0 Flares 0 Flares ×
Entrevistem a l’autor de la novel·la que apareix a la fotografia guanyadora del V Concurs Fotogràfic de L’Illa dels Llibres.

09-Malicia

David Bowman presenta a L’illa dels Llibres la seva primera novel·la, Juana La Maliciosa (Ediciones del Serbal) i comenta el procés creatiu que ha experimentat.
L’escriptor madrileny s’ha mostrat agraït  pel reconeixemt de la fotògrafa Inés Valencia com a guanyadora del V Concurs Fotogràfic.

La fotografia presentada per Inés Valencia amb la seva novel·la ha guanyat el Concurs fotogràfic de L’illa dels llibres. Com ho ha viscut?
Amb emoció. Tant Inés com jo som madrilenys. Enfront de certes coses que s’afirmen últimament, amb motiu de la consulta, a Madrid sempre hem mirat amb admiració i respecte a Catalunya. I, molt concretament, cap a Barcelona. Si veure’ns reconeguts és estimulant, veure’ns reconeguts a Barcelona és doblement estimulant.


Ha estat precisament una editorial de Barcelona qui  ha publicat la novel·la
Exacte, va ser una editorial barcelonina la que va apostar per la novel·la ‘Juana La Maliciosa’ i ha estat una entitat profundament arrelada en la vida cultural de la Ciutat Comtal la que ha premiat la fotografia d’Inés.

El fet que se seleccionés el seu treball ja va ser molt satisfactori. I el premi, una gran alegria , ja que el conjunt d’imatges finalment seleccionades era excel·lent.

Entrevista David Bowman (223)Com definiria la fotografia d’Inés Valencia?
Inés retrata amb molta intel·ligència el contingut de la novel·la, que tracta de la dificultat de veure realment als altres. Juana, la protagonista, mai s’expressa per si mateixa, mai apareix en primer terme, mai ‘es veu’, diríem, sinó que es presenta a través de les impressions que deixa en uns altres. Diguem que es veu a través d’un filtre, entre cortines, desdibuixada, omnipresent però absent, com Mariano Rajoy en les seves estranyes compareixences davant els periodistes a través d’una pantalla, en directe, sí, però no en viu.

De fet a les xarxes socials i al Facebook de la novel·la es poden veure diverses fotografies de lectors  acompanyats de la novel·la.   Les xarxes socials són avui en dia de gran utilitat per  fer promoció i divulgació?
Evidentment. I és que avui la realitat no està a la xarxa: la xarxa és la realitat. Si no estàs a la xarxa, senzillament, no existeixes. No és que m’agradi, però és el que hi ha. I té avantatges, com la relació directa amb els lectors.

Si un lector ha d’escriure’t una carta, seu, pren el bolígraf i comença ‘benvolgut autor’ per acabar fet un embolic. En Internet això no passa: el lector escriu tres línies  tal com raja. I el punt de vista d’aquest lector pot ser tan enriquidor com el d’un crític, encara que per altres raons, clar.
Quin millor al·licient per enfrontar-se a una obra que les impressions espontànies d’altres lectors. La veritat es que  estimo la Web.

Debuta amb Juana, la maliciosa, però des de quan escriu?
Des de sempre. Escriure és relaxant. De petit escrivia els meus propis ‘westerns’. Ja més gran, feia caricatures escrites, que sé jo, dels meus professors, per exemple, que eren molt celebrades pels meus companys, la qual cosa m’atorgava certa popularitat. I tot així, durant el servei militar  escrivia unes infumables lloances a les glòries militars espanyoles per a una revista de la caserna.

Encara que plenes de tòpics, que escrivia conscientment, em van ajudar aconseguir  algun permís i l’admiració i el respecte dels meus companys.

Llavors escriure li va servir d’alguna cosa
La veritat és que m’ho passava bomba i, a part els permisos, se’m rellevava de certs serveis com a neteja o cuina. Jo em tancava en un despatx i, desvariejava mentre els altres es desllomaven fregant. Escriure allibera i durant anys m’he guanyat la vida escrivint anuncis.

El que mai em va passar pel cap fins ara, fins fa poc, és l’ambició literària: construir seriosament una obra personal com  ‘Juana La Maliciosa’, rematar-la i ensenyar-la.

Entrevista David Bowman (255)
Com ha estat el procés de creació de la novel·la?
La mort de la meva dona, professora de Llengua i Literatura en un institut de batxillerat. La seva desaparició va ser devastadora, com si m’haguessin amputat una cama o un braç.  La meva vida va canviar i em vaig refugiar en l’escriptura, senzillament.

Escriure el va ajudar a superar el dolor?
Uns altres beuen, prenen pastilles o es refugien en la religió. Jo em vaig adonar que només escrivint s’atenuava un dolor que em destruïa.

I així, fugint, vaig començar  ‘Juana La Maliciosa’ com podria haver-me dedicat a fer maquetes de vaixells, a jugar als escacs o a plantar un hort.

El que va començar com a mera fugida va acabar per convertir-se en una autoexigència personal, estrany procés que encara no em puc a explicar

El que va començar com a mera fugida va acabar per convertir-se en una autoexigència personal, estrany procés que encara no em puc a explicar.
Llavors Em vaig concentrar en una vella idea meva que em vaig proposar desenvolupar en un argument: la que, deixant el sexe de costat, homes i dones som exactament iguals.
Al meu judici, no hi hauria sentiments i valors exclusivament femenins o masculins, almenys de manera natural. Dit d’una altra manera: això que qualifiquem de ‘masculinitat’ i ‘feminitat’ no serien més que invents, convencions socials, culturals o com el vulguem anomenar.
Una persona, pel fet de tenir sexe femení, no té perquè ser particularment delicada, tendra o sensible. I viceversa, el fet de posseir sexe masculí no predisposa a una persona a la violència, l’audàcia o la contenció sentimental.

Quina Juana es trobarà el lector?
Juana desconcerta als seus amants masculins perquè és valenta, decidida i aventurera: un home. I com s’espera d’un home, des de la convenció, almenys, Juana no plora mai.

Bé, sí, en algun moment plora, perquè és un ésser humà i es veu sotmesa a violentes tensions que li fan vessar alguna llàgrima.
Però no és ploranera ni té la llàgrima fàcil d’una heroïna a l’ús, de qui convencionalment esperem generositat despresa, un caràcter resignat, comprensiu i bolcat a donar i estimar: una monja, una mare, una amant.
El caràcter de Juana és un altre: el caràcter fort, egoista i decidit d’un heroi clàssic darrere del seu propi destí.

Però vosté escriu des de la visió d’una dona
De fet mai em vaig esforçar a ficar-me en la pell ‘d’una dona’.

Jo em preguntava  com reaccionaria un heroi antic ficat en un embolic com aquest? Matant. I Juana mata. Metafòricament, però mata. Mai es lliura als altres, encara que en una lectura superficial sembli una altra cosa. El seu destí  no està en els altres, sinó en ella mateixa.

La Maliciosa és el sobrenom de la protagonista però també es el nom d’una  muntanya de Madrid. Quina relació tenen?
La Maliciosa és molt més que una muntanya. Quan era muntanyenc i tots els caps de setmana pujava a la serra de Guadarrama, la serra de Madrid, els meus companys i jo anomenàvem a La Maliciosa ‘la muntanya màgica.

 Quan signava a la Fira del Libro de Madrid, em preguntaven si la novel·la tenia alguna relació amb la muntanya. Del caràcter simbòlic de l’encanteri que exerceix La Maliciosa dóna fe el fet que ja Velázquez l’utilitzés com a fons en alguns dels seus més quadres.
Meravellosa  des de la llunyania, pot acabar sent un terrorífic malson per als excursionistes confiats que gosen anar-hi. D’aquí, probablement, el seu nom.
Convé no oblidar que és una muntanya modesta, des d’un estricte punt de vista esportiu, però que tot i  així algunes persones han perdut la vida. D’ella es diu que no la conquereixes, que és ella qui  et conquereix.

Juana La MaliciosaPrecisament la protagonista de la novel·la li agrada la muntanya.
Juana, que és muntanyenca aficionada i en el seu moment va ser conquerida  per La Maliciosa i ara somia amb ella.

David Bowman, autor-personatge d’aquesta història de superació, aprofita la circumstància per unir en el títol a Juana i a la muntanya. Irònicament, clar: Juana només és ‘maliciosa’ per als seus amants.
El lector, seduït per la protagonista com ho fa un muntanyenc pel fet de  conquerir el cim, va descobrint sorprès que Juana, en realitat, no és gens maliciosa i acaba exhaust, conquistat per ella. Juana és una muntanya.
Com diu Ricard Ibáñez ‘ tots som com a muntanyes aïllades i solitàries que molt pocs encerten a pujar.

La novel·la es podria catalogar d’eròtica. Està d’acord amb aquesta denominació?
Sí, perquè no. És una catalogació purament comercial decidida pels meus editors, que van assumir notables riscos en publicar aquesta brutal tragèdia.

Un autor desconegut i un text amb salvatges escenes de sexe d’una cruesa certament gairebé ofensiva que a mi mateix m’escandalitzen. Però és el que hi ha.
El món és com és, no com ens agradaria que fos. I això és el que em vaig proposar explicar. La realitat més enllà del somni. Diuen que cal caminar amb ull, amb allò qe es vol, perquè al final potser s’aconsegueix.
Juana aconsegueix ser qui vol ser, però aquest èxit no li surt de franc. Al final de la novel·la ha canviat tant, ha hagut de canviar tant per accedir al somni, que la dona en què s’ha convertit no reconeix a la noia entusiasta i feliç que va començar el viatge. Viure dol.

Ara que ja ha publicat la primera novel·la amb molt  bones crítiques. Quin serà el següent pas?
Gran pregunta. Convèncer als soferts editors que el que estic fent ara, Libre a cualquier precio’, val la pena perquè a més de guanyar-se a la crítica pot guanyar-se també el mercat.

Després d’explicar la història de ‘Juana La Maliciosa’, David Bowman, o sigui, servidor, en realitat un superb  i vanitós va i explica la seva.
Una altra història d’iniciació, més màgica i divertida que la de Juana, més amable i menys sòrdida. Després de conviure amb tant horror venia de gust una mica de romanticisme, un amor innocent, juvenil i sense errors. A més m’ho ha demanat, per favor, la meva agent. Com negar-li una cosa a qui creu en tu més que tu mateix?