ofereixes. És realment màgic. És como volar sense deixar de ser tu mateix.

Una vegada més ha escrit una novel·la  des de les emocions i el sentiments
Sempre. No crec que hi hagi res més ric i més complex que les emocions i els sentiments. L’emotivitat és precisament allò que ens fa únics, perquè fa que ens sentim únics. És a dir, ens demostra mitjançant la experiència que no hi ha ningú més al món que senti exactament com ho fem nosaltres. I això, a l’hora de crear i de escriure ficció, es una mina que no te fons, és el riu de la vida.

A Un fill a diferència d’altres novel·les seves, els personatges masculins agafen el protagonisme.
La veritat és que els personatges masculins sempre tenen molt de protagonisme a les meves obres, encara que en la majoria siguin personatges passius. Hi són, respiren, tenen molt de pes, però van tenir la seva oportunitat i ara és hora de que siguin les dones les qui ens deixin escoltar les seves veus. En el cas d’Un fill és una mica el contrari: les dones hi són, naturalment, però volia treballar sobre una història que tractés la relació pare-fill/nen-adult i m’interessava molt donar veu als homes de la família.

Quin va ser l’origen de la novel·la ‘Un fill’’?
Si vol que li sigui sincer, encara ho estic intentant esbrinar. Els orígens de les meves novel·les són molt inconscients, surten molt després de tenir escrites les novel·les i normalment arriben quan estic treballant en una historia nova. L’origen es la resposta, allò que busco quan escric.

Ha estat complicat ficar-se en la pell d’un nen de 9 anys?
Gens ni mica. Ha estat una aventura meravellosa, una delícia. Ser el Guille, mirar com ell, respirar com ho fa ell… mai no podré oblidar el que ha estat tornar a l’Alejandro que vaig ser i que no sempre he recordat amb afecte. Ha estat el personatge més fàcil i més agraït de tots els que he escrit, sens dubte.

Com es va preparar per escriure la novel·la?
Vaig decidir que la millor manera d’escriure-la era encarnar el Guille, ser ell en temps real. A partir d’aquí, vaig anar a una escola que tenia al costat de casa i vaig demanar si em podien deixar una taula i una cadira de les que fan servir els nens de 9 anys. I vaig escriure Un fill assegut a aquella cadira per poder tenir la mirada a la mateixa alçada que la del Guille. Havia de ser ell si volia sentir como sent un nen com ell. Havia de convertir-me en l’Alejandro de 9 anys.

Què comparteix amb en Guille?
La sensibilitat, les ganes de que tot el que m’envolta estigui bé, que els qui tinc al costat no pateixin i la passió per les paraules, la curiositat infinita per tot el que veig. Sóc voraç en la meva curiositat, i això és Guille en estat pur.

En Guille viu amb el seu pare i davant l’absència de la seva mare   agafa una responsabilitat que potser no li pertoca per la seva edat. La hiperresponsabilitat  i la hipersensibilitat són qüestions que tracta a la novel·la.  Son bons o dolents aquests comportaments?
Crec que no m’equivoco si li dic que els comportaments que comencen amb hiper- o hipo- no són constructius, perquè son disfuncionals, i la disfunció provoca massa trastorns. Viure es aprendre a equilibrar forces, viure es esculpir el fang amb el que arribem a la vida, i no és gens fàcil tirar endavant amb massa hipers- o hipos- a sobre.

Palomas 7La felicitat i la imaginació són dues qualitats que cal reivindicar?
Sempre. I cal reivindicar-les plegades. Juntes, sumen.

La visió del món a través dels ulls d’un nen i d’un adult són molt diferents i determinats comportaments no són ben vistos. Ens oblidem fàcilment que hem estat nens en un moment de la nostre vida?
No puc parlar en general en aquest cas. Només puc dir que jo no oblido mai al nen que vaig ser. Pels motius que sigui, però mai, ni un sol dia de la meva vida adulta, l’he oblidat.

La relació entre el pare i fill centren bona part de la novel·la i la transformació que experimentarà el pare pràcticament el converteixen en l’autèntic protagonista.
És ben cert. De fet, vaig arribar a dubtar a l’hora de triar el títol. Dubtava entre Un fill i Un pare, però com que la publicació d’Una madre era relativament recent, vaig optar per Un fill. En Manuel és clarament el co-protagonista de la novel·la i té el mateix pes que el Guille en la trama i en el desenvolupament de la historia. Sense un l’altre no tindria sentit, s’expliquen mútuament, avancen alhora. Són tan complementaris que de fet són les dues cares de la mateixa moneda. Són un.

Qui no veu amb bons ulls aquesta sensibilitat d’en Guille és  precisament el seu pare. Com hauríem d’actuar davant d’aquestes situacions?
El pare del Guille no veu amb bons ulls res perquè esta dolgut amb la vida i la sensibilitat del seu fill li fa de mirall de sí mateix. Per això no ens suposa un gran esforç perdonar la seva malaptesa. El pare del Guille es, i crec que no m’equivoco, molt més hipersensible que el seu fill. Per això és tan important que aprengui a mirar-se’l no com un enemic, sinó como un aliat. Com un company.

Comenta a la novel·la que ‘’La veritat, quan sorgeix, sovint és tan sols la porta d’entrada a una altra veritat més profunda que mai havien sospitat i que sovint ho explica tot’’. Cal buscar sempre la veritat encara que ens faci mal?
Sempre, encara que he de dir que és una opció totalment personal. No soc gens amic de la mentida. La mentida és un buit de vida i els buits de vida son grans pedres al bell mig del camí. Provoquen accidents, molt sovint irreparables.

Un dels punts destacats de la novel·la és la veu narrativa on el lector coneix la història a través de quatre narradors diferents. En Guille, el pare, la orientadora escolar i la seva professora. Una bona manera de conèixer una historia sense filtres?
M’agraden molt les veus directes, funcionen molt bé en una història aparentment petita como aquesta, amb grans emocions en joc. És en realitat un plantejament molt teatral, molt viu, i la vida és el fang del qual trec les meves novel·les, allò que tinc més a prop, que em fa vibrar.

Tot i que la novel·la ha guanyat un premi de literatura juvenil, ‘’Un fill’’ pot arribar a un públic molt més ampli.
Jo no vaig escriure Un fill per a un públic juvenil, en primer lloc perquè no sabria fer-ho i en segon lloc perquè no sé què és exactament la literatura per a joves. Un fill és narrativa per adults. El que la fa especial és que és una obra intergeneracional, escrita pels més grans, però alhora molt atractiva pels adolescents i també pels mes petits. Tothom s’hi troba a gust dins de la història d’en Guille, perquè tots som una mica el Guille, tots ens sentim molt a prop d’ell de seguida. És per això que no puc dir que Un fill sigui una novel·la juvenil. Es una novel·la pels lectors i les lectores que volen emocions directes a la vena, i aquesta mena d’ulls lectors no té edat.