0 Flares 0 Flares ×

L’escriptor publica ‘Amb l’aigua al coll’ (Amsterdam Llibres), una novel·la on narra en clau satíric sobre el perill de les pseudociències.

Foto de l’autor d’Ana Casadó

Entrevista JORDI MILIAN

Daniel Arbós debutava com a escriptor l’any 2015 amb la novel·la ‘Deu top-models i una boja que parla sola’ (La Magrana). Dos anys després torna amb ‘Amb l’aigua al coll’ (Amsterdam Llibres) una novel·la en clau d’humor i sàtira sobre les pseudociències i com en ple segle XXI certs personatges aparentment inofensius són capaços de vendre fum amb promeses sobre receptes miraculoses i enriquir-se.

Una novel·la amb mala llet i amb l’objectiu de denunciar i alertar sobre les possibles enganys de les ‘medicines alternatives’.

Els protagonistes de la novel·la, el Dídac, el Toni i l’Aurembiaix descobreixen durant una visita en una masia reconvertida en un centre de teràpies alternatives que  beure un parell de gots d’aigua de mar al dia és molt sa.
Decideixen crear un negoci de venda d’aigua de mar amb propietats curatives. L’èxit del negoci farà que comencin els conflictes entre tots tres i també amb altres xarlatans que veuen perillar el seu petit imperi de lucratives enganyifes.

Continua amb l’humor de la primera novel·la tot i que amb ‘L’aigua al coll’ s’ha tornat més reivindicatiu.
‘Deu top-models i una boja que parla sola’ i ‘Amb l’aigua al coll’ són dues novel·les molt diferents però amb punts en comú. Les dues plasmen una realitat, són una crònica dels nostres dies en forma de ficció. Mentre ‘Deu top-models’ fa un retrat de la generació que té entre trenta i quaranta anys a la Barcelona de la crisi, ‘Amb l’aigua al coll’ mostra una altra realitat potser més desconeguda: l’auge de les teràpies alternatives i com hi ha individus que s’aprofiten de la bona fe, la ignorància i la desesperació de la gent, especialment els malalts.

Ha canviat de registre respecte a la primera novel·la.
Les dues novel·les tenen una bona dosi d’humor, però la primera oferia una mirada irònica sobre certs aspectes de la societat i aquesta té més mala llet, és més una novel·la de denúncia.

Científic i escriptor, és fàcil de combinar?
Escriure és difícil de combinar amb qualsevol feina. L’escriptura demanda molta energia i molt de temps. És com ser triatleta o ironman, que no pots entrenar només una tarda a la setmana, cal una dedicació molt intensa. En la realitat actual, i més si escrius en català, saps que és quasi impossible poder viure d’escriure i per tant t’has de resignar a fer equilibris per combinar vida personal, professional i una activitat tant absorbent com l’escriptura. T’has de prendre l’escriptura com una afició que no et costa diners.


És més fàcil tractar certs temes en una novel·la?
M’agrada tractar qüestions que conec. Sempre m’he dedicat al periodisme i la comunicació i les meves novel·les no deixen de ser una altra manera d’explicar una realitat. El tema de l’auge de les teràpies alternatives o de la gent que no vacuna els fills el podria haver explicat en un reportatge, però vaig preferir fer-ho en forma de novel·la, una fórmula nova i que em permetia arribar a gent diferent.


Com se li va ocórrer parlar de l’aigua talassotel·lúrica?
Durant deu anys he treballat en un hospital de càncer i he vist com el personal sanitari mostrava la seva preocupació perquè cada vegada més pacients eren reticents a seguir els tractaments que els prescrivien i es decidien per seguir teràpies alternatives, i com això en molts casos ha acabat amb la seva vida. A partir d’aquí em vaig anar documentant sobre el munt de teràpies més o menys esotèriques que existeixen i com s’ho fan per engalipar la gent, especialment gent malalta, amb una important fragilitat psicològica que busca desesperadament una cura i està disposada a fer el que sigui per obtenir-la.

Cada vegada hi ha més gent que destacat les propietats de l’aigua del mar.
Sempre hi ha hagut estafadors i crèduls que s’han deixat enganyar. Ja al segle XVI el Consell de Cent va condemnar a mort uns xarlatans que asseguraven guarir la pesta i tots tenim al cap els venedors de locions miraculoses de les pel·lícules de l’oest. En els darrers anys, les xarxes socials han facilitat que els embaucadors s’expandissin. Si no t’agrada el que t’ha dit el metge, pots anar a Google i trobaràs un munt de pseudoterapeutes que t’asseguren que et curaran.

L’homeopatia, flors de Bach, Reiki, tampoc surten ben parades a la novel·la.
La novel·la intenta fer una mica de pedagogia i explica perquè la medicina alternativa no existeix, igual que no existeix el futbol alternatiu o la història alternativa. Si una cosa funciona, és medicina. Vingui de l’orient o d’on sigui. Totes aquestes teràpies han demostrat que no funcionen i es coneix de sobres perquè a vegades ens pot semblar que sí que funcionen.

És crític amb l’homeopatia i assegura que l’homeopatia és una pseudociència.
No ho asseguro jo, ho assegura la ciència. En 200 anys l’homeopatia no ha curat ningú. S’han fet milers d’estudis i tots conclouen que els compostos homeopàtics no tenen més efecte que el placebo. Per cert, que aquests compostos els fabriquen farmacèutiques, que a vegades la gent es pensa que són un remei natural que creix als boscos.

L’homeopatia tracta patologies passatgeres que moltes vegades desapareixeran tant si prens alguna cosa com si no prens res i per això sembla que funcionen. És allò que diuen: dos amics amb grip, un es tracta amb homeopatia i l’altre no es tracta amb res. Al cap d’una setmana els dos s’han curat, el primer ha demostrat que l’homeopatia funciona i el segon ha demostrat que al primer li han pres el pèl.

Cap teràpia alternativa promet curar la miopia, per exemple, que és una cosa permanent i que no té un component subjectiu important.

Altres vegades els productes que es diuen homeopàtics en realitat no ho són, contenen principis actius que sí que funcionen com els de qualsevol altre medicament.

Les pseudociències substitueixen a la religió?
És el que deia Chesterton, el problema no és que haguem deixat de creure en Déu, sinó que hem passat a creure en qualsevol cosa. La gent ha abandonat el catolicisme, que es veu antic, rònec, i es bolca en altres religions o espiritualitats més a la moda.

Però sempre necessitem creure en alguna cosa i sobretot en situacions límit.
Sí. Recordo el cas d’un periodista jove que va fer un article al diari digital on treballava explicant que li havien diagnostica ELA, una malaltia degenerativa cruel i sense cura. Els dies posteriors diversos xarlatans es van posar en contacte amb ell per assegurar-li que el podien curar. S’ha de tenir el cap molt fred per no caure en la temptació de provar-ho i menys quan la medicina no t’ofereix solució.

‘Amb l’aigua al coll’ destaca la facilitat d’arribar i fer creure en les propietats miraculoses de certs productes, sobretot i s’actua com una empresa i es compta amb una bona organització.
Els humans som crèduls per naturalesa i hi ha gent que se n’aprofita. Fa uns quants anys es van popularitzar una polseres, Power Balance, que asseguraven que anaven molt bé per l’equilibri. Alguns dèiem que era un enganyifa, però no ens feien cas. Un munt de gent t’assegurava que no els vinguessis amb romanços, que a ells els funcionava. Ara no les duu ningú.

La proliferació d’aquests xarlatans o pseudociències segons afirma un dels personatges es deu al fet que els periodistes no tenen ni idea de ciència. Hi està d’acord?
La proliferació es deu a diverses coses. El desconeixement científic de gran part de la població, la inacció de les autoritats, el que dèiem abans de les facilitats que els ofereixen les xarxes socials. També certa deshumanització de la medicina, amb consultes col·lapsades on t’atenen en pocs minuts, i una indústria farmacèutica amb molt mala fama (molts cops justificada) que ha fet que molta gent desconfiï del sistema.

Per reblar el clau, ens trobem que molts periodistes legitimen a xarlatans que diuen unes barbaritats enormes. No entrevistarien algú que defensés que el Guernica el va pintar Velázquez, però sí algú que assegura que fa tres mesos que no menja perquè només s’alimenta del sol.

Qui són els xarlatans del segle XXI?
Ara està de moda afegir la paraula quàntic o quàntica a qualsevol teràpia que s’inventen, així poden treure uns euros més. D’aquí uns anys segur que surten altres coses. Això funciona per modes.

Creu que està prou valorada la ciència?
En general és bastant desconeguda i això, en part, és culpa dels científics, que els costa sortir al carrer a explicar què fan. En el cas de la recerca biomèdica, les persones amb malalties greus i les seves famílies sí que són conscients que només aconseguirem més benestar, qualitat i esperança de vida si dediquem esforços a investigar.

Un dels personatges assegura que ‘ al nostre país dedicar-se a la recerca és ser un desgraciat que haurà de treballar en precari tota la vida’.
Els investigadors en el nostre país viuen en una situació molt precària, amb pocs recursos i una gran inseguretat laboral. Molts han de marxar a fora, perquè aquí no tenen oportunitats.

Què hi ha de cert sobre uns científics que asseguraven que curaven malalties a través dels excrements humans?
Per denunciar les pseudociències, uns científics es van inventar una teràpia basada en els excrements humans. Van crear un web, es van treure de la màniga uns doctors falsos… i alguna gent hi va picar. Volien denunciar com n’és de fàcil aprofitar-se de gent vulnerable.

Ha pensat a vendre l’aigua talassotel·lúrica?
No, però estic convençut que guanyaria molts més diners inventant-me una teràpia alternativa que no pas venent llibres…

1 COMENTARI

  1. Només els ignorants estan perfectament segurs del que saben. Trobo a faltar cert esperit de dubte. Humilitat, també n’hi diuen.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here